Florentino Pérez també s’ha imposat a l’únic candidat, Enrique Riquelme, que s’ha atrevit a desafiar el seu poder i ascendència social a les eleccions del Reial Madrid, les primeres en 20 anys de mandat de qui pot ampliar la seva presidència a 27 anys al Reial Madrid, cinc més que Josep Lluís Núñez i 10 més que Joan Laporta en cas que tots dos, els dos presidents actuals dels dos clubs més poderosos del món, compleixin els seus respectius mandats. Els espera un pols en què es juguen el ser o no ser personal i dels seus clubs més enllà del pla estrictament futbolístic.
La batalla de fons, pel que sembla, implica defensar d’una manera o altra un model institucional que respecti tant com sigui possible la propietat en mans dels socis, atomitzats avui en els més de 100.000 electors del Barça i els 70.000 del Reial Madrid.
Ambdues masses socials han triat aquest any precisament, amb una diferència de menys de tres mesos, el seu president sota la mateixa tendència i idèntic resultat de confiar en qui ja exercia el poder i en qui ja controlava, es diria que abusivament, l’entorn i l’aparell, els ressorts mediàtics clau i les dialèctiques més simples, barates i efectives, assenyalant els aspirants com els ‘enemics’ de la mateixa institució, Víctor Font al Barça i Enrique Riquelme al Reial Madrid.
Tots dos estigmatitzats pels seus rivals com a conspiradors, arribistes i clarament estimulats per cobrar l’‘herència’ i aprofitar-se del llegat per als seus interessos personals.
Passió comuna
S’ha normalitzat, malgrat que les eleccions enfronten entre si germans madridistes i barcelonistes, socis del mateix club, en teoria motivats per una passió, sensibilitat i voluntat de servei idèntiques, l’insult, el menyspreu, el ressentiment i fins i tot els excessos verbals i les acusacions més greus imaginables.
És el que hi ha, com si ser o no president, és a dir, ostentar un càrrec honorífic del qual està prohibit cobrar i del qual cal respondre amb el patrimoni personal de les pèrdues, si es produeixen, fos una bicoca, una ganga per la qual lluitar aferrissadament, si cal jugant brut i fent trampes.
En el cas de Florentino Pérez, propietari d’una empresa, ACS, que factura més de 80.000 milions, és a dir, 80 vegades més que el Reial Madrid, s’ajunten l’ambició, la supèrbia i la influència tenebrosa de la llotja del Bernabéu amb l’efecte històric d’haver perdut les primeres eleccions en què va participar i d’un abandonament en el primer intent de mandat.
Amb l’orgull ferit, quan va tornar a la presidència ho va fer amb la voluntat indestructible que res ni ningú pertorbés el seu regnat, certament adornat amb set Champions, un patrimoni net de 598 milions i un estadi reformat amb uns nivells d’explotació, concerts al marge, que li permeten facturar 1.200 milions, un rècord inassolible ara com ara.
El nou Madrid de Florentino: Mourinho, fitxar més cracks i recuperar l’acompanyament arbitral i del VAR
Per a Laporta, de qui no se sap res dels seus negocis ni ingressos professionals, més enllà dels 10 milions cobrats al seu dia d’una empresa de l’Uzbekistan, el Barça s’ha convertit en la seva primera ocupació i modus vivendi domèstic.
Es comenta, però, que avui és tan milionari que pot avalar la inscripció de jugadors allà on no arriba el fair play blaugrana, per culpa de la seva nefasta gestió, en contrast amb la seva incapacitat per aportar ni tan sols un milió de l’aval que havia dit tenir preparat a les eleccions del 2021.
Al soci del Barça li és igual el que el seu president faci amb el Barça, sigui arruïnar-lo durant dècades per satisfer la voracitat de Limak i dels seus agents de cambra o sigui per fer-los fora de les assemblees, exterminar les Penyes i continuar acumulant deutes i pèrdues després d’haver desactivat els mecanismes estatutaris de control econòmic i eludir l’aval com a garantia contra els seus despropòsits i atrocitats financeres que han arrossegat el Barça, avui, a un estat de patrimoni net negatiu de 152 milions.
Al Reial Madrid, en canvi, el president ha d’avalar cada any amb el seu patrimoni personal, o beneficis, el 15% del seu pressupost de despeses, 187 milions aquesta temporada.
La primera conseqüència del triomf de Florentino, segons ha promès, serà l’aterratge de José Mourinho, que al seu dia no va poder amb Guardiola-Messi-Masia i ara se les hi haurà amb l’eix Flick-Lamine-Messi.
També amb disponibilitat i fair play de sobres per als jugadors i els cracks que Mourinho li demani i a Florentino li sembli bé.
Un Barça alerta
El Barça de Laporta, malgrat la seva autoestima il·limitada , ha d’estar alerta perquè la veritable derivació de la reentrada de Florentino passa per oferir als seus socis una resposta a l’altura de la ratificació indiscutible obtinguda en aquesta mena de moció de confiança plantejada en format d’eleccions en el pitjor moment i balanç del seu mandat, després de dos anys en blanc.
Florentino els deu una reacció immediata i efectiva, l’efecte rebot que la història i les estadístiques també contemplen com una possibilitat estimable, ja que el Reial Madrid compta amb jugadors d’un nivell extraordinari i sembla necessitar, sobretot, una direcció adequada des de la banqueta i entre dos o tres fitxatges afinats a l’estil i l’aposta de Mourinho.
El Barça ha de preparar-se per a una batalla més dura, a la Lliga, que en els dos últims anys no només en el pla estrictament competitiu. Florentino ha trucat a la porta de la UEFA per acusar el Barça de fer trampes i no dubtarà, també, a exercir tot el pes i la influència que sigui capaç de manejar perquè els arbitratges i el VAR els acompanyin, encara més, en la seva trajectòria.
Entre altres raons de pes, i això sí que sona a amenaça seriosa, a considerar, Florentino Pérez i el Reial Madrid no es poden permetre una altra temporada sense aixecar ni un sol trofeu.
