El periodisme s’ha convertit en una fàbrica de succedanis on el contingut manufacturat substitueix la crònica de carrer. Tots coneixem les fake news, aquelles mentides grolleres que s’escampen com la pólvora, però el que estem vivint ara és la seva derivada més sofisticada i sinistra. Ja no cal trepitjar l’asfalt ni tenir una redacció amb olor de cafè; n’hi ha prou amb retalls de notes de premsa, un fil d’Intel·ligència Artificial i molta barra per fabricar diaris «fantasma» que, a l’estil de les xarxes de desinformació americanes, no tenen ni un sol periodista en nòmina.
Aquest fenomen es coneix com a Pink Slime Journalism (o «baba rosa»), un terme encunyat als Estats Units per definir aquelles restes de carn de rebuig triturades per farcir hamburgueses barates i que es tradueix en portals de notícies processades que omplen el buit de la premsa local. L’estratègia és tan simple com perversa: es tracta de cosir un bri de realitat amb retalls de propaganda o atacs fabricats per la Intel·ligència Artificial. El resultat és una notícia clonada que s’escampa per desenes de webs locals on només canvia el nom de la població, un parany dissenyat per enganyar els cercadors i conquerir els primers resultats de Google a base de repetir la mentida.
Però no ens enganyem: aquesta invasió de portals zombis no és només un cau per a escàndols o un catàleg de fotos d’arxiu; és una arma d’assetjament i de combat polític. El Pink Slime en mans de grups de pressió o de l’oposició funciona com una metralleta de notícies negatives dissenyades per enfonsar qualsevol acció de govern, per brillant que sigui. En inundar la xarxa amb queixes veïnals amplificades o dades descontextualitzades, es crea un clima de crispació artificial que cap administració pública pot frenar amb mètodes tradicionals.
És la cara més covarda de la política: una xarxa de webs sense rostre que disparen crítiques ferotges per inclinar la balança electoral, aconseguint que el ciutadà ja no sàpiga si el que llegeix és un problema real del barri o un codi programat per destruir un adversari. L’objectiu final no és només desinformar, sinó instal·lar-nos definitivament en la postveritat, on els fets pesen menys que les emocions fabricades a mida. Tot i que aquí el Pink Slime encara pesa poc, la seva baba ja es barreja amb la brossa digital omnipresent —IA barata i soroll automatitzat— que asfixia la premsa real i obre pas a l’autocràcia informativa.
Aquest verí digital actua com un àcid que ho corroeix tot. Per una banda, enterra les bones gestions sota una muntanya de brossa digital i, per l’altra, invisibilitza les corrupteles reals en barrejar-les amb atacs inventats. Al capdavall, aquesta saturació estrangula la viabilitat dels mitjans de proximitat i dels espais de verificació que encara miren la realitat als ulls per distingir on acaba la veritat i on comença la invenció. Ens estem quedant en un limbe informatiu on ja no distingim el gra de la palla, substituint la fiscalització seriosa i el reconeixement de la feina ben feta per un murmuri digital que no ret comptes davant de ningú i que només busca que la veritat sigui el primer retall que es llença a la brossa.
Darrere d’aquesta arquitectura no hi ha l’atzar, sinó mans expertes que en treuen un rèdit molt concret. Són els mercenaris de la desinformació: agències de comunicació i grups de pressió que facturen fortunes per «netejar» o «embrutar» reputacions a cop de talonari, venent el silenci dels escàndols o el soroll de les campanyes de desprestigi com un servei de màrqueting més. Aquesta estratègia és el combustible ideal per a projectes populistes que s’alimenten de la confusió i que busquen, en darrera instància, un control social proper a l’autocràcia; perquè quan la veritat s’evapora, la rendició de comptes desapareix i el camí queda lliure per a l’autoritarisme.
El control real, però, no és en mans de ningú que haguem votat, sinó que recau en les grans fortunes i els magnats tecnològics que han comprat i contaminat les places públiques digitals per convertir-les en el seu taulell de joc particular. En dominar les xarxes socials, aquestes elits no només gestionen dades, sinó que decideixen què veiem, què pensem i, sobretot, què ens ha d’indignar.
Són aquests arquitectes de la desinformació els qui, moguts per interessos que no entenen de fronteres ni de benestar comú, impulsen la desaparició paulatina de la democràcia per substituir-la per un mercat d’emocions precuinades. Al capdavall, un ciutadà que no pot distingir un fet d’una invenció ja no pot exercir la seva llibertat, deixant el camí lliure perquè els amos de l’algoritme dictin el futur mentre la societat acaba pagant la factura d’aquest engany massiu.
No deixem que els amos de l’algoritme i els mercenaris de la desinformació ens robin la veritat. Preguntem-nos sempre: qui escriu realment això que llegeixo? Verifiquem i actuem abans que sigui massa tard.