Els disset anys que Jordi Pujol portava com a president de la Generalitat el 1997 havien servit, segons ell, perquè l’ús del català hagués viscut “una millora important”, però al mateix temps, creia que “a hores d’ara també ja és molt evident que el català com a llengua segueix estant en una situació d’inferioritat a Catalunya mateix. Ho està en la majoria de camps, gairebé en tots. I si la llengua catalana està en inferioritat, els catalanoparlants de retop també hi estem. Això no és just. Això s’ha d’arreglar”.
Per arreglar-ho, confiava en la nova llei d’usos lingüístics que s’estava discutint al Parlament, tot i que afirmava que, “amb tota sinceritat, dic que en molts punts la plena igualtat trigarà molt. Les coses són com són, i per altra banda hem d’estar disposats que el procés sigui gradual”. Així ho escrivia en un text que va enviar als seus polítics de confiança el 21 d’abril del 1997 al qual ha tingut accés EL TRIANGLE. Ho va fer mentre al Parlament es discutia la Llei de Política Lingüística, que va ser aprovada el 7 de gener de l’any següent
Una de les causes principals d’aquesta situació d’inferioritat que detectava era que “segles de persecució contra una llengua creen una situació psicològica difícil en el parlant de la llengua perseguida”. La Llei de Política Lingüística va acabar determinant que “el català és la llengua pròpia de Catalunya i la singularitza com a poble”, però que català i castellà són llengües oficials a Catalunya.
Jordi Pujol considerava en aquest document que l’ús de la llengua catalana havia estat reprimit des del 1714.
