Bartomeu guanya per 14 títols a 0 a Gaspart, a més d’un triplet, però té més mala premsa

El seu mandat ha coincidit amb la transició de la millor generació de la història del futbol que ha conegut mai el club blaugrana
Josep Maria Bartomeu
Josep Maria Bartomeu

La història jutjarà finalment Josep Maria Bartomeu com a president del FC Barcelona, un personatge que està sent martiritzat i apallissat aquests dies a les xarxes socials i a les tertúlies més populistes com el pitjor de tots els temps des del 1899. L’escenificació més esperpèntica d’aquest escarni contra la seva figura l’ha protagonitzat un dels fills de Joan Gaspart, clamant i reivindicant que “el meu pare ja no és el pitjor president de la història del Barça”.

Però, per descomptat, la comparació amb Joan Gaspart la guanya indiscutiblement Bartomeu, si més no des del punt de vista esportiu, ja que des de la temporada 2000-01 fins a la 2002-03 el Barça no va guanyar un sol títol, mentre que sota la presidència de Bartomeu el Museu va créixer amb una Champions, una Supercopa d’Europa, un Mundial de Clubs, quatre Lligues, quatre Copes del Rei i tres Supercopes d’Espanya. Catorze títols en total.

Cap altre equip del món ho ha pogut superar en aquest període, entre el 2014 i el 2020, rematat a més amb la celebració del segon triplet de la història el 2014-15 (Copa, Lliga i Champions), de manera que el Barça s’ha convertit en l’únic club capaç de guanyar dos triplets. La temporada 2018-19, a més de guanyar la Lliga, l’equip es va quedar a un gol de la final de la Champions i va ser finalista de la Copa, és a dir, que va estar molt a prop d’aconseguir un tercer triplet.

En canvi, la lectura d’aquesta temporada, marcada pel 4-0 de Liverpool, que hauria estat històrica i immensa per a qualsevol altre equip, es va convertir en una llosa per a la junta i el cos tècnic ja impossible d’aixecar, com s’ha vist la temporada 2019-20, l’única en què Bartomeu no ha aixecat un sol títol des que va ser elegit president el 2015. Les evidències d’èxit i de competitivitat són tan clares com frustrants i amargs els títols perduts que semblaven a l’abast del que ha estat el millor equip de la història de futbol.

Segurament, el mal regust i l’allau de crítiques i atacs contra Bartomeu són deguts a la diferència entre les grans expectatives generades i el balanç, pobre segons com es miri. Aquest ha estat el factor exagerat que ha convertit el final del mandat de Bartomeu en un malson que, d’altra banda, era previsible i lògic com a conseqüència de la davallada de l’equip per l’edat i el desgast d’una generació d’or.

La grandesa d’un equip insaciable i impagable
La gestió econòmica, financera i patrimonial ha acabat sent un altre flanc feble de la gestió de Josep Maria Bartomeu, que té el seu origen en la mateixa grandesa d’una plantilla que, amb els anys, ha anat consumint voraçment tots els recursos de club, els existents, les reserves i els ingressos del futur.

Davant del risc de fugues, la pressió dels cracs, la premsa i el mateix entorn, s’han signat contractes excessivament generosos, llargs i es pot dir que per sobre de les possibilitats del Barça. Recursos que s’han destinat a la compra de futbolistes que no han millorat l’equip i han acabat comprometent la tresoreria i les finances.

Impossible, per tant, haver afrontat l’aventura de l’Espai Barça, convertida en la gran assignatura pendent d’una junta directiva que fa sis anys (2014) havia obtingut una ratificació unànime per al pla de construcció del nou estadi, el pavelló i l’entorn urbà, i en fa només cinc (2015) havia guanyat clarament les eleccions davant d’una oposició que també ha anat fent cada vegada més soroll davant la proximitat de les eleccions. L’altre partit, el que es juga a la rebotiga del poder del Barça, ha acabat dominant l’actualitat en un ambient cada vegada més competitiu i crispat. I encara falta el pitjor.

(Visited 105 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari