Amb la sentència del Tribunal Suprem confirmant l’absolució de Neymar i de dos expresidents del FC Barcelona Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, en el denominat cas Neymar 2 o Neymar DIS, el Barça deixa enrere una de les rèmores judicials que el laportisme, en col·laboració amb el poder de la llotja del Bernabéu, havia forjat contra la victòria de Rosell a les eleccions de 2010.
I, sobretot, contra la possibilitat que aquesta presidència es prolongués i prosperés en el temps, com així va ser fins que des del mateix barcelonisme es va conjurar per impedir-ho.
El més destacat de la sentència és que el Suprem considera el fitxatge de Neymar com a impecable, net i exempt de la menor sospita d’irregularitat, incloent-hi i validant els 40 milions que va pagar el Barça en concepte d’indemnització com a tal i no com a salari, contradient així la ximple i ominosa la primera sentència del cas Neymar 1.
El malson més surrealista i delirant de la història del Barça va començar quan l’alarma i el pànic es van escampar entre l’oposició en transcendir que a finals de 2011 Rosell havia arrabassat sigil·losament a Florentino Pérez ni més ni menys que Neymar, estrella del Santos brasiler que havia arribat a passar revisió mèdica amb el Reial Madrid. Rosell va tancar, per 40 milions, una opció preferent pels drets federatius del jugador a partir que el seu contracte amb el Santos s’extingís el 2014.
Negociació amb el Santos
El guió previst es va alterar el 2013, un any abans, per l’efecte coincident de la necessitat futbolística d’avançar la seva arribada al Camp Nou i la predisposició del Santos a vendre, conscient que en qüestió de mesos se n’aniria com a agent lliure sense benefici pel club.
El Santos va acceptar negociar el seu traspàs al Barcelona perquè aquesta era la voluntat del jugador tot i que el Reial Madrid li va posar sobre la taula un contracte que duplicava les condicions i també les del pare de Neymar, el qual era l’administrador de la societat propietària dels seus drets futurs.
El Barça va haver de pagar igualment a l’equip Neymar 40 milions, però en concepte d’indemnització per incompliment d’aquell acord que preveia inicialment la seva arribada al Barça després del final natural del contracte amb el Santos.
Va perdre el Reial Madrid i va guanyar el Barça una batalla que, en la història, seria l’antítesi, o la venjança, del cas Di Stéfano. En resposta a aquest cop inesperat que ajuntava al Barça Messi i Neymar (números 1 i 2 del món en aquell moment) es van desencadenar, conjuntament, la ira de Florentino i del laportisme amb el resultat d’una furiosa i desesperada querella davant l’Audiència Nacional per tota mena de delictes econòmics.
El propòsit de la demanda signada pel soci del Barça Jordi Cases per haver fitxat Neymar era trencar l’operació, debilitar el Barça, posar Rosell a la presó i arruïnar el trident que van formar Messi-Suárez-Neymar.
L’oposició necessitava desviar l’atenció davant l’opinió pública del fet que, amb el mateix equip que Joan Laporta havia perdut 79 milions la temporada 2009-10, la nova junta havia guanyat encara més títols fins al 2013 i a més acumulat guanys per més de 200 milions, estalviats per finançar un terç de l’Espai Barça, el pressupost total del qual era de 600 milions per a tot el projecte.
Retard judicial
L’Audiència Nacional va entretenir durant mesos una querella tan insostenible i infundada que finalment va haver de declarar-se incompetent, resolent traslladar-la a l’Audiència Provincial de Barcelona amb l’encàrrec exprés d’obrir judici per delicte fiscal basant-se a no haver declarat com a salari els 40 milions de la indemnització, més enllà dels poc més de 17 milions de cost del traspàs.
A l’Audiència Provincial, difícilment, el Barça s’anava a estalviar una multa, ja que Hisenda ja havia decidit obrir aquest expedient a instàncies de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat. I no a l’inrevés com és habitual, pel fet que no existia, ni s’ha repetit tampoc després, cap precedent d’aquesta inversió dels processos per anomalies fiscals, menys encara després que la mateixa Hisenda ja havia tancat i aprovat la liquidació del FC Barcelona de l’exercici 2013 feia dos anys.
Declaració voluntària
Com que els advocats del Barça van veure venir la jugada i, preveient que l’Audiència Nacional recorreria a la carta fiscal com a braç armat de la injustícia, en aquest cas palmari d’assetjament processal, havien anticipat una declaració voluntària per tributar aquests 40 milions com a salari del futbolista.
Per aquest motiu, perquè el Barça només podia ser acusat de delicte fiscal per la quantitat del cas i no per dol, l’Audiència Provincial i el Barça van acordar no anar a judici i resoldre el tema amb una mínima sanció de només 5 milions, força allunyada dels 90 milions que plantejava la Fiscalia de l’Audiència Provincial de Barcelona.
Quan va quedar clar que el Barça i els dos presidents als quals es volia incriminar, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, no acabarien a la presó i al Barça només li farien pessigolles, la mateixa mà negra del cas Neymar 1 va posar en marxa la maquinària del cas Neymar 2 o Neymar DIS.
Una querella promoguda per DIS, la societat que era propietària d’un 40% dels drets econòmics sobre els drets federatius de Neymar, és a dir sobre la venda del futbolista, en desacord per haver liquidat 6,8 milions dels 17,1 milions del traspàs cobrat pel Santos.
Per a DIS, la pretensió de la querella era el reconeixement d’abastar el 40% dels 40 milions de la indemnització cobrada per la societat pare-fill Neymar.
Fracassat i vergonyós intent judicial d’atacar gratuïtament i perversament el jugador i els dos presidents, Rosell i Bartomeu, que la mateixa administració de justícia s’ha encarregat de subratllar amb una desestimació que deixa les coses molt clares i per sempre. DIS, amb l’estímul d’aquest barcelonisme perniciós i traïdor encarnat en la figura impresentable del soci laportista Jordi Cases, s’ha deixat 200.000 euros en costes (o més) per fer el ridícul.
La demanda de DIS al·legava delictes de corrupció en els negocis i estafa impròpia per contracte simulat, argumentant que els 40 milions d’euros pagats pel FC Barcelona a N&N (empresa dels pares de Neymar) el novembre de 2011 ocultaven el cost real del fitxatge per minvar la seva indemnització, que hauria d’haver estat el 40% d’un traspàs inflat (al voltant de 25 milions en lloc dels 6,84 milions rebuts pels 17,1 milions del traspàs real el 2013).
Ratificació de la sentència absolutòria
El Suprem, confirmant la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 2022, classifica explícitament aquests 40 milions com a preu per “drets futurs” o “preferència/opció” perquè Neymar fitxés pel Barça en acabar el seu contracte amb el Santos el 2014, quan seria agent lliure, no com un traspàs anticipat ni com a part del preu dels drets federatius transferits el 2013.
No els considera salari futur del jugador, ja que el pacte era un precontracte condicionat a la seva llibertat com a agent lliure, amb el pagament com a “prima per l’opció o preferència” per assegurar el seu compromís exclusiu amb el Barça, sense intervenció del Santos, que era el titular dels drets federatius vigents. Això es distingeix d’un salari laboral, que es va pactar posteriorment en el contracte de 2013 (amb una prima de fitxatge de 8,5 milions a part).
Tampoc els veu com indemnització per avançar el traspàs, perquè l’acord de 2011 preveia un fitxatge sense traspàs, i el pagament no desnaturalitzava el pacte ni generava obligacions indemnitzatòries per a DIS en aquell moment; DIS va cobrar la seva part legítima (40% de 17,1 milions) només pel traspàs real de drets federatius el 2013, negociat entre clubs conforme a la FIFA.
El TS emfatitza que no hi ha dol fraudulent: era una pràctica contractual esportiva habitual per “reservar drets futurs”, sense perjudici provat a DIS, i qualsevol infracció a les normes FIFA seria administrativa, no penal. L’avançament del fitxatge el 2013 va ser una “decisió esportiva” del Barça, pagant el traspàs corresponent.