La fulminant destitució del director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, posa en evidència la freda determinació del president del govern, Mariano Rajoy, de desempallegar-se de tots aquells que facin nosa al seu poder omnímode. A la vegada, és un gest de conciliació adreçat expressament a Artur Mas. Tallant el cap del periodista riojà, desapareix d’escena el principal agitador de la Brunete mediàtica, enemic declarat del nacionalisme català i tenaç perseguidor de les corrupteles dels Pujol i de la Generalitat.
Oficialment, el cessament del fundador d’El Mundo obeeix als pèssims resultats econòmics que arrossega l’empresa editora del diari, Unidad Editorial, propietat en un 96% del grup italià RCS MediaGroup. Malgrat les constants retallades de personal -que s’han traduït en tres ERO-, la companyia fa sis anys que genera dèficits insostenibles.
Si el 2011 va perdre 243 milions d’euros, l’any 2012 el forat va incrementar-se fins als -526 milions i l’any passat, encara que no s’han fet públics els comptes, també va ser desastrós, amb caigudes dels ingressos publicitaris i de les vendes d’exemplars. RCS MediaGroup, que també passa per una delicada situació financera, va haver de fer, mesos enrere, una injecció de 409 milions d’euros per evitar la fallida de la seva filial espanyola i, a més, li va obrir una línia de crèdit de 600 milions.
El periodista d’Aznar
En sintonia política amb la UCD d’Adolfo Suárez, Pedro J. Ramírez va ser nomenat director de Diario 16 a l’any 1980, quan tenia 28 anys. La seva fòbia antisocialista va portar-lo a un enfrontament frontal amb el govern de Felipe González, que va acabar amb la seva destitució l’any 1989, quan el grup periodístic dels germans Juan Tomás i Alfonso de Salas passava per greus dificultats econòmiques.
Al cap d’uns mesos, i en companyia d’Alfonso de Salas, va treure, el 23 d’octubre de 1989, el diari El Mundo. Durant els primers anys, Mario Conde -aleshores president de Banesto- va ser el principal suport financer del rotatiu, fins que va caure en desgràcia i li van expropiar el banc.
Pedro J. Ramírez va treballar a fons per erosionar els socialistes i va dipositar les seves esperances en José María Aznar, a qui va ajudar entusiàsticament a guanyar les eleccions de 1996. Òbviament, s’ho va cobrar. Va intentar que des de la Moncloa s’articulés un gran grup mediàtic privat de centre-dreta, amb premsa, ràdio i TV, que acabés amb l’hegemonia d’El País.
En aquesta operació, la Telefónica de Juan Villalonga -l’antic company de pupitre de José María Aznar- havia de jugar-hi un paper cabdal. Fins i tot, el tàndem Aznar-Pedro J. va ordir una estratègia judicial per empresonar el president de Prisa, Jesús Polanco, que va fracassar.
Però el projecte no va reeixir, tot i que el PP va adjudicar a El Mundo un canal multiplex de televisió digital i una munió de llicències de ràdio. Entre altres factors, la difusió d’un espaterrant vídeo pornogràfic de Pedro J. Ramírez en companyia de la guineana Exuperancia Rapú va esguerrar els deliris oligopolístics del periodista.
LLEGEIX L’ARTICLE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER DE EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
