Hi ha cançons que agraden per la música i n’hi ha que t’enganxen per la lletra. En plena campanya electoral a la Presidència de la Comunitat de Madrid un dels moments que més m’ha fet vibrar va ser l’actuació d’Ismael Serrano en un acte d’Unidas Podemos a la plaça roja de Vallecas. Hi va cantar Papá, cuéntame otra vez, un dels grans èxits de la seva carrera. Jo la ubico en l’apartat de cançons que m’agraden més per la música que per la lletra. Té tant de bonica com de trista. Acaba dient “ara moren a Bòsnia els que morien a Vietnam”. A Vallecas va afegir que “ara moren a Síria els que morien a Vietnam”.
La cançó de Joaquín Sabina Pongamos que hablo de Madrid també parla de la mort. Diu que quan la mort passi a buscar-lo que el portin al sud on va néixer i que “la mort passa en ambulàncies blanques”. Vivim temps en què aquesta frase és més present que mai. La música d’aquesta cançó no és de Sabina sinó d’Antonio Sánchez i tinc la sensació que serviria per moltes ciutats, a part de Madrid. Per Barcelona, no, perquè hi ha una estrofa que diu “allí on el mar no es pot concebre”. I aquí el mar el tenim ben concebut. I hi ha d’altres estrofes que penses si l’autor sabia què deia quan les escrivia: “Els ocells visiten el psiquiatre” o “Les estrelles s’obliden de sortir”.
En qualsevol cas, aquests dies parlem molt de Madrid i posats a parlar-ne hi ha una qüestió que m’amoïna força. I és la quantitat de missatges que llegeixo a les xarxes socials o als diaris i portals decantats cap a l’independentisme que es desentenen del resultat de les eleccions en aquesta Comunitat. És cert que tampoc no s’enfonsarà el món si el tàndem PP-Vox es consolida en el poder d’aquesta comunitat. Però costa d’entendre que gent que es diu d’esquerres addueixi que els progres madrilenys i espanyols no s’han solidaritzat amb la causa independentista i amb els dirigents d’aquesta causa que han estat condemnats a llargues penes de presó per situar-se al marge i dir que ‘ja s’ho faran’.
Enyoro els missatges de l’esquerra catalana que es solidaritzava amb el Madrid que lluitava contra el setge de les tropes franquistes. I als que creuen o diuen que si l’esquerra madrilenya s’ha d’empassar quatre anys Isabel Gómez Ayuso amb el suport de Vox s’ho mereix per espanyolista, els dic que no són d’esquerres. Ser-ho implica lluitar pel progrés social arreu. Els que diuen que és igual un espanyol de dretes que un d’esquerres igualen coses diferents. Un català d’esquerres ha de fer tot el que pugui perquè l’esquerra (més o menys moderada, més o menys radical) accedeixi al màxim nombre d’espais de poder polític. A Madrid, a Barcelona i allà on sigui. I si creu que l’esquerra madrilenya o espanyola és massa tèbia en la defensa del dret a l’autodeterminació o de l’indult o l’amnistia dels presos independentistes li ha de dit a la cara. No amb Gómez Ayuso o Santiago Abascal com persones interposades.
