Dos anys després de guanyar les eleccions amb un còmode i ampli avantatge sobre Joan Laporta i Agustí Benedito, Josep Maria Bartomeu aborda una altra reforma d’un projecte cada vegada més indefinit en gairebé tots els àmbits del club, excepte en la part del guió, inalterable, de la qual Messi és el gran protagonista.
Canvien els entrenadors i alguns companys de viatge però, bàsicament, segueix sent Leo, i ningú més, el líder absolut del vestuari i cap d’una jerarquia adornada de capitanies, egos i oprimits, tots prou llestos per conviure en l’equilibri i l’harmonia que emana de l’absolutisme futbolístic que imposa l’argentí. Ningú discuteix una tirania basada en l’obsessió de guanyar partits i títols. I qui ho intenta, com Luis Enrique, acaba marxant, avorrit i derrotat.
Al govern del club no es reprodueix actualment aquest mateix esquema en contra del presidencialisme agut i històric que ha dominat el Barça des que el va fundar Joan Gamper, que després seria quatre vegades president a requeriment de les successives crisis sofertes per l’entitat.
CONFIANÇA I AUTONOMIA
Josep Maria Bartomeu ha apostat per una delegació total de funcions en llocs estratègics i claus del poder, deixant clar als seus directius i executius que havien de treballar sense la dependència ni l’escut presidencials, és a dir amb la màxima autoritat, però sent personalment responsables dels seus actes i de les seves decisions.
El resultat no ha estat l’esperat. Segurament no perquè l’ideari d’una descentralització sigui una mala estratègia, al contrari, sinó pel desencert en l’elecció dels noms i la seva decebedora gestió.
Des de la reelecció, l’estiu del 2015, Bartomeu ha hagut de realitzar una urgent remodelació del seu primer staff, modificacions subtils a nivell directiu i més visibles en l’ordre executiu. Per exemple, la seva gran aposta per la direcció general del Barça va ser Nacho Mestre, que primer va ser defenestrat del club i va acabar sortint per la porta del darrere de la Fundació FCB la setmana passada.
També ha hagut de reordenar l’eix Manel Arroyo (directiu) i Francesco Calvo (executiu) a l’àrea de màrqueting i comercial i fitxar fa tot just uns mesos Guillem Graell per al redisseny de l’explotació de la marca Barça en un nou organigrama on finalment s’ha atorgat un poder arriscat o excessiu a l’àrea operativa (Valentí Daurà), desapareguda en temps de Nacho Mestre i ara renascuda amb un protagonisme perillós.
També ha estat expulsat sense contemplacions Enric García, especialment per la seva gestió del ticketing, i no tant per l’explotació de les installacions.
I no cal al·ludir als dos directors de comunicació caiguts en època de Bartomeu, Albert Montagut i Albert Roura. Ara s’ha encomanat aquesta funció a un home de confiança del president, Jaume Masferrer, sigilós però omnipresent en la vida diària del club.
Canvis sobre el canvi, com el que ara es projecta sobre el personatge que havia anat acumulant més poder en l’últim any i mig, Albert Soler. L’encara director de l’àrea d’esports professionals és un hàbil i esmunyedís executiu en les ombres del Barça, inicialment fitxat per dirigir les relacions institucionals amb la UEFA i la FIFA. Com que parla molt poc anglès, va adreçar la seva activitat a un món fàcil de dominar des de la seva experiència en la política, àmbit en què va ser nomenat per Zapatero secretari d’Estat per a l’Esport i va aconseguir enfilar-se amb relativa facilitat a la direcció de tots els esports professionals del club, futbol inclòs.
Tan fort es va sentir en un moment donat que no només va aconseguir ser nomenat, a més, director de la nova àrea de Coneixement, sinó que també va crear al seu voltant una estructura independent, amb un cap de premsa propi i prou capacitat, com ha fet, de traslladar el seu quarter general des de les oficines del club al carrer Aristides Mallol fins a la Ciutat Esportiva.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
