Assaltar la llotja de Camp Nou ja s'ha convertit en una urgència per a les forces de l'entorn opositor barcelonista que representa Víctor Font, el precandidat més matiner i també el més preocupat per l'impacte insuficient de la seva estratègia en la confiança i simpaties de l'electorat. Conscient que el temps juga en contra seva i de l'enorme amenaça que representa per als seus interessos la frivolitat, la improvisació i l'efecte agitador de Joan Laporta, Víctor Font necessita aprofitar el malestar i el caos actual perquè les eleccions s'anticipin i, en teoria, poder treure avantatge als seus rivals en un escenari de precipitació.
La clau, però, no la té ell a la mà. Només la dimissió de la junta en bloc o d'un 75% dels directius podria obrir, no un període electoral, sinó l'entrada d'una comissió gestora que, estatutàriament, disposaria de tres mesos per convocar les eleccions. En qualsevol cas, amb un termini d'un mes i mig mínim des del moment en què es produeix el cessament de la junta i el dia de les eleccions, i això en circumstàncies normals, ja que les urnes s'han d'obrir obligatòriament en un dia de partit per afavorir la participació. S'hauria de veure com solucionar-ho.
Per forçar aquesta hipotètica situació s'ha posat en marxa una operació d'assetjament sistemàtic del president Josep Maria Bartomeu, avui el blanc de totes les crítiques a la vista dels pèssims resultats del primer equip de futbol i el desastre del bàsquet, que solen ser els indicadors esportius més significatius. La gestió s'ha revelat deficient en la projecció de les decisions adoptades, amb poc olfacte, encert i ofici, els tres elements que en teoria ha d'atresorar un president experimentat com Bartomeu.
És clar que la sobtada destitució d'Ernesto Valverde per un tècnic com Quique Setién, mediocre, covard i mentider, va ser un desencert absolut, de la mateixa manera que mantenir a Svetislav Pesic a la banqueta del Palau, quan internament tothom sabia que la seva espantosa relació amb la plantilla requeria una intervenció valenta, tot i que no irresponsable com l'aplicada al futbol.
La caiguda lliure de l'equip de Quique Setién l'estan aprofitant els mitjans afins i els estrategs de Víctor Font perquè la directiva faci implosió. És clar que amb el Camp Nou tancat resulta molt difícil un decorat hostil de la grada capaç de desestabilitzar la junta i acoquinar el president. Però, la continuïtat se li complica en el seu darrer any de mandat.
Sembla que fins Rosell el deixa sol i sense cobertura
Bartomeu s'està quedant sense suports. Li queden només els dels seus directius, tot i que caldria analitzar un per un si de veritat aquesta lleialtat posada a prova en una altra situació de tensió resistiria una nova crisi. Sembla clar que no. Per aquest motiu, des de fora Víctor Font i el seu potent entorn fàctic, com el seu mentor Ferran Soriano, Jaume Roures, Josep Guardiola i el seu ampli lobby periodístic i els sectors cruyffistes, es dediquen a pressionar amb tot el seu esforç per trencar la fràgil unitat corporativa dels homes del president.
La sensació de solitud s'ha aguditzat amb un gest significativament fred i distant de Sandro Rosell, que públicament li acaba de retreure el retard, excessiu, a estendre sobre el seu cas la presumpció d'innocència, tant personalment per part de Bartomeu com també en el missatge i el discurs institucional de club.
Si li cau aquest important alè, és que Bartomeu ja no té ningú. O, el que és pitjor, està envoltat a la seva junta de persones amigues i de confiança de Rosell que segueixen en el càrrec perquè ell mateix els ha demanat en més d'una ocasió que no deixin sol el president. Sense el suport de Rosell és possible que més d'un es plantegi la seva sortida abans d'hora, una circumstància que, per descomptat, no l'afavoriria.
