Vivim en un món on el capital no té fronteres. Les multinacionals no tenen fronteres: coordinen fàbriques i logística arreu del planeta amb una agilitat que deixa els sindicats i els treballadors, encara fragmentats, en un clar desavantatge. El sindicalisme continua atrapat en lògiques nacionals, dividit i reactiu. Aquesta descompensació no és anecdòtica: és la raó per la qual els drets laborals continuen vulnerables davant la pressió constant del capital.
Un recent article d’Isidor Boix sobre la feblesa del sindicalisme global és un toc d’alerta clar i urgent: denuncia la passivitat de la classe treballadora davant multinacionals cada vegada més poderoses i crida a una coordinació internacional que avui no existeix. No és només informació: és una crida a l’acció immediata.
Aquest escenari es veu reforçat pel que Shoshana Zuboff descriu com a capitalisme de vigilància: un sistema on les grans plataformes no només recullen dades, sinó que fan servir algoritmes per predir i influir en els nostres actes. La tecnologia ja no serveix només per fabricar productes, sinó per exercir un control invisible sobre els treballadors, monitoritzant cada gest i neutralitzant qualsevol intent de protesta abans que agafi força. Aquesta vigilància constant ens aïlla i fa que l’acció col·lectiva sigui gairebé impossible si no som capaços de respondre amb una estratègia i una coordinació globals
En aquest context cal recuperar un vell concepte del moviment obrer: la vigilància proletària. Aquesta pràctica exigeix que els treballadors observin, denunciïn i actuïn constantment davant els abusos. La vigilància és preventiva i estratègica; no serveix només per reaccionar, sinó per anticipar conflictes i crear xarxes de solidaritat globals.
Però la vigilància sola no és suficient. Complementàriament, cal potenciar un federalisme sindical global que avui gairebé no existeix. Aquest federalisme hauria d’articular xarxes globals de sindicats autònoms que cooperin, comparteixin informació i coordinin accions conjuntes. Només aquesta combinació -vigilància activa i organització federal- permetrà que la força col·lectiva del treball superi la dispersió actual i disputi realment el poder del capital global.
No es tracta d’un ideal abstracte. És una urgència. Si el capital vigila globalment i actua sense descans, la resposta de la classe treballadora també ha de ser coordinada, solidària i permanent. Sense aquestes estratègies, els drets laborals continuaran sotmesos a la pressió d’un capital cada vegada més integrat i omnipresent.
Mentre Espanya es mostra orgullosa com a jutge moral del món, denunciant guerres i injustícies que altres consideren “legals”, la postura de Pedro Sánchez, cada dia més seguida arreu del món, demostra que un compromís ferm amb la justícia internacional pot marcar la diferència. Un lideratge que s’ha vist refermat darrerament amb la cimera de la Global Progressive Mobilisation a Barcelona, on s’ha fet una crida urgent a la unitat internacional contra l’avenç de l’extrema dreta. Una trobada que reforça la idea que només des d’una coordinació progressista sense fronteres es pot plantar cara als desafiaments globals que amenacen la democràcia.
Tot i aquests esforços de coordinació política, no podem obviar la distància entre l’agenda institucional i el carrer. Segons l’última enquesta d’IPSOS realitzada en 30 països, les inquietuds reals de la ciutadania se situen molt per sobre de la por a l’extrema dreta: la desocupació, la inflació, la pobresa i la desigualtat encapçalen les preocupacions globals. Aquesta dada és crucial: ens recorda que la lluita contra el feixisme serà estèril si no va lligada a una millora directa de les condicions materials de vida. És precisament en aquest buit entre la política de valors i la realitat econòmica on el capitalisme de vigilància opera amb més eficàcia, fragmentant la resposta social davant la precarietat. Ara és el moment perquè els sindicats de classe com UGT i CCOO transformin els bons discursos en accions reals. Si ja som capaços de parlar de justícia, per què no començar a fer-la valer amb aliances entre treballadors de tot el món, coordinant respostes i afrontant els reptes del capital global?
Com ja defensava Jean Jaurés, lluitant pels drets dels treballadors i dient un clar “no a la guerra”, la força dels sindicats i del treball està en la solidaritat i en l’acció col·lectiva. Sí, sembla ambiciós, però precisament aquí és on poden brillar. És hora de ser protagonistes de debò, defensant els drets laborals més enllà de qualsevol frontera, i fent-ho junts, com una força global que parla i actua alhora i sempre per la justícia i la pau.