The Independent, el diari britànic, assegura que Barcelona és una de les vuit ciutats del món que més odien els turistes. Barcelona pateix turismofòbia, un odi acèrrim i visceral a tot allò que faci olor de xancleta, calça curta i after sun.
Com diu la cançó, “ni contigo ni sin ti, tienen mis males remedio“… Pocs podien preveure el 1992, quan Barcelona enlluernava el món, que el paper d’amfitrions seria tan i tan productiu. Dels pocs turistes que aleshores passejaven biquinis i sofisticació europea hem passat a una allau de visitants: Barcelona és el primer port de creuers del món, al Prat arriben prop de 43 milions de viatgers cada any, 30 milions de turistes visiten Barcelona anualment, 8 milions dormen a la ciutat, 4,5 milions fan cues per veure la Sagrada Família i entre tots deixen 18 milions d’euros diaris, és a dir, el 12% del PIB de la ciutat.
És cert que ens molesta, i molt, que envaeixin la ciutat en banyador amb la tovallola a l’espatlla, que gentrifiquin els barris de tota la vida, que converteixin l’elegant passeig de Gràcia en Salou i la Rambla en Magaluf, però generen el 9% de la feina a la ciutat i s’han convertit en un gran negoci.
Un dels principals negocis és l’allotjament de tota aquesta gent que arriba a la ciutat. Els hotels, que acostumen a estar sempre vorejant el 90% d’ocupació, són molt cars i per això han sorgit, com bolets, plataformes alternatives per aconseguir un pis que es lloga per dies o setmanes. Dels tímids intercanvis de casa de fa uns anys al boom d’Airbnb, la suposada economia col·laborativa que sistemàticament ha posat contra les cordes els dos alcaldes de Barcelona de les últimes legislatures: es van convertir en un problema per a Trias i són un problema per a Colau.
El 2010 va aterrar a Barcelona la plataforma Airbnb, amb un halo de modernitat i bonhomia emparat en l’economia col·laborativa: eren els mateixos veïns els qui llogaven un pis o una habitació als pobres turistes que no trobaven allotjament… però els números els treuen la màscara de bondat. Airbnb és un tauró dels negocis que mou un volum de 1.027 milions d’euros anuals, un 65% més que el 2015. Més d’1,5 milions de persones van fer servir aquesta plataforma l’any passat, i la xifra creix exponencialment a un ritme del 45% anual.
Esclar que els més espavilats han vist en aquestes plataformes un colador per a l’estafa. La més comuna: llogar un pis que després es rellogarà, a través d’Airbnb, a centenars de turistes, traient un rendiment que alguns xifren en un 500%. El mateix amfitrió, que és com s’anomenen els propietaris dels pisos, pot tenir diversos habitatges a la plataforma. Es calcula que el 50% dels amfitrions d’Airbnb tenen més d’un pis en lloguer.
La laxitud en la política d’admissions és una de les causants de la proliferació de la picaresca. Per tenir un pis turístic legal necessites una llicència de l’Ajuntament que comporta un seguit de requisits: que sigui un pis no residencial, que es llogui per més de 7 dies i que la comunitat de veïns hi estigui d’acord, però per obrir-te un perfil a Airbnb i penjar la teva oferta no cal res, potser una foto maca per tenir més ganxo.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
