A què respon la redundant agressivitat de La Vanguardia contra el top manta? Constitueix per al diari un problema ciutadà greu? Ho fa en nom de pretesos interessos comercials o potser utilitza aquests com a arma llancívola contra l’Ajuntament d’Ada Colau? Tracta d’erigir-se en dogmàtic paladí de la legalitat vigent? Serà per qüestions estètiques? En el fons del seu relat subjau una insuportable pudor a racisme i xenofòbia.
Els manters no han aparegut a Barcelona de la mà d’Ada Colau, ja estaven aquí amb Trias, Hereu, Clos i fins i tot abans, però per a La Vanguardia és igual, perquè es tracta d’una qüestió de grau (“la gravetat de la situació que està aconseguint el fenomen del top manta…”) i permissivitat. Tesi que comparteix plenament amb el portaveu municipal de CiU, Joaquim Forn (“el govern de Colau ha estat permissiu i ha causat un ‘efecte crida'”) i el líder del PP, Alberto Fernández Díaz, que amenaça de denunciar a l’alcaldessa per prevaricació.
Titulars a cinc columnes, proclamen des de La Vanguardia que “l’estratègia anti-top manta no satisfà l’oposició”. “S’havia d’haver fet abans i s’havia d’haver sorprès in fraganti els manters, identificar-los i requisar la mercaderia”, afirma, referint-se a un desplegament policial als voltants del port de Barcelona, que Paco Sierra, cap de files de Ciutadans, ha qualificat d'”escenificació de la improvisació i el desgovern” Què prefereixen Paco Sierra i La Vanguardia? L’estratègia del gat i el ratolí de Trias, que incloïa pactes tàcits per vendre en determinats llocs i a determinades hores, acompanyats d’insofribles persecucions, que s’han incorporat al paisatge urbà de Barcelona?
Els majoristes xinesos
El col·lectiu de persones que es dediquen a la venda ambulant coneguda per top manta és petit. Està integrat per unes 200 o 300 persones, segons la temporada. Procedeixen totes elles de països subsaharians, com Mali o el Senegal. Són, en general, molt joves, resideixen en la seva majoria en pisos llogats de Sant Adrià de Besòs i, de manera esporàdica, treballen en la recollida del raïm a França o de fruita a Lleida, en un règim que CC.OO. ha denominat, en un recent estudi, de “gairebé esclavitud”.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
