El 1941, quan ja portava anys enfonsada en diverses dictadures sanguinàries, a l’illa de Ventotene (a prop de Nàpols) -que aleshores era una presó “a l’aire lliure” muntada pel règim de Mussolini per recloure-hi els antifeixistes italians- Altiero Spinelli, Ernesto Rossi i Eugenio Colorni amb la col·laboració d’Úrsula Hirschmann entre d’altres, van escriure el “Manifest de Ventotene”, en què plantejaven la necessitat inajornable de crear una Europa unida i dels drets socials per tal d’evitar que tornessin a guanyar els feixismes. Per tant, Europa es convertia en la solució a l’absolutisme arran del seu caire rotundament social i de la seva força geopolítica fruit de la seva unitat política.

Ara s’ha tornat a posar la mateixa qüestió: o salvem Europa refundant-la o acabarem un altre cop havent d’organitzar Resistències a la foscor negra. Encara no estem prou espantats tot i que han agafat moltíssima força partits o líders com Vox, La Lliga de Salvini, Marine Le Pen, la FPÖ austríaca, els hongaresos Viktor Orbán i el partit Jobbik, el partit txec SPD, el polonès Llei i Justícia dels bessons Kaczyński, els Vertaders Finlandesos, els Demòcrates de Suècia, l’holandès Geert Wilders, el belga Filip Dewinter, els alemanys del NPD, Alba Daurada a Grècia, etc. Tots ells tenen com a primer punt del seu programa sortir d’Europa per tornar a l’estat nacional, autàrquic, ètnicament pur.

Tanmateix, l’estructura “quasi” federal europea ja és pràcticament irreversible: vam veure-ho en la impossibilitat d’expulsar Grècia i just en aquestes darreres setmanes fins i tot els anglesos pro-Brexit (o Leftix!) s’estan adonant de la follia que significa sortir d’Europa (recordem-nos que les ciutats van votar en contra de sortir-ne).

Aleshores cal demanar-se quines serien les condicions i els interessos polítics per una refundació radical d’Europa. En primer lloc l’interès de la majoria dels pobles europeus per crear una àmplia comunitat política solidària que tingui la possibilitat de transformar relacions de força mundials a favor de la ciutadania en oposició de les oligarquies. El segon element consisteix en superar el pseudo-federalisme actual a favor d’un nou tipus de federació que no aboliria de moment la nacionalitat sinó que transformaria el seu significat en el marc d’una sobirania compartida europea, amb l’objectiu de realitzar els Estats Units d’Europa en què es promourien totes les llengües i cultures. La tercera qüestió pertany a la democràcia: cal democratitzar radicalment els mecanismes de decisió europeus i alhora potenciar els ens de gestió local ciutadana com són els ajuntaments o les comunitats sense caure en el tancament localista, sinó justament a l’inrevés: que estiguin ben connectades entre elles compartint ‘sobiranies’, podríem dir: l’Europa de la proximitat. La quarta és la d’impulsar a tot arreu moviments col·lectius de la ciutadania que travessin fronteres i prescindeixin dels passaports sobre assumptes diriments com les injustícies globals, els paradisos fiscals, les modalitats de producció i de consum devastadores, la destrucció del medi ambient, l’avançament dels feixismes, els drets socials, les guerres, entre d’altres.

La il·lusió irresponsable, fins i tot d’una part de l’esquerra europea i dels Estats nacionals, que pensen ser capaços de travessar, immunes, els capgiraments planetaris tancant-se en una dimensió nacionalista o de nova petita pàtria endogàmica (com està succeint a Catalunya, per exemple) pertany més bé al segle XIX, i serà escombrada per les migracions massives, els Estats supra-nacionals-continentals que s’estan formant, el neocolonialisme xinès i les polítiques híper-proteccionistes de Trump i les agressives de Putin. 

Resulta llavors improrrogable reduir les desigualtats econòmiques i la pobresa, refundar Europa sobre el paradigma de la solidaritat, la fraternitat i l’acollida digna i plenament integradora dels migrants i refugiats per tal que torni a ser el lloc de l’estat del benestar i la democràcia avançada. D’aquesta manera, com ja desitjava José Mujica per Amèrica Llatina, podrem viure en pau en una comunitat-continent caracteritzada pels drets socials i civils, en la prospectiva de la construcció d’un demos europeu (que ja existeix en part, de facto) o com el filòsof francès Étienne Balibar afirma: una Europa no dels sobiranismes, sinó de la sobirania compartida europea.

Hem de treure sobiranies als Estats per compartir-les. Aquesta és la nostra història, la que té les seves arrels en la Il·lustració i en el municipalisme europeu, no en la autosuficiència territorial, cultural, política, econòmica de petits trossos insignificants de terra.

Europa o barbàrie.

La entrada Europa com a bé comú se publicó primero en El Triangle.

En aquesta entrevista podem trobar totes les respostes que necessitem per millorar i incrementar el projecte europeu en una clau radicalment lligada als drets socials i ambientals, i alhora tenim l’ocasió per redescobrir les idees que gairebé fa 80 anys, des de la petita illa-presó italiana de Ventotene, van agafar el vol envers Europa sencera, que acabava de sortir d’una guerra mundial obscenament tràgica.

Els antifeixistes italians que van redactar el Manifest de Ventotene (títol original: Per una Europa lliure i unida) estaven reclosos en una illa àrida, gairebé sense aigua i arbres, assotada pels vents constantment. Un lloc inhòspit, però que tenia i té un mar preciós. Un mar que Mussolini feia servir per aïllar del món els presos polítics antifeixistes de la mateixa manera que ara Europa intenta que el mateix mar sigui un obstacle insuperable per interposar entre ella i els mons pobres  l’aigua com a element de distanciament i barrera.

Tanmateix, el 1941, justament en aquella illa, va néixer una idea d’Europa federal i solidària, basada en la unitat política, la pau, l’Estat del benestar i la democràcia, i creiem que en aquest interregne històric, del mar de Lampedusa (una altra illa perduda al bell mig del Mediterrani) en pot renéixer i consolidar-se una nova Europa, d'igualtat i fraternitat. La capitana Carola, amb les seves respostes concises, ha sabut sintetitzar què significa ser europeistes avui en dia. No un europeisme retòric, finalitzat només en l’arquitectura institucional (importantíssima, esclar), sinó també un europeisme militant que planteja un demos democràtic comú supranacional, de les identitats canviants, mai fixes, i al mateix temps lluita pels drets socials i civils de totes les persones (nadius i migrants) que visquin a Europa (i no només).

De fet, l’aigua pot transformar-se en alguna cosa que acompanya, transporta idees i persones, barrejant-les. Fa 80 anys van ser dues dones: Ursula Hirschmann, una altra dona alemanya, antinazi, jueva, i Ada Rossi, militant antifeixista italiana, que a través de la mateixa aigua mediterrània van aconseguir dur de l’illa de Ventotene a la terra ferma, d’amagat, el Manifest de fundació de la moderna Europa que havia de comprometre’s en la construcció dels Estats Units d’Europa. Avui en dia, una altra dona ha fet servir l’aigua per portar a terra ferma les noves ciutadanes i els nous ciutadans europeus que salvaran Europa, enriquint el demos europeu (biunívocament, vull dir), a qui li cal sense cap dubte un rejoveniment.

El 1975,  Ursula Hirschmann i Jacqueline de Groote, entre les fundadores de Femmes pour l’Europe, escrivien preocupades: A les dones les afecta tant com als homes l’elecció que es farà a la nostra part del món entre el retorn al nacionalisme i la unitat europea. De fet, només una Europa veritablement unida, dotada d’institucions fortes i democràtiques, podria impedir, en l’actual conjuntura, la submissió dels nostres països a una o altra superpotència i garantir el desenvolupament del progrés social a l’interior dels nostres països. Tanmateix, la construcció europea sembla, de moment, que està en un punt mort. Fins i tot es podria parlar de regressions degudes a la pressió dels grups socials i polítics més reaccionaris.

Aquí renovem la seva preocupació. Europa o barbàrie.

La entrada Les capitanes d’Europa se publicó primero en El Triangle.