Una furgoneta dels Mossos d’Esquadra aparca a la vorera. Tres agents uniformats surten disparats i enfilen les escales d’un pis. No estan buscant un traficant, ni un terrorista… estan fent una intervenció per retirar la custòdia d’un nen als seus pares. Aquest és el pa de cada dia de moltes famílies a Catalunya, que per desgràcia, entren en el radar de la DGAIA.
“En el meu cas van ser tres furgonetes, com si fos una terrorista. Em van prendre el meu fill per un període inicial d’un mes i ja fa més d’un any que és en un centre”. Qui parla així és Rosa Gómez, de 43 anys, mare d’un nen de 6 anys, acusada sense proves de segrestar el seu propi fill i portaveu de Marea Turquesa a Catalunya, una plataforma que agrupa diferents associacions de pares i mares afectats per l’arbitrarietat i mal tracte institucional de part de les administracions que, en principi, han de protegir els menors.
La direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat (DGAIA) té un registre amb 14.000 expedients oberts, dels quals la meitat són considerats “nens en risc“, és a dir, expedients que impliquen la retirada de custòdia als pares i mesures d’acolliment en un centre. “És en aquest punt que comença el gran negoci de les fundacions que treballen per a la DGAIA”, explica la Rosa.
“Per cada nen que treuen hi ha un gruix de diners al darrere, en forma de subvencions a les fundacions que tutelen els centres, pagaments a famílies acollidores… Ara amb el tema de les separacions conflictives han trobat un filó. Un cas recurrent és el de parelles que se separen, la mare es queda amb els fills, però el pare, tot i tenir denúncies per maltractament, aconsegueix canviar la custòdia. Aquests nens entren en el radar dels Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA) i molts són enviats a centres. És un cicle pervers“.
DEGOTEIG CONSTANT DE CASOS
La Rosa ens presenta la Babi, un exponent d’aquest tipus de cas: el tribunal li ha pres la filla i ha donat la custòdia cautelar a la seva exparella, un maltractador. “Jo vaig denunciar la meva parella per maltractaments. Però a través de l’EAIA, falsificant informes i proves, el meu ex va aconseguir que m’acusessin a mi i m’han retirat la custòdia”, clama la Babi. Drames com aquest són un degoteig constant: “Tenim casos contrastats i en procés judicial, de pares o mares que han pagat psicòlegs i advocats de la part contrària per obtenir informes favorables i poder tenir la custòdia, tot i ser acusats d’abusadors o maltractadors”, comenta Rosa Gómez.
El brutal cas de maltractament de la nena Alba, el 2006, va marcar un abans i un després en la política de la DGAIA. Des de llavors els protocols d’actuació s’han multiplicat, i sempre per excés. “Davant de qualsevol indici opten per posar els menors en un centre, iniciant un procés de desvinculació de la família“, afirma la Rosa.
“Si un nen vol veure la seva mare, ho ha de demanar ell i ha de lluitar contra persones que li diuen, constantment, que la seva mare és dolenta, que l’ha abandonat i que no ha complert les seves funcions… cosa que és mentida”. Aquest procés de desvinculació, entre altres coses, afavoreix que molts menors acabin sent adoptats per les seves famílies d’acollida “sense tenir en compte la família extensa, com avis o tiets. Són adopcions encobertes i il·legals”, denuncia.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
