El Deutsche Bank va ser el banc personal de Hitler, jugant un paper clau en el desenvolupament de les polítiques nazis, de les quals se’n va beneficiar extensament. En part, la seva gran riquesa va derivar de la confiscació de les propietats, tant alemanyes com estrangeres, que l’Estat nazi alemany va realitzar durant la seva expansió a la resta d’Europa. Aquesta realitat, ocultada durant molt temps, està sent documentada en judicis que les víctimes (moltes d’elles jueves) estan guanyant en el seu intent de recuperar les seves propietats. Amb la col·laboració de la Gestapo i de les SS, el Deutsche Bank va ingressar en les seves arques diners, joies, quadres i altres propietats de les poblacions victimitzades pel nazisme, que incloïen, a més de jueus, altres grups ètnics i polítics (com comunistes, socialistes i anarquistes), que el nazisme desitjava eliminar als territoris conquistats. És sorprenent que no hagi estat fins fa relativament poc quan s’ha documentat aquest enorme lladronici. El cas més conegut és el del Congrés Mundial Jueu, que ha reclamat, en un jutjat de Nova York, la compensació per a les víctimes jueves. Entre aquestes víctimes estan les poblacions gasejades en els camps d’extermini d’Auschwitz, camps, per cert, també finançats pel mateix Deutsche Bank (John Schmitt,”Deutsche Bank Linked to Auschwitz Funding“, The New York Times, 05.02.1999). A aquestes denúncies n’hi han seguit d’altres, portant al Deutsche Bank als tribunals intentant recuperar els fons i/o obtenir una compensació per a les víctimes.

A Espanya, aquest banc va recolzar també tant el cop militar del General Franco com les ajudes militars del govern nazi a Espanya, obtenint generosos beneficis d’aquest finançament. En realitat, la història del Nazisme no pot explicar-se sense entendre com aquest es va finançar. I aquí és on el Deutsche Bank va jugar un paper central. En la mesura que els arxius del Deutsche Bank es van obrint, es va descobrint (mig segle més tard) el paper central que va jugar aquest banc en el desenvolupament del Nazisme i els seus aliats, el feixisme italià i l’espanyol. No hi ha hagut cap intent de recuperar els diners robats a espanyols, jueus i/o republicans, expropiats pel nazisme o el feixisme a Espanya, en contra del que ha ocorregut en la mateixa Alemanya, als països de l’Est d’Europa i a Itàlia. La complicitat de les autoritats espanyoles en aquest oblit històric és un indicador més de la baixa qualitat de la democràcia espanyola.

El Deutsche Bank, generador de la crisi actual
El Deutsche Bank, que va ser dividit en diversos components després de la II Guerra Mundial, va aparèixer de nou, unit i amb gran esplendor, expandint-se ràpidament per Europa i per EUA, adquirint altres bancs amb pràctiques considerades inadequades, fins i tot per premsa financera com el Wall Street Journal, la qual cosa, considerant l’enorme tolerància d’aquest rotatiu cap a comportaments clarament deshonestos, si no criminals, de la banca, és tot un fet digne de subratllar. El Deutsche Bank, per exemple, va jugar un paper clau en l’escàndol Enron, quan aquella companyia va ocultar enormes pèrdues que van causar la misèria de milions de ciutadans nord-americans. El Deutsche Bank ha estat també un dels bancs que més va promocionar hipoteques escombraries als EUA (i probablement a Espanya), clarament coneixedors i conscients de les conseqüències tan negatives que va tenir per a la població afectada. En realitat, el Comitè del Senat dels EUA que va analitzar les causes de la crisi financera iniciada el 2007, va assenyalar al Deutsche Bank com a un dels bancs que va contribuir més a generar, mitjançant pràctiques especulatives, la bombolla immobiliària en aquell país i la seva explosió, creant la crisi financera més gran des de principis del segle XX (quan va tenir lloc la Gran Depressió). No hi ha hagut un estudi semblant en el Senat o en la Cambra baixa espanyola. Si n’hi hagués hagut un, el Deutsche Bank hauria sortit també molt malparat. Aquest banc ha invertit 12.000 milions d’euros en inversions, moltes d’elles especulatives, a Espanya (18.000 milions a Itàlia), havent estat també una de les institucions financeres més responsables de la crisi financera a Espanya.

L’explosió de la bombolla immobiliària als EUA va crear una situació de pànic, perquè el Deutsche Bank va creure que podria afectar els seus interessos. Per aquest motiu va paralitzar qualsevol transacció amb altres països, incloent-hi Espanya, la qual cosa va determinar l’explosió de la bombolla immobiliària. Ara bé, el Deutsche Bank vol recuperar els seus diners a Espanya. I per aquest motiu, a través de la seva influència al govern i al Parlament alemany, aquestes institucions varen aprovar un préstec de 100.000 milions d’euros perquè l’Estat espanyol rescatés a la banca, incloent-hi el Deutsche Bank. I un dels objectius de les retallades és pagar al Deutsche Bank, entre altres bancs.

El Deutsche Bank està repartit per tot el món, finançant algunes de les majors violacions dels drets humans que han tingut lloc en aquests últims anys. Ha finançat, per exemple, l’empresa minera AngloGold Ashanti i les seves forces mercenàries (FNI), responsables de crims contra la humanitat a la República del Congo. A Sudan, el banc ha finançat diverses empreses petrolieres responsables dels horrors de Darfur. A Indonèsia, ha finançat l’empresa minera d’or i coure Freeport-McMoRan, coneguda per haver destruït regions senceres del país contaminant els seus rius i fonts, sent, a més, un dels majors accionistes d’empreses productores de bombes atòmiques i urani.

L’Eurozona està entrant en la tercera recessió (veure el meu article “Recuperación? Estamos entrando en la Tercera Recesión“, Público, 26.08.14). Però a la Banca, la situació li està anant molt bé. I el Deutsche Bank no n’és una excepció. Segons la BBC els beneficis d’aquest any han pujat un 87% en relació amb l’any anterior, amb la quantitat de 3.200 milions d’euros. Però alhora segueix acomiadant els seus empleats, havent-ho fet amb 6.400 treballadors. Com ha indicat Reinhard Butikofer, dirigent del Partit Verd Alemany, “és incomprensible per a mi que el Deutsche Bank, un dels bancs amb més beneficis, actuï tan cínicament destruint llocs de treball, contribuint a l’elevada desocupació a Alemanya”. Coneixent la seva història no hauria de ser tan incomprensible. Així es comporten els que a la pràctica han governat i continuen governant a Europa avui.

La entrada El centre de la banca alemanya i europea: el Deutsche Bank se publicó primero en El Triangle.

Aquest augment de la pobresa és, al seu torn, un indicador del creixement de les desigualtats, amb una gran concentració de la riquesa en sectors molt minoritaris de la població que gaudeixen d’una gran influència en la vida política del país. Aquesta influència queda reflectida en molts indicadors, essent un d’ells la gran regressivitat real (i no nominal) de les polítiques fiscals. Entre aquests indicadors està el gran pes que la imposició indirecta té dins de la imposició total. Un altre indicador és el tracte discriminatori de la política fiscal, que afavoreix les rendes del capital a costa de les rendes del treball. Resultat d’això és que la imposició sobre les rendes del treball constitueix la major part dels ingressos a l’Estat (basats en el gravamen sobre les rendes). Aquesta regressivitat explica la pobresa d’ingressos a l’Estat, tant central com a autonòmic. La Generalitat de Catalunya ingressa pocs recursos pel nivell de riquesa que el país té.

Una altra causa de la pobresa és la situació preocupant del mercat de treball, incloent-hi el baix percentatge de la població que treballa, l’escàs nivell salarial de la població i l’elevada desocupació. Cadascun d’aquests factors explica els baixos ingressos a l’Estat central i a la Generalitat de Catalunya. La situació del mercat laboral s’ha deteriorat com a conseqüència de les successives reformes laborals que han tingut lloc en els últims anys, i que tenien com a objectiu (encara que mai explicitat) la disminució dels salaris. El percentatge de la població en atur que viu en llars a on tots els membres actius de la família estan a l’atur ha assolit el nivell del 42,3%.

Una causa d’aquesta situació han estat també les retallades de despesa i d’ocupació públiques. Catalunya ha estat una de les comunitats autònomes que més retallades ha implementat dins del país, Espanya, a on aquestes retallades han estat (juntament amb Grècia) més accentuades, retallades que han abastat també els serveis públics de l’Estat del Benestar, tals com sanitat i educació, i les transferències públiques com pensions no contributives, ajudes a les famílies, ajudes a les persones amb dependències i d’altres.

Aquestes retallades han estat especialment perjudicials per al benestar de la població, perquè s’han realitzat en serveis i transferències públiques molt poc finançats. En realitat, l’Estat del Benestar a Catalunya i a Espanya té una de les despeses públiques socials per càpita més baixes de la Unió Europea dels Quinze, el grup de països de similar nivell de desenvolupament econòmic al de Catalunya i Espanya. En realitat, el nivell de riquesa econòmica per càpita de Catalunya és superior al de la mitjana de la UE-15. En canvi la seva despesa pública social per càpita és solament el 73% de la despesa mitjana de la UE-15. Això és un indicador més que la Generalitat de Catalunya té menys recursos públics socials dels que hauria de tenir pel nivell de riquesa del país.

La disminució dels salaris i l’increment de l’atur han afectat la majoria de la població, que deriva les seves rendes del treball, essent particularment accentuat en els sectors del món del treball amb salaris més baixos. Aquesta disminució dels salaris i de les transferències públiques ha reduït la capacitat adquisitiva de la població d’una manera molt notable. Aquesta disminució, no obstant això, no ha estat uniforme ni ha afectat tots els sectors socials d’igual manera. En realitat, en aquells sectors de salaris elevats (directius empresarials i personal dirigent del sector financer), els salaris, així com les rendes derivades del capital, han augmentat, augmentant-se així les desigualtats d’una manera molt notable. Les rendes del 20% de la població amb més ingressos són 5.9 vegades superiors a les rendes del 20% de la població amb menys ingressos, una de les desigualtats majors a la UE-15.

Com he indicat abans, les causes d’aquest creixement de les desigualtats són múltiples. Però una de les que té menys visibilitat mediàtica és la naturalesa de les polítiques públiques dutes a terme tant per la Generalitat i pel Parlament de Catalunya, així com pel govern espanyol i les Corts espanyoles (a on partits catalans també donen suport a polítiques que s’apliquen a Catalunya, facilitant el seu desenvolupament). És un argument molt comú justificar aquestes polítiques, com les retallades i les reformes laborals, indicant que aquestes polítiques –proposades per les autoritats europees (el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu)– són les úniques possibles, i això malgrat que les dades qüestionen aquesta postura. No és per casualitat que els països que estan experimentant majors dificultats, i majors retallades, no siguin els països amb majors despeses públiques, sinó que siguin països que històricament han estat dominats per forces profundament conservadores (tals com Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya), amb Estats pobres d’escassa sensibilitat i despesa pública social, i poc efecte redistribuïdor.

La entrada El creixement de les desigualtats a Catalunya se publicó primero en El Triangle.

Immediatament van aparèixer respostes a les nostres reserves, accentuant que aquest prelat, el Bisbe Bergoglio, no havia col·laborat amb la dictadura (a diferència de gran nombre de jerarques de l’Església Catòlica argentina) i que el seu silenci responia més a un desig tàctic de, amb el seu silenci, poder ajudar les víctimes, justificant així que no denunciés públicament els botxins d’aquelles víctimes. Haig d’admetre que no em va convèncer molt aquesta resposta, donada per moltes autoritats de l’Església quan se’ls critica el seu silenci enfront d’aquestes violacions.

Ara bé, les declaracions fetes pel Papa Francesc durant l’inici del seu papat semblaven confirmar que el silenci que va adoptar enfront de la dictadura argentina podia ser degut, després de tot, al seu tacticisme. En diverses ocasions ha encoratjat els creients catòlics al fet que no es limitin a ajudar els pobres, sinó que vagin més enllà i treballin per eliminar les causes de la pobresa, intervenint activament en política si això és necessari. És més, en diverses ocasions ha assenyalat que entre les causes de la pobresa està l’explotació del món del treball per part del món del capital en la seva recerca insaciable d’incrementar els seus beneficis. Això, i el fet que ha mostrat comprensió, quan no simpatia, per la teologia de l’alliberament, semblaria confirmar que les meves reserves eren infundades. El silenci del Cardenal Bergoglio era un silenci tàctic, provisional, justificat per una situació especial.

No obstant això, alguna cosa ha ocorregut que permet dubtar del que va motivar aquell silenci, doncs aquest silenci s’ha repetit de nou enfront de les barbaritats comeses pel cop militar del 1936 a Espanya i de la dictadura que va establir, que es va caracteritzar per una enorme brutalitat (veure el meu article “La guerra civil no ha terminado”, Público, 08.10.13). Per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, Franco en va cometre deu mil. Com a resultat d’una repressió sistemàtica de l’Estat feixista, milers i milers d’espanyols republicans, defensors d’un govern democràticament escollit, van ser assassinats, torturats i/o exiliats, amb molts dels morts republicans (114.000), encara en parador desconegut.

S’ha d’assumir que el Papa Francesc sap que una associació que va recolzar aquell cop militar i la dictadura que el va seguir va ser precisament l’Església catòlica. L’evidència que això va anar així és enorme. Les declaracions de les màximes autoritats eclesiàstiques demanant la rebel·lió de l’Exèrcit i dels creients contra un govern democràticament escollit i el seu suport a la repressió (que va arribar a anomenar Croada) són per tots conegudes. En realitat, l’Església va anar més enllà de col·laborar amb aquell règim. L’Església no va ser col·laboradora, sinó part essencial del règim. Era part de l’Estat dictatorial. I es va beneficiar enormement (en els seus interessos terrenals i empresarials), resultat d’aquesta identificació amb l’Estat dictatorial. L’evidència coneguda mostra també que, com a part d’aquell Estat, l’Església va intervenir directament en la repressió dels perdedors d’aquell conflicte, formant part dels tribunals que donaven ordres d’afusellament i empresonament. És més, hi ha també evidencia que entre els suposats màrtirs homenatjats a Tarragona, hi havia un gran nombre d’individus que van dirigir directament aquella repressió (veure l’article “Beatos y Cínicos”, de José Mª García Márquez, a Público, 14.10.13)

Aquests fets són aquí perquè puguin veure-ho tots els que vulguin veure-ho. Però l’Església Catòlica i el Vaticà, dirigits ara pel Papa Francesc, no volen veure-ho i/o estan mentint deliberadament. I no faig aquesta acusació sense coneixement de causa. El Cardenal Amato, representant del Papa Francesc a l’esdeveniment, va mentir en diverses ocasions en el seu discurs, utilitzant un llenguatge de Croat, idèntic a l’existent, encara avui, a la cúpula de l’Església Catòlica, i que és idèntic al que van utilitzar els colpistes per justificar la seva acció militar contra un govern democràticament escollit. És sorprenent que aquest discurs (que aquell conflicte era un conflicte entre Jesús i la seva Església d’una banda, i una “ideologia diabòlica anticrist”, per un altre) s’estigui encara pronunciant, i el que és encara més vergonyós és que aquest discurs es presenti com un “clam a la reconciliació”.

Reconciliació amb qui? Amb els familiars dels assassinats republicans que encara no saben on estan els seus morts, assassinats en els quals va col·laborar i/o va participar l’Església i que ara, en el període postdictatorial, aquesta institució s’ha oposat a la Llei de la Memòria Històrica, dificultant tant la troballa com el reconeixement i homenatge a aquests “màrtirs” de la democràcia? La incoherència i/o hipocresia a la qual l’Església pot arribar és extraordinària. I el que és igualment vergonyós és que també van parlar de reconciliació els ministres del govern del PP, que han buidat la Llei de Memòria Històrica i han fet tot el possible perquè no es pugui trobar els desapareguts. Això és la marca Espanya, motiu de vergonya (si tinguessin aquesta capacitat) a nivell internacional. Com pot el Papa guardar silenci enfront d’aquesta realitat?

En realitat, és impossible que el Papa no conegui aquests fets. Per aquest motiu les mentides dels seus representants i el seu silenci són una enorme ofensa i indignitat a tota persona amb sensibilitat democràtica. La veritat existeix i és fàcil de comprovar. L’Església, en defensa dels seus interessos materials, i com a empresa humana, va defensar els seus interessos i privilegis (l’Església era una de les majors propietàries de terra a Espanya, oposant-se a mort a la reforma agrària que va afectar la seva propietat) i es va oposar al govern republicà perquè estava perdent privilegis empresarials. És aquí on radica la seva oposició a la República. La repressió republicana poc va tenir a veure amb les creences religioses (doncs altres religions van poder exercir el seu culte sense cap obstacle), sinó que es va deure al comportament d’aquesta empresa –l’Església- en oposició i en defensa dels seus beneficis materials.

El representant del Papa Francesc estava mentint quan lloava la Croada, presentant els seus màrtirs com a innocents, doncs és impossible que no conegués la veritat. Dir que l’Església no va intervenir en el cop militar i que no va ser un eix fonamental de la dictadura, és una falsedat i una mentida, i l’Església ho sap. Per aquest motiu és imperdonable que, una vegada més, el Papa Francesc mantingués el seu silenci, un silenci doblement culpable, doncs és un silenci, no solament enfront d’un règim d’enorme brutalitat, sinó enfront d’un règim recolzat immensament per l’Església. Mantenir un silenci davant d’aquesta situació és ser còmplice d’aquells horrors.

Però a més de còmplice, el Papa expressa una enorme incoherència que, per desgràcia, resta credibilitat a la seva postura en defensa dels pobres. La brutal repressió a Espanya va ser precisament enfront d’un govern, el govern del Front Popular (que va tenir catòlics entre els seus membres), que es va caracteritzar per la seva lluita en contra de la pobresa, lluita que el va haver d’enfrontar als interessos materials de l’Església. De nou l’evidència d’això és aclaparadora.

Una última observació. És d’un enorme cinisme que les autoritats de l’Estat espanyol i de la Generalitat, avui governats per les dretes (que han diluït el compromís que l’Estat havia adquirit a trobar els desapareguts republicans), presentin també l’acte de beatificació com un acte de reconciliació.

La entrada Els silencis del Papa Francesc se publicó primero en El Triangle.

Ja que aquesta visió del que s’anomena el nacionalisme català està bastant estesa en els cercles conservadors i liberals de l’establishment espanyol basats a Madrid, que contínuament es refereixen a les sensibilitats polítiques a Espanya que exigeixen que es reconegui la seva identitat nacional (a Catalunya, al País Basc i a Galícia) com els “nacionalistes”, es requereix un aclariment i resposta. En primer lloc, la manera de dividir i catalogar els partits o sensibilitats polítiques existents a Espanya entre partits espanyols versus partits nacionalistes és ja en si profundament nacionalista, doncs imposa el criteri del nacionalisme espanyolista a tots els altres. Implica una visió d’Espanya (característica d’aquest nacionalisme), que nega la possibilitat d’una altra visió d’Espanya en la qual càpiguen diverses nacions dins de l’Estat espanyol. Aquesta visió excloent es va imposar per la força pels grups colpistes del 1937 que es van autodefinir com “els nacionals”, és a dir, els que defensaven la nació espanyola enfront dels “separatistes”, ignorant que la majoria dels seus oponents no demanaven la secessió, sinó que tenien una altra visió d’Espanya, considerant-la com un país amb diferents pobles i nacions que volien viure en fraternitat.

Aquesta darrera visió no es va acceptar i va vèncer –amb l’ajuda de Hitler i Mussolini– la visió excloent que ha dominat la història d’Espanya. I és aquest nacionalisme el que és més dominant i opriment a Espanya (veure el meu article “El nacionalisme espanyolista” publicat a Público 22.07.13, i a El Plural 05.08.13), hereu de l’imperialisme castellà (és per aquest motiu que l’idioma espanyol oficial és el castellà, i que a Amèrica Llatina és també el castellà), que va tenir i continua tenint una base explícitament racista. Durant molts anys, el Dia Nacional, és a dir, el dia de la Hispanitat (12 d’octubre) es deia el Dia de la Raça, en el qual es celebrava l’extermini de la població nadiua i indígena del continent Llatinoamericà, nacionalisme que el Sr. Vargas Llosa mai no ha criticat i, en canvi, ha promogut. Mario Vargas Llosa, escriptor i polític peruà, ha anat perpetuant “l’acció civilitzadora” de la Mare Pàtria, Mare per als espanyols que, fins i tot després d’independitzar-se d’ella, van contribuir a aquell genocidi. La insensibilitat de l’escriptor cap a la causa indígena i el seu necessari alliberament és ben coneguda al Perú i a l’Amèrica Llatina. I la reproducció d’aquest nacionalisme, clarament racista, ha estat la seva funció.

A Espanya, aquesta cultura de conquesta es considera un element d’orgull i identitat nacional, havent-se definit, com vaig indicar anteriorment, les forces colpistes del 1936 (que es van revoltar enfront d’un govern democràticament constituït) com les forces nacionals, que van imposar amb tota brutalitat el seu nacionalisme espanyolista. I la Constitució Espanyola, fruit d’un enorme domini de les forces hereves del franquisme en el procés immodèlic de la transició d’una dictadura a una democràcia, va sacralitzar aquest nacionalisme espanyolista en el seu article que parla de la “indissolubilitat de la Nació espanyola, pàtria indivisible de tots els espanyols”, assignant l’Exèrcit, hereu de l’Exèrcit victoriós del cop militar del 1936 com a guardià d’aquesta unitat. Cada any, el Dia Nacional va acompanyat d’una desfilada militar, presidit pel garant de la unitat sagrada de la Pàtria, el Monarca, que porta l’uniforme militar.

Enfront d’aquest nacionalisme dominant existeixen els nacionalismes dominats que requereixen una mobilització, en el cas català, en la seva identitat cultural, idiomàtica i històrica, i que no té res a veure amb la raça o el grup ètnic, ja que la seva composició –la de Catalunya- és variada, a l’ésser en si un país d’immigrants que, de no haver-hi el desig de permanència, pot diluir la seva identitat fàcilment. D’aquí la necessitat que a Catalunya, l’idioma original de la qual és el català, aquest hagi de ser el vehicular, sense desmerèixer la importància i valor del castellà, que enriqueix també Catalunya. Vargas Llosa, un home de dretes, de sensibilitat econòmica ultraliberal, amb un nacionalisme espanyolista arrelat (del qual és probable que ni s’adoni), considera el català com un idioma provincial, de segona categoria, enfront del castellà. I en això no hi veu res, de dolent. El nacionalisme opriment és com el racisme. El que el reprodueix ni se n’adona, d’això.

Però el cas ja més accentuat del nacionalisme espanyolista és el de l’expresident Aznar. Amb tota serietat i amb tota contundència, acaba d’afirmar (el que ha dit milers de vegades) que “els nacionalismes” estan destruint Espanya, sense passar-li pel cap que és el seu nacionalisme espanyolista el que està destruint Espanya. Aquest senyor no veu res d’opriment al seu somni, expressat en més d’una ocasió quan era President del país, que el sistema de transport espanyol, per exemple, havia de ser radial, centrat a Madrid, de manera que cap capital de província estigués més lluny de la capital del Regne que quatre hores. Aquest senyor no té ni la capacitat d’entendre que aquest Estat espanyol és percebut com opriment per milions d’espanyols, precisament per la seva concepció d’Espanya. Aquest personatge és una fàbrica d’independentistes a Catalunya, ja que la identificació d’Aznar amb l’Estat espanyol fa a aquest Estat molt poc atraient per a la majoria de la població de Catalunya. És comprensible que un nombre cada cop major de catalans consideri que aquest Estat, resultat d’una transició immodèlica, dominat pels hereus de la dictadura, no és el seu Estat.

I pel que veig en les meves visites al llarg d’Espanya, un nombre creixent d’espanyols a la resta d’Espanya està arribant també a una mateixa conclusió: aquest Estat tampoc no els representa i no és tampoc el seu Estat. Estan ja sorgint diversos moviments al llarg del territori espanyol enfront d’aquest Estat espanyol, controlat pels hereus de la dictadura que “no ens representa”. Una nova cooperació s’està establint que pugui ser les bases per a una nova Catalunya i una nova Espanya.

En realitat, mai a la història espanyola els seus diferents pobles i nacions no es van sentir tan agermanats com en el període de lluita contra el feixisme i quan van lluitar per una altra Espanya, amb una altra visió del que hauria de ser aquest país. Va ser llavors quan el president més popular que Catalunya hagi tingut, el President Companys, va cridar “Madrid, Catalunya us estima”, que va ser aclamat a la Pl. Sant Jaume, la mateixa plaça que ara sent el crit pro independència, exclamat per espanyols i catalans que viuen i treballen a Catalunya, que estan ja farts, no d’Espanya i dels seus pobles i nacions, sinó de l’Estat espanyol que ens oprimeix a tots, a banda i banda de l’Ebre.

El “no ens representen” ressona avui a tots els racons d’Espanya. Però l’establishment espanyol basat a Madrid encara no ho entén, ja que continua defensant els seus privilegis, interpretant erròniament el que succeeix a Catalunya, com una mera manipulació de la realitat per la dreta catalana quan aquesta està sent desbordada per un moviment polític social genuïnament popular. I els Vargas Llosa i els Aznar d’Espanya estan contribuint a això, amb les seves declaracions que compten, com sempre, amb àmplies caixes de ressonància.

El Triangle, una de les revistes amb major agudesa política a Catalunya, els definia com “els pares de la pàtria catalana”. Per aquest camí, els dies d’aquesta Espanya seva estan comptats. No s’adonen que per molt d’Exèrcit que tinguin, i per molta Constitució que utilitzin, si la majoria de la població a Catalunya desitja decidir sobre el seu futur, això succeirà, creant-se una enorme tensió que podria haver-se evitat, amb mentalitats més cíviques i més democràtiques que les que representen aquests dos personatges. L’esperança és que aquesta nova Catalunya sorgeixi alhora que una altra Espanya que, arrelada en la tradició republicana pugui afavorir la fraternitat i solidaritat entre elles.

La entrada Vargas Llosa, José María Aznar i el nacionalisme espanyolista se publicó primero en El Triangle.

Ara bé, és difícil d’acceptar que, fins i tot en el cas que no fos la intenció d’aquestes autoritats (incloent el Vaticà, liderat pel nou Papa, que va escollir dir-se Francesc i que Monsenyor Amato representa) realitzar un acte polític, el fet és que aquest acte és un acte profundament polític que contribueix a la tergiversació de la història que s’ha escrit en aquest país, subratllant que l’Església va ser víctima d’una intolerància i persecució religiosa per part de les forces republicanes. S’accentua i es presenta l’Església i els seus màrtirs com a víctimes, quan en realitat l’Església va ser la que va agredir la vida i el benestar de la majoria de la població dels diferents pobles i nacions que constitueixen Espanya, causant més d’un milió de morts i milers de desapareguts, morts de persones assassinades per les forces de repressió, incloses les de l’Església, i els familiars dels quals no saben el parador dels seus cossos.

Segons les estimacions de l’única investigació sobre els desapareguts que ha realitzat l’Estat espanyol (conseqüència de les gestions del jutge Baltasar Garzón, membre de l’Audiència Nacional abans que se l’expulsés d’aquest tribunal precisament per la seva investigació sobre els assassinats per part del règim, del qual l’Església Catòlica va ser l’eix central), el nombre de desapareguts és de més de 114.000 persones, que van ser assassinades per defensar el govern democràticament elegit. L’Església no solament no ha fet res per trobar-los, sinó que s’ha oposat al fet que es recuperés la seva memòria mitjançant la Llei de la Memòria Històrica. Mentre que homenatja els seus morts, s’oposa i dificulta trobar els morts, dels quals aquesta institució és responsable.

És més, és difícil de creure que l’Església no sigui conscient de la manca de veracitat de les seves acusacions vers la República. No és cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República. Les esglésies protestants i la religió jueva van continuar sense cap intervenció per part de l’Estat i/o per moviments socials o forces polítiques afins a la República. No va ser la religió el subjecte d’animositat, sinó l’Església Catòlica, fet que a l’Església Catòlica encara li costa d’acceptar, ja que si ho accepta, hauria de contestar per què l’Església Catòlica i no les altres religions va ser subjecte de l’enuig popular.

No és cert que els sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses, tal com Monsenyor Soler escriu al seu article “Montserrat i els beats a Tarragona” a La Vanguardia. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia demanat que l’Exèrcit es revoltés, coneixent-se la seva animositat vers la República. En realitat, el Monestir de Montserrat, suposo que en nota d’agraïment, va fer un monument, més tard, als “caídos por Dios y por la Patria”, que era a l’entrada del Monestir fins que més tard va ser desplaçat a la part posterior, amb un monument als requetès carlistes de la Mare de Déu de Montserrat.

La història, marginada i ocultada per la pròpia Església, mostra clarament el perquè d’aquesta hostilitat, hostilitat que va ser iniciada per l’Església. Va ser l’Església Catòlica la que va celebrar i va recolzar la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). I va ser l’Església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la República, encoratjant els catòlics a rebel·lar-se contra aquesta. Les pastorals de la jerarquia catòlica explícitament cridaven a aquesta rebel·lió; documents (signats pel cardenal Segura i pel seu successor, el cardenal Gomà) són molt representatius, i segur que la jerarquia actual de l’Església i el Vaticà els coneixen. Com pot afirmar la jerarquia catòlica que l’Església era apolítica, quan va animar els catòlics que es rebel·lessin, demanant explícitament que l’Exèrcit s’aixequés en contra del govern democràticament triat?

Era predictible que la gran majoria de la ciutadania, que va recolzar l’establiment de la República, primer, i l’elecció del govern del Front Popular, després, tingués animositat cap a l’Església Catòlica, doncs aquesta, obertament, encoratjava l’Exèrcit que fes un cop militar contra aquest Estat i contra aquest govern. Per aquest motiu és comprensible i predictible que quan va tenir lloc el cop militar, que l’Església Catòlica immediatament va recolzar (definint-lo més tard com una Croada Nacional), grans sectors de les classes populars expressessin la seva hostilitat cap a aquesta institució. La crema d’esglésies (no va haver-hi cap església protestant o cap mesquita o cap sinagoga cremades) i l’assassinat de clergues i persones identificades amb l’Església Catòlica eren la resposta popular que va tenir lloc en els primers tres mesos quan el cop va crear un buit de poder. No va ser una repressió guiada per l’Estat republicà. En realitat, una vegada recuperat el control, a les zones que continuaven sota el govern republicà es van interrompre aquests actes.

Per contra, els assassinats, molt més nombrosos, duts a terme al costat colpista, van ser comesos pels aparells repressius de l’Estat feixista, que va comptar amb l’entusiasta col·laboració, en la seva repressió, de l’Església Catòlica. No creuen les jerarquies catòliques espanyoles que aquesta actitud enormement repressiva anava en contra del missatge de Jesús? Creuen, en realitat, que Jesús, que és, en teoria, la seva suposada inspiració, hagués recolzat tant d’assassinat, premeditat i programat, per eliminar persones l’únic delicte de les quals era haver recolzat un Estat i un govern democràticament elegits?

No creuen que és d’una crueltat suprema que els familiars dels morts republicans encara avui no sàpiguen a on estan enterrats? No creuen que és profundament injust que ells puguin homenatjar els seus morts quan els vençuts encara no saben a on estan els seus? I si en veritat els sacerdots assassinats eren innocents, no creu l’Església Catòlica que haurien de demanar perdó als familiars dels seus propis morts, ja que el comportament colpista de la seva jerarquia catòlica va ser el responsable que l’enuig popular es canalitzés en ells, precisament per la seva identificació amb l’Església?

La resposta descontrolada en contra de l’Església era lògica, ja que l’Església era culpable d’un comportament que es podia predir que causaria milers de morts. Ha de condemnar-se aquesta expressió d’enuig popular, però el seu comportament no es pot homologar al del costat colpista, que va ser una repressió metòdica de tots els aparells de l’Estat, amb el suport actiu de l’Església. Accentuar el victimisme de l’Església com fan les beatificacions és, a més a més d’una tergiversació de la història que encara es reprodueix a Espanya, una ofensa als perdedors de la Guerra Civil, que eren els que van defensar la democràcia, i que hauria de crear incomoditat a tota persona amb sensibilitat democràtica. La meva esperança és que el Papa Francesc ho vegi així i que, en nom de l’Església, demani perdó, no solament al seu Déu, sinó al poble espanyol, al qual va fer tant de mal.

Avui, mentre l’Església i les dretes homenatgen els seus morts, l’ONU acaba d’enviar una delegació denunciant l’Estat espanyol per no estar fent res per trobar els desapareguts republicans. I el mateix Estat, sense cap mena de dubte, estarà representat als actes homenatjant els “màrtirs de l’Església”. No s’avergonyeixen del seu comportament els representants d’un Estat que es presenta com a democràtic? No s’adona l’Església de la seva incoherència? No veuen la falsedat de la seva crida a la reconciliació? És clar que no se n’adonen. I que no se n’adonin és un indicador que continuen sent refractaris a reconèixer que l’Església Catòlica no va ser víctima sinó botxí en aquell període de la nostra història.

La entrada L’església va ser botxí, no víctima se publicó primero en El Triangle.

Vaig tenir l’enorme privilegi d’assessorar al govern de Unidad Popular, i va ser així com vaig poder conèixer i seguir d’a prop els canvis substancials que aquest govern va realitzar a través de polítiques públiques que van ser populars entre grans sectors de la ciutadania que van resultar beneficiats per tals reformes. Resultat d’això, el suport electoral al govern va pujar, la qual cosa va alarmar a les forces conservadores i liberals, que van veure minvats els seus interessos amb aquelles mesures, i que van recórrer a amplis sectors de les seves forces armades, pressionant-les per realitzar el cop militar, el qual va ser facilitat i recolzat per l’Administració Nixon als EUA, temorosa que l’experiment de la Unidad Popular (compromès a aconseguir el socialisme a través de la via democràtica) fos reeixit i s’expandís per tota Amèrica Llatina.

Tal com va indicar el President Nixon, “el major perill que tenim és que el govern d’Allende pugui consolidar-se i sigui reeixit. Hem d’evitar per tots els mitjans que altres països d’Amèrica Llatina se sentin atrets per l’experiència del govern d’Allende”. L’establishment econòmic i financer nord-americà es va aliar amb l’establishment xilè (en una aliança de classes a nivell internacional) en ajuda dels seus interessos de classe en contra dels interessos de les classes populars de tots dos països, i molt en particular en aquell moment, en contra de les classes populars xilenes. (Veure Navarro, V., “Chile through the mirror of events in the health sector”, Social Praxis, 2T 1-2 pp 25-66, 1974).

És important subratllar que no va ser EUA el que va imposar Pinochet a Xile, com constantment s’indica. Jo vaig poder veure amb els meus propis ulls que els que van dur a terme el cop militar van ser la burgesia xilena, l’oligarquia xilena, les classes mitjanes de renda alta xilenes, l’Església xilena, la banca xilena, i la majoria de les forces armades xilenes, recolzades, no per EUA (EUA no era llavors ni és ara un país de 300 milions d’imperialistes), sinó pel govern federal presidit pel republicà del President Nixon (que no podia anar a barris obrers a EUA per la seva enorme impopularitat, conseqüència de l’enorme repressió del govern federal en contra dels miners en la conca minera dels Apalatxes -l’Astúries d’EUA-, que havien amenaçat amb paralitzar l’est d’EUA mitjançant una vaga general en els sectors energètics basats en el carbó).

Les reformes de la Unidad Popular (UP)

On les reformes van ser més accentuades va ser a les àrees socials, i molt en particular a l’àrea sanitària. Jo estava de Professor Visitant a l’Escola de Salut Pública de Xile, juntament amb el meu amic Hugo Behm, degà d’aquesta Escola, i el nostre comú amic Gustavo Molina, molt proper al President Allende. El que va intentar el govern UP va ser potenciar el sector públic, tal com el Servei Nacional de Salut, a costa del sector privat, al qual se li va permetre la seva existència (continuant atenent a les classes més benestants), però sense permetre-li (com encara ocorre a Espanya) que parasités al sector públic (utilitzant el sector públic sense retribució dels costos d’aquesta utilització) i incentivant la dedicació a plena ocupació dels professionals sanitaris en el sector públic (la qual cosa va crear una enorme resistència dels Col·legis de Metges, controlats per la medicina privada). En farmàcia, el govern va prohibir que es distribuïssin en les farmàcies xilenes productes que no haguessin estat autoritzats per les agències de control de qualitat (de fàrmacs) existents a Xile i en altres països (inclòs a EUA). El “dúmping farmacològic” (venda de productes, rebutjats als països rics, a països en vies de desenvolupament) és un fenomen generalitzat encara avui. Tals mesures van originar una enorme resistència de la indústria farmacèutica (que, segons va documentar el Congrés d’EUA, va ser la que va finançar el cop militar).

Com a Espanya, el cop militar era la resposta defensiva de les classes benestants enfront de les demandes de les classes populars. I com també va ocórrer a Espanya, aquell cop era reflex del domini d’una classe profundament reaccionària, que no tenia cap mena de sensibilitat democràtica, enfront de l’expansió dels drets civils i laborals de les classes populars, aconseguida per mitjans democràtics. Les semblances del que va ocórrer a Xile amb el que va ocórrer a Espanya en 1936 eren enormes.

Quan el cop militar va tenir lloc, es va produir una enorme repressió. El meu amic Hugo Behm va estar detingut en un camp de concentració. Estant en aquest camp, i a proposta meva, l’Associació Nord-americana de Salut Pública, The American Public Health Association, que reunia a 100.000 professionals salubristes (experts en polítiques públiques encaminades a millorar el benestar i qualitat de vida dels ciutadans) d’Amèrica del Nord, el va nomenar President Honorari de la seva Associació. Aquest esplèndid cas de solidaritat va ser fruit d’una aliança internacional dels que lluitaven per aconseguir una millor salut i benestar social per als seus pobles. En realitat, la dictadura va ser particularment repressiva entre els grups professionals, contra aquests salubristes que, en la seva gran majoria, havien recolzat les reformes sanitàries del President Allende i el seu govern. A Espanya, per cert, la repressió del cop militar va ser, entre els professionals, contra els mestres (com els meus pares) que havien recolzat i dut a terme les reformes educatives de la República espanyola.

Durant la dictadura xilena la sanitat i l’educació públiques van ser privatitzades, havent-se deteriorat d’una manera molt marcada la qualitat d’ambdues. En realitat, la deterioració de l’educació (i la seva carestia) van ser l’espurna que va motivar als estudiants a sortir al carrer al 2011, iniciant un moviment de protesta que, en afegir-s’hi grans sectors de la classe treballadora, com els miners, es va convertir en un ampli moviment de rebel·lia enfront de les polítiques imposades per la dictadura i mantingudes durant el període de democràcia vigilada. La seva extensió va ser tal (es calcula que un terç de la població adulta va participar en aquestes mobilitzacions, segons l’article de Roland Benedikter i Katja Siepmann “Chile: the Switzerland of the South?” a Challenge, Sept/Oct 2013, vol. 56, issue 5, pp 5-30, d’on extrec la majoria de les dades utilitzades en aquest article) que va amenaçar a les estructures de poder financer i econòmic xilenes. Tals protestes eren ja l’expressió d’un gran empipament de les classes populars enfront d’aquell model econòmic-social imposat per la dictadura i mantingut en el període democràtic, conseqüència d’una transició que (com l’espanyola) va deixar el poder econòmic i financer inalterat.

El model neoliberal de l’Escola de Chicago

Durant molts anys, el model xilè neoliberal generat per l’Escola d’Economia de la Universitat de Chicago, que va assessorar a la dictadura xilena, s’ha presentat com un gran èxit. El portaveu més ultradretà del capital financer nord-americà (el Wall Street Journal) ha estat un dels seus màxims promotors, havent indicat últimament en un editorial que el que necessita Egipte és una dictadura com la del General Pinochet. Les dades que constantment s’utilitzen a favor d’aquest suposat èxit del model Chicago són: un creixement elevat del seu PIB (un 6% per any), una baixa desocupació (un 7%), i un elevat grau d’inversió, tant estrangera com domèstica. En reconeixement de tal “èxit”, Xile va ser el primer país de Llatinoamèrica acceptat en l’OCDE (el club dels països més rics del món).

El que no es diu en aquesta promoció del model xilè és que els salaris estan entre els més baixos (en relació al seu PIB per càpita) de l’OCDE, havent estat això causa (com a Espanya) d’un enorme creixement de l’endeutament de les famílies. Al 2012, la taxa d’endeutament de les famílies era d’un 59% de tota la renda rebuda, amb uns dels interessos més elevats en els diners rebuts prestats. Segons una enquesta realitzada al 2012 pel Market Rescue Institute de la Universitat Catòlica de Xile, solament un 36% de xilens creia que es podrien comprar una casa, a causa de la dificultat d’aconseguir crèdit a un interès raonable i que poguessin pagar-ho (citat en l’article de Benedikter i Siepmann).

Aquest enorme endeutament explica (com també ho explica a Espanya) l’enorme creixement del sector financer a Xile. Aquest creixement ha estat ni més i menys que cinquanta vegades superior al creixement de l’economia real (l’economia que produeix béns i serveis). Avui el centre de poder (el mateix que a Espanya) és el capital financer, que també controla el finançament i gestió del limitat Estat del Benestar xilè (que inclou des de les pensions als serveis sanitaris i educatius, tots ells privatitzats).

La privatització massiva de la gran majoria d’activitats econòmiques i socials (punt central en el model xilè neoliberal) que es va fer, en teoria, per oferir major elecció de béns i serveis als ciutadans, ha facilitat previsiblement la creació de monopolis que han encarit el preu de molts dels béns i serveis proveïts pel sector privat. I això tant en el sector privat com en el públic. Així, una de les indústries més importants de Xile és la de producció de paper, resultat de la gran extensió de boscos existents al país. Doncs bé, malgrat la gran abundància de la matèria primera –fusta-, el cost del paper a Xile és major que en altres països d’Amèrica Llatina que no tenen la riquesa d’aquest recurs. I això és resultat del gran monopoli que existeix en aquesta activitat econòmica.

Resultat d’aquest enorme creixement del capital financer i de la monopolització del capital productiu, hem vist un enorme creixement de les rendes superiors procedents del capital, a costa d’un enorme descens de les rendes del treball (tal com ha ocorregut també a Espanya), sent Xile (com Espanya) un dels països amb majors desigualtats de renda de l’OCDE.

La predictible rebel·lió de les classes populars enfront del model neoliberal

Les mobilitzacions populars han estat una protesta enfront d’aquest model. Com bé indicava un eslògan del moviment, “Molt creixement: però no Desenvolupament”, indicant que el problema clau en l’economia xilena no és el creixement de la riquesa sinó la distribució dels recursos creats per tal creixement, així com el tipus de creixement. És obvi que aquest creixement ha afavorit (com a Espanya) a les rendes del capital a costa de les rendes del treball. I un altre eslògan de les manifestacions, “No al lucre”, expressa també una protesta cap al tipus de creixement i a la motivació (l’afany de lucre) que ho guia i dirigeix.

Naturalment que el govern democràticament triat, deposat pel cop a Xile, era diferent a l’existent a Espanya; que la dictadura establerta pel cop a Xile va ser diferent a l’existent a Espanya; i que el període anomenat democràtic que va venir a continuació a Xile va ser diferent al que ha ocorregut a Espanya. Però, acceptant les diferències, el fet és que hi ha també moltes similituds en cadascun dels períodes històrics citats (d’aquí un aclariment constant al llarg de l’article subratllant que “el mateix ocorre a Espanya”).

I han estat aquestes similituds les que expliquen l’escassa visibilitat mediàtica a Espanya del 40 aniversari d’aquell cop militar a Xile. Excepte petits actes aquí i allà, no hi han hagut cerimònies oficials, i això resultat de que els establishments financers, econòmics, polítics i mediàtics espanyols (que tenen una consciència de classe molt desenvolupada) no vulguin ni sentir parlar d’aquelles semblances, doncs la denúncia del que va passar a Xile és també una denúncia del que ha passat a Espanya, denúncia que l’establishment no vol que tingui lloc, doncs seria una denúncia d’aquest establishment també, tant dels seus orígens com del seu comportament. Així de clar.

La entrada Què va passar a Xile i les seves semblances amb Espanya? se publicó primero en El Triangle.

La democràcia espanyola és d’escassíssima qualitat, poc representativa, en la qual democràcia s’interpreta com el fet de votar cada quatre anys, en un procés electoral poc representatiu i amb lleis electorals esbiaixades que discriminen primordialment a les esquerres, i molt en particular a les esquerres amb major vocació transformadora (havent estat aquesta discriminació dissenyada per marginar-les, com han reconegut alguns dels seus dissenyadors). La participació ciutadana a través de formes de participació directa amb caràcter vinculant no existeix, en la pràctica, a Espanya. I això com a resultat d’un disseny que tenia com a objectiu potenciar als partits polítics, i molt especialment als dos partits majoritaris (i dins d’ells a les elits que els controlaven, constituint i transformant la política en politiqueig entre les elits governants).

Indicadors del domini conservador del procés de transició de la dictadura a la democràcia incompleta i el seu conseqüent domini de l’aparell de l’Estat són l’enorme endarreriment social d’Espanya (Espanya continua sent el país amb una de les despeses públiques socials per habitant més baixes de la UE-15, el grup de països de la UE amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol), i la negació del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. En realitat, l’Espanya de les autonomies era el disseny per negar aquesta plurinacionalitat, tal com ho han reconegut (en privat) algunes personalitats protagonistes d’aquell procés de transició. M’estic referint a personalitats d’esquerra espanyola que van protagonitzar aquella transició, que, veient ara el panorama d’agitació social i nacional a Catalunya, han reconegut que potser va ser un error no establir aquell Estat plurinacional. També han admès (en privat) que l’Exèrcit i la Monarquia van ser determinants en no desenvolupar aquest Estat plurinacional.

La pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol

Avui a Espanya les institucions representatives estan perdent legitimitat i tots els agents (des dels dos majors partits del país fins a la Monarquia) que van tenir un protagonisme en aquella transició estan perdent no solsament suport popular sinó també legitimitat en el seu poder. Contribuint a això està l’aplicació de polítiques públiques que s’estan duent a terme sense cap mandat popular, la qual cosa està deslegitimant les institucions, ja de per si enormement deslegitimades. Afegim-hi el comportament del govern Rajoy, bon representant de la dreta espanyola (incloent la seva corrupció), i és fàcil de veure per què hi ha avui a Espanya gran agitació social i nacional.

El moviment 15M ha estat el que millor ha sintetitzat aquest sentit popular. Els seus eslògans, tals com “no ens representen” o “no hi ha pa per a tant xoriço”, són àmpliament compartits per la majoria de la ciutadania. Aquest moviment i molts d’altres mostren un afartament amb aquesta Espanya oficial amb aquest Estat post-franquista amb el qual la majoria de la ciutadania no s’identifica. L’evidència d’això és aclaparant. Enquesta rere enquesta assenyalen que la majoria de la població no considera que les institucions de l’Estat espanyol els representin. I existeix una demanda estesa de canvis profunds en les institucions de l’Estat que troben enorme resistència per part de tal Estat.

Què passa a Catalunya?

Aquest rebuig a l’Estat espanyol es reflecteix fins i tot amb major afany a Catalunya, on a més del rebuig social i polític, hi ha un rebuig nacional molt accentuat i bastant generalitzat. I d’aquí sorgeix el moviment que exigeix el dret a decidir, com a expressió democràtica, negat per l’Estat espanyol. En realitat, el dret a decidir, que no és ni més ni menys que l’expressió de participació popular directa en forma de referèndum vinculant, és un dret que hauria d’existir en tota Espanya, a nivell de tot l’Estat, tant central, com a nivell autonòmic i a nivell local. El referèndum, com a expressió democràtica, és extensament utilitzat en països amb major qualitat democràtica.

I si s’admet que Espanya és un Estat plurinacional (la qual cosa no s’ha acceptat en la pràctica malgrat el discurs oficial que sosté el contrari), s’ha d’admetre que cada nació té el dret de decidir la seva configuració dins o fins i tot fora de l’Estat espanyol, negociant amb aquest les condicions de separació si aquest fora el desig popular expressat en un referèndum. La resposta de les forces conservadores i/o jacobines, característiques del nacionalisme espanyolista (veure el meu article “El nacionalisme espanyolista”, Público, 22.07.13), és la d’indicar que la Constitució espanyola no ho permet (referint-se indirectament al suposat Consens de la Transició, idealitzant aquell document que en realitat va ser fruit d’un enorme desequilibri de forces, en un procés supervisat per les Forces Armades i per la Monarquia). Si la gran majoria de la població en una nació dins d’Espanya desitja decidir sobre el seu futur, negar-se a això és profundament antidemocràtic, se’l anomeni com se’l anomeni.

Confusions interessades

Però aquí hi ha tot un seguit de confusions que estan sent promogudes als dos costats de l’Ebre. Dret a decidir no és idèntic a demanar la independència. Hauria de ser obvi que perquè la població voti per la independència necessita tenir el dret a decidir. La població catalana, que avui en la seva gran majoria recolza aquest dret (81%), no recolza, no obstant això, amb la mateixa intensitat o quantitat la independència (52%). No tots els que exigeixen el dret a decidir volen la independència. Un altre element de confusió és el de la sobirania. Catalunya podria ser sobirana i decidir ser sobirana dins d’un col·lectiu que ella decidís. Per ser independent has de ser sobirà, però pots escollir ser sobirà sense desitjar ser independent.

Ara bé, el rebuig de les majors forces polítiques espanyoles (i molt en particular el Partit Popular, PP, i el Partit Socialista, PSOE) contra el desenvolupament d’aquest dret a Catalunya, intrínsec al concepte de ser nació, està portant més i més gent a Catalunya a desitjar el trencament de Catalunya amb Espanya i aconseguir la seva plena independència. El creixement d’aquesta demanda per la independència està augmentant d’una manera molt notable, a partir de la demanda del dret a decidir. És l’expressió política d’un sentiment d’alienació i rebuig cap a l’Estat espanyol (generalitzat al llarg del territori espanyol, però especialment accentuat a Catalunya), i ben expressat en aquell sentiment de distanciament (en el cas de Catalunya) i trencament final amb l’Estat.

El dret a decidir, incloent el dret a escollir com a alternativa a la independència, és un clam per aconseguir un objectiu legítim per la via democràtica. És d’una enorme incoherència que l’Estat espanyol i els seus portaveus al món intel·lectual s’oposessin (amb raó) a la lluita armada d’ETA, adduint que l’única via acceptable per aconseguir els seus objectius era la democràtica, i ara, quan és aquesta la via que una nació exigeix, se li digui que no és possible. No s’adonen d’aquesta incoherència i de les seves implicacions? No se’n adonen de que, amb el seu argument, estan donant la raó a ETA? Milions de catalans i espanyols no estem d’acord en que no sigui possible a Espanya aconseguir per la via democràtica, sense violència, el que la ciutadania d’una nació a Espanya pugui desitjar, incloent la independència si allò es la seva preferència. Estem totalment en contra de la violència i a favor dels canvis democràtics, amb la activa participació de la ciutadania en la governança del país.

La segona Transició a Catalunya

D’aquí l’enorme urgència de fer un canvi profund en l’Estat espanyol per permetre el funcionament de la democràcia, que reflecteixi una segona Transició, d’una Espanya amb una democràcia incompleta a una democràcia més real i completa. I el fet que aquesta demanda estigui ocorrent ara i no abans és conseqüència, en part, de l’aparició de noves generacions educades ja en valors democràtics i laics, que no tenen en la seva memòria col·lectiva la por al terror que va existir al llarg de quaranta anys a Espanya durant la dictadura. No tenen la por que els seus pares i avis (que van perdre la guerra) tenien, resultat de l’enorme repressió. Aquest sa “perdre el temor i docilitat” enfront de l’autoritat de l’Estat, exigint, amb raó, que l’Estat estigui al servei de la ciutadania, sense estar instrumentalitzat per poders fàctics financers i econòmics (com està passant avui), és una demanda profundament democràtica, tant a Espanya com a Catalunya. La demanda democràtica exigint “llibertat” (que va caracteritzar la lluita contra la dictadura) es complementa ara amb una demanda d’exigir el poder de decisió amb formes de democràcia directa, tals com referèndums vinculants.

L’exigència democràtica per una nova Catalunya

A Catalunya avui s’exigeix, per mera coherència democràtica, la llibertat, no només d’expressió, sinó també de decisió. I l’expressió d’aquest poder implica una nova Catalunya. Per a les forces progressistes, això implicarà un enfrontament amb l’estructura de poder actual a Catalunya. I és aquesta segona Transició a Catalunya la ha rebut poca atenció i la que hauria de determinar el mèrit o demèrit de la proposta independentista per a aquells que recolzen la secessió. Tal plantejament no és problemàtic per a aquelles forces independentistes que indiquen que el més important en aquest moment és aconseguir la independència i “després ja decidirem els catalans quina Catalunya desitgem”.

Aquest plantejament és profundament erroni, ja que tenim un clar exemple (la Transició a Espanya de la dictadura a la democràcia) que el que domini la Transició dominarà les institucions de la futura democràcia. I és probable que la Segona Transició institucional a Catalunya la dominessin ara els partits conservadors i liberals, que ja controlen sense cap sensibilitat democràtica la majoria de mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio) i privats. No és desgavellat, doncs, que aquesta futura Catalunya pogués, per posar un exemple, tenir com a Ministre d’Economia i Hisenda a un economista ultraliberal independentista (promovent constantment en els mitjans públics de la Generalitat) que està a favor de la privatització de la Seguretat Social (com va fer el General Pinochet a Xile). Aquesta realitat no es pot considerar improbable. Tot el contrari.

Per aquest motiu ha sorgit una altra alternativa de canvi que posa el tema social (és a dir, el benestar social de les classes populars) com a punt de partida per desenvolupar una estratègia que configuri la nova Catalunya. És a dir, que el tema social –el benestar i qualitat de vida de les classes populars, i per tant de la majoria de la població- sigui la guia per canalitzar aquesta segona Transició a Catalunya. Les enquestes mostren que un nombre creixent de ciutadans a Catalunya creu que augmentar el benestar per a les classes populars de Catalunya és de difícil realització dins de l’Estat espanyol, controlat en totes les seves branques per les forces conservadores del nacionalisme espanyolista.

És aquí on sorgeix el gran augment de sensibilitats independentistes que, més que independentisme, la qual cosa està sorgint és un desig de deixar de ser part d’un Estat que, a més de no ser sensible a reconèixer a Catalunya com a nació, dificulta el ple desenvolupament social de tal col·lectiu. Conec moltíssimes persones que mai es considerarien independentistes (i encara no es consideren com a tals, sentint-se també espanyoles) que avui volen que Catalunya se separi d’aquest Estat, sense que això impliqui, per cert, cap animositat a les classes populars de les altres nacions que constitueixen Espanya. L’adversari és l’Estat espanyol (resultat d’una Transició immodélica), no la ciutadania espanyola, almenys no aquells que respecten la plurinacionalitat d’Espanya.

El reconeixement d’aquesta realitat i el creixent suport al dret de decidir (que les esquerres catalanes i espanyoles sempre van reconèixer històricament) i el desig que Catalunya aconsegueixi ser sobirana, també obre una sèrie d’interrogants sobre el futur, doncs aquest futur dependria de qui lideri i hegemonitzi la Transició de la Catalunya actual a una Catalunya justa i democràtica. D’aquí l’aparició en el panorama polític català d’un moviment que està adquirint gran envergadura, que és el moviment Procés Constituent, que posa el tema social com a central en les seves reivindicacions nacionals. No és un partit polític sinó un moviment polític-social que desitja una transformació profunda de Catalunya. Considero encertada la seva estratègia, doncs seria un error crear un altre partit, doncs a més de perdre la seva capacitat de mobilització transversal, les seves peticions es veurien en pla partidista. És més, a Catalunya (i a Espanya) existeixen suficients partits polítics progressistes que, tot i que necessiten canvis profunds, poden vehicular les demandes ciutadanes.

És aquest tipus de moviments, que també és molt necessari que aparegui en altres parts d’Espanya per canviar i revolucionar el país (sense violència, doncs el seu ús és reaccionari a Espanya), i que exigeix un canvi en la Catalunya (i en l’Espanya) existents i les seves estructures de poder actual. És aquí on apareix immediatament el conflicte social. El govern de la Generalitat de Catalunya, el partit governant, va denunciar al Procés Constituent per envoltar La Caixa, en la cadena humana, perquè dividia als catalans. Però els catalans ja estan dividits, entre altres raons, per la visió que tenen de la Catalunya futura. Aquí està el punt clau del que no es parla ni a Catalunya ni a Espanya.

Una última observació. Aquesta transformació a Catalunya seria difícil de realitzar sense un canvi molt notable a Espanya, amb major protagonisme en la vida política i mediàtica espanyola d’aquelles forces polítiques i moviments socials que han reconegut la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i el dret a l’autodeterminació (que ara es diu el dret a decidir) de Catalunya. I encara que es silenciï i/o oculti en els mitjans de major difusió, tant a Catalunya com a Espanya, l’existència i creixement de tals forces polítiques (com IU) i socials (com els majors sindicats del país) que recolzen el dret de decidir a Catalunya és d’un enorme valor democràtic als dos costats de l’Ebre.

D’altre banda, creure que el Partit Popular serà sensible a que la població a Catalunya pugui exercir tal dret és no entendre què és el Partit Popular, l’instrument polític de les dretes hereves del franquisme que han mostrat milers de vegades la seva cultura antidemocràtica i profunda animositat a l’expressió de la identitat catalana. D’aquí la gran importància que el rebuig a l’Estat espanyol que existeix ja (i que s’expressa en les mobilitzacions populars) a Espanya sigui reconegut a Catalunya i que sigui recolzat des de Catalunya per les mateixes forces que estan, no contra Espanya, sinó contra les enormes limitacions de l’Estat espanyol. La futura germanor entre els diferents pobles i nacions d’Espanya és pràcticament impossible sota aquest Estat hereu del règim anterior, imbuït del nacionalisme espanyolista. Aquesta és la realitat avui a Espanya i a Catalunya.

La entrada Què està passant a Espanya i a Catalunya? se publicó primero en El Triangle.