La Val d’Aran és un territori molt estimat. Com a periodista, vaig seguir i em vaig implicar, des dels anys 80, en el seu combat per preservar la llengua occitana que s’hi parla i les seves institucions i furs històrics. Això es va acabar concretant amb l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei d’Aran, l’any 1990, i la restitució del Conselh Generau, el seu òrgan d’autogovern. Amb posterioritat, l’any 2015, es van ampliar les seves competències i es va reforçar la protecció de l’aranès a través d’una nova llei catalana.
L’Aran és una excepció geogràfica i política. És l’única vall de Catalunya orientada a l’Atlàntic i, per tant, la lògica és que estigués sota administració francesa. Però els seus habitants van decidir, al segle XV, segellar un pacte d’adhesió a Catalunya, preservant la seva autonomia. Amb la divisió provincial d’Espanya (1833), l’Aran va perdre la seva singularitat política i va quedar integrada a la demarcació de Lleida.
Amb l’obertura del túnel de Vielha (1948), la vall va quedar salvada del seu crònic aïllament hivernal. Però això no va impedir que el sentiment aranès minvés ni que es continués parlant la llengua occitana. Al contrari. La recuperació de les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol va anar acompanyada, en el cas de la Val d’Aran, per la reivindicació de les antigues institucions que els havien estat furtades i una generació de joves vacrear el partit Unitat d’Aran per aconseguir-ho.
Ara, el Govern de la Generalitat i el Conselh Generau, dirigit per Unitat d’Aran, han signat un acord molt potent: l’establiment d’un sistema de finançament singular, fixat en 47,2 milions d’euros, que contempla la corresponsabilitat fiscal i que permetrà incrementar el benestar social dels seus 10.000 habitants. Aquesta fita s’afegeix a altres d’emblemàtiques, com la consideració de l’aranès com a llengua oficial de Catalunya, però té el valor que es tradueix en dotacions econòmiques concretes.
Per posar-ho en context: el Consell Comarcal del Pallars Jussà -amb una població de 14.000 habitants- té un pressupost de 15 milions d’euros. La lluita de l’Aran, en democràcia, ha estat, precisament, no quedar assimilada a una comarca més de les 41 que té Catalunya. El Conselh Generau no és un Consell Comarcal: és un govern autònom que administra una “entitat territorial singular”. Per això, les seves competències i el seu pressupost són molt més àmplies i superiors.
La síndica d’Aran, Maria Vergés, ha qualificat aquest acord de finançament amb la Generalitat d’“històric”, ja que permetrà enfortir els serveis públics, la llengua i la cultura occitanes i impulsar polítiques pròpies d’habitatge. Però la seva transcendència va molt més enllà dels cims de la vall i convida a l’esperança.
El pacte Generalitat-Conselh Generau demostra que el federalisme no és un concepte nostàlgic ni una entelèquia de polítics utòpics. L’organització federal es basa en els principis de proximitat, subsidiarietat i lleialtat institucional. Establint un finançament especial per a la Val d’Aran, per tal que pugui gestionar plenament les seves competències previstes per llei, el Govern de Salvador Illa –un convençut federalista– predica amb l’exemple.
El pacte bilateral assolit entre la Generalitat i el Conselh Generau és un referent per perseverar en la vertebració, en clau federal, d’Espanya, Ibèria i la Unió Europea. És la mateixa mena de pacte que tenen, salvant les distàncies i les magnituds, el Canadà i el Quebec.
El federalisme és com un joc de nines russes i és l’antítesi del centralisme, que és la via directa a l’autoritarisme. La seva fortalesa rau en l’existència d’una arquitectura constitucional consensuada que distribueix democràticament i de manera precisa les competències entre el Govern de l’Estat, els territoris federats -amb especial atenció a les que tenen trets culturals diferenciats- i els municipis.
Aquest ideal polític, preconitzat per Montesquieu i, després, pels anarquistes de Pierre-Joseph Proudhon, ha quallat en molts països del món: els Estats Units, Alemanya i Suïssa són els exemples més coneguts de federalisme. Però també tenen fórmules de govern federal països com Austràlia, Àustria, Argentina, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Canadà, Etiòpia, Índia, Iraq, Mèxic, Nigèria, Pakistan, Rússia, Veneçuela…
Espanya, sense ser formalment un Estat federal, té un sistema autonòmic que s’hi apropa molt. Ens caldria, entre altres coses, que el Senat es convertís en una Cambra de representació territorial. El mateix passa amb el Regne Unit, on Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord tenen àmplies competències d’autogovern.
El projecte europeu va néixer amb un impuls federal, però les reticències i l’egoisme d’alguns estats membres han impedit que la Unió Europea evolucioni, de moment, cap a uns nous Estats Units d’Europa. A més, l’efervescència dels nacionalismes populistes d’ultradreta -emparada per Donald Trump– boicoteja el projecte d’unificació i promou l’afebliment del bloc europeu. D’entrada, ens manca una Constitució i un Parlament sobirà, amb capacitat per elegir el Govern i legislar amb plens poders, i cal que els grans partits -democristians, socialistes, liberals i ecologistes- intensifiquin els esforços per compactar aquesta realitat geopolítica de 450 milions de ciutadans, més necessària que mai.
Al món no hi haurà pau fins que l’Organització de les Nacions Unides no esdevingui una veritable confederació fraternal de països. Però això són figues d’un altre paner… i tot arriba.