El febrer del 2024, en plena sequera, vaig tenir l’oportunitat de visitar l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals de Vall-llobrega. L’objectiu de la visita era entendre’n el funcionament i la capacitat de tornar les aigües depurades als aqüífers, en un moment en què només es parlava d’instal·lar dessaladores. El personal de la depuradora em va facilitar les dades tècniques següents:
• Es recullen 75 tones anuals de tovalloletes i residus sòlids no aprofitables.
• La potència necessària per depurar és de 1 kW/m³, mentre que per dessalar és de 3,5 kW/m³.
• El 30% del consum energètic es cobreix amb l’autoconsum del metà produït, que alimenta dues turbines de 65 kW.
• Es produeixen 3.000 tones anuals de fangs aprofitables com a fertilitzants, sempre que no continguin metalls pesants.
• La capacitat de depuració és de 5 hm³ anuals.
• El volum d’aigua depurada abocada al mar és de 600 m³ per hora, equivalent a una piscina municipal cada tres hores
• Dissenyada a principis dels 80 per donar servei a 166.000 persones, per sota de les dades actuals de població i serveis a l’estiu i els caps de setmana.
•Disposa de dos nivells de tractament: depuració biològica i eliminació de fangs, però no té capacitat per eliminar nutrients ni metalls, un requisit imprescindible per regenerar i reutilitzar l’aigua en usos agrícoles, urbans i industrials.
Quan vaig fer la visita, la planta funcionava només al 50% de la capacitat perquè dues piscines estaven fora de servei per avaria. També he pogut comprovar l’estat de corrosió de molts components i la manca evident d’inversions en manteniment.
Durant les pluges del gener d’aquell any, la depuradora va quedar inundada. Motors, quadres elèctrics i conduccions enterrades van quedar fora de servei i des de llavors, només es fa una separació de sòlids. La resta de fluids s’aboquen directament al mar, de manera visible i perceptible per l’olfacte, davant de la platja del Castell.
No és clar si les estacions d’impulsió de Calella, Llafranc i Tamariu continuen funcionant. Quin sentit tindria gastar energia per impulsar aigües residuals pendent amunt si acaben igualment al mar sense depurar?
Al ple municipal del mes de març, el grup de Palafrugell en Comú va presentar una moció recollint aquestes dades i demanant que l’Ajuntament es coordinés amb la resta de municipis afectats i amb el Consorci d’Aigües Costa Brava Girona per trobar una solució urgent i, alhora, avançar cap a la reutilització de l’aigua per a usos agrícoles. La mateixa moció es va traslladar als representants del Consell Comarcal i al grup dels Comuns al Parlament de Catalunya.
Durant el mes d’abril, van començar a circular imatges i vídeos de l’abocament directe d’aigües residuals al mar. Aquestes imatges van generar alarma social i van obligar responsables del Consorci i de la Diputació a fer declaracions públiques: «Estem pendents que arribi una peça de 450 kg procedent de Dinamarca que ha de permetre reparar l’emissari submarí des d’on emergeixen els residus visibles». És que la prioritat és conduir les aigües residuals fins a la línia de l’horitzó perquè no siguin visibles? No hauria de ser prioritari recuperar el funcionament complet de la depuradora perquè els líquids abocats tinguin els nivells de qualitat previs a la inundació i, paral·lelament, continuar treballant per augmentar la capacitat de depuració fins a poder reutilitzar l’aigua per a usos agrícoles i industrials? Si la depuradora tingués un tractament terciari, els abocaments al mar podrien ser pràcticament inexistents. No caldrien emissaris.
També s’ha declarat que, atès que la depuradora està situada a una zona inundable, «s’estudien alternatives per a una nova ubicació». Però les depuradores costaneres solen situar-se en zones inundables perquè les aigües residuals hi arriben per gravetat seguint les conques naturals. L’emplaçament actual està integrat i en equilibri amb el seu entorn, i els terrenys adjacents permetrien ampliar-ne la capacitat i modernitzar-ne la tecnologia.
El problema real és un disseny antiquat i vulnerable, especialment pel que fa a les canalitzacions soterrades, que no estan preparades per resistir inundacions que, previsiblement, es repetiran. És aquí on s’hauria de concentrar els esforços i les inversions. No hi valen excuses basades en jerarquies administratives ni explicacions que esquivin l’arrel del problema. Encara que les competències siguin supramunicipals, els Ajuntaments tenen l’obligació de vetllar amb totes les accions possibles pel benestar de la població i aquest és un cas que en reclama immediatament l’actuació. En un món sostenible no haurien d’existir residus i això hauria de ser aplicable tant als objectes com als éssers vius procurant reduir els consums de recursos naturals i aprofitar al màxim els residus que generem, preferiblement a prop de casa, afavorint l’economia mediambiental circular i interdependent de les nostres comunitats.
