El macroabocador de residus urbans que hi ha al terme municipal dels Hostalets de Pierola (Anoia), on s'hi llencen les deixalles de bona part de l'àrea metropolitana de Barcelona, és un dels disbarats ecològics i culturals més greus que hi ha a Catalunya. En primer lloc, perquè el dipòsit de Can Mata està envoltat de vinyes de la prestigiosa DO Penedès que, òbviament, reben l'impacte de les filtracions que s'hi produeixen. En segon lloc, perquè està construït al bell mig d'un riquíssim jaciment paleontològic del Miocè on s'hi han trobat valuosíssimes troballes, com ara les restes dels primers catalans –en Pau, en Lluc i la Laia–, que daten de fa uns 12 milions d'anys. I en tercer lloc, perquè provoca nombroses molèsties (pudors, altíssima densitat de trànsit de camions per la carretera local B-231...) als veïns d'Esparreguera, Collbató i Masquefa i de les urbanitzacions dels voltants.

La finca de Can Mata és propietat de la família Garriga Nogués, que va tenir una banca amb aquests cognoms, arruïnada per la nefasta gestió de Javier de la Rosa. En aquesta zona de la comarca de l'Anoia havia existit, a la dècada dels anys 70, un abocador clandestí que l'Ajuntament dels Hostalets de Pierola va acabar legalitzant l'any 1985.

El tancament del gran abocador del Garraf, culminat de manera esglaonada entre els anys 2000-2006, va provocar la necessitat imperiosa de trobar una alternativa on abocar les deixalles de la conurbació metropolitana de Barcelona. Davant d'aquesta urgència, la finca dels Garriga Nogués es va transformar en el principal dipòsit de residus urbans de Catalunya, gràcies a l'ampliació aprovada l'any 2002 per l'aleshores conseller de Medi Ambient, el democristià Ramon Maria Espadaler.

En la resolució per la qual s'aprovava el projecte d'ampliació de Can Mata presentat per l'empresa CESPA (filial de Ferrovial), la Generalitat establia un seguit de condicionants. En concret, s'especificava: "La construcció del vas, així com la seva explotació, s'anirà fent progressivament en continu utilitzant un sistema de celles seguint una seqüència que minimitzi les vistes extrínseques. El vas està dividit en set cel·les disposades a l'eix longitudinal del vas, que s'executaran per 10 subfases, amb una durada d'entre 9 i 11 anys fins a assolir la cota de clausura a 310 metres".

És a dir, la conselleria de Medi Ambient calculava que la vida d'aquest macroabocador s'extingiria abans de l'any 2013 i, per no malmetre el perfil del paisatge, es fixava que la muntanya de deixalles no havia de superar els 310 metres sobre el nivell del mar. Però estem a l'any 2017 i cada dia centenars de camions continuen transitant per la perillosa carretera B-231 per descarregar-hi tones i tones de deixalles. Què ha passat?

LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L'EDICIÓ EN PAPER D'EL TRIANGLE D'AQUESTA SETMANA