L’independentisme té un greu problema a la ciutat de Barcelona. A poc més d’un any de les eleccions municipals, les forces sobiranistes no tenen candidats a l’alcaldia, excepte Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on Oriol Junqueras ha imposat a la seva mà dreta, Elisenda Alamany, que a més és la secretària general del partit.
Però Junts per Catalunya (JxCat), Aliança Catalana (AC) i la CUP encara no han trobat el candidat per a les eleccions locals, cosa que no deixa de ser un hàndicap a l’hora de competir amb els seus rivals, que ja van realitzant el rodatge dels seus caps de llista. A Junts hi ha problemes interns. Jordi Martí Galbis, amb el suport de Xavier Trias, vol ser el candidat. Però el cap de Waterloo pensa diferent. Carles Puigdemont vol a algú de la seva plena confiança, mal·leable i dòcil, no un experimentat professional de la política que coneix els mecanismes públics i que no es deixaria arrossegar fàcilment per derives incongruents i capritxoses.
El president postconvergent té al seu propi candidat: Josep Rius, a qui va situar com a “comissari” en el Parlament i més tard a l’Ajuntament per a posicionar-lo com a relleu de Trias. Aquest, no obstant això, ja ha mostrat la seva predilecció per Jordi Martí Galbis, amb qui va treballar estretament en el consistori. Els posicionaments radicals de Rius i del seu padrí Puigdemont li queden lluny, malgrat que en molt poques ocasions se li ha sentit cap crítica cap a la direcció de Junts.
Alonso-Cuevillas també es postula
Però Puigdemont té un altre problema afegit: la irrupció en l’escena política de Junts del seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, que li ha portat els més importants processos judicials i a qui va fer membre de la Mesa del Parlament.
Jaume Alonso-Cuevillas, exdegà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, s’ha autoproposat com a candidat, trencant la regla d’or de Junts d’esperar a l’ordre del cap per a fer un pas d’aquesta magnitud. En el partit s’assegura que el lletrat va avisar abans a Puigdemont de la seva intenció de postular-se com a alcaldable, “en cas contrari sap que s’exposava al rebuig frontal de Puigdemont, encara que només fos per les formes”.
Alonso-Cuevillas assegura a qui vulgui sentir-lo que fa mesos que va proposar la seva candidatura, que no és una cosa nova. “Vaig fer saber fa mesos que sí, que estaria disponible. A partir d’aquí, és el partit qui ha de decidir i res més a dir”, ha assegurat en les xarxes socials. “S’equivoca -rebat una font interna de Junts-. No és el partit, sinó els militants, ja que s’haurien de convocar primàries per a elegir al candidat. Dir ‘el partit’ és una cosa molt del passat, quan el candidat es decidia a dit en sessions tancades de la direcció. Ara s’ha democratitzat l’elecció i el candidat es decideix en les urnes per part dels militants. El que seria desitjable és que la decisió es prengui com més aviat millor per a donar temps a realitzar una campanya potent de cara a les municipals”.
A Junts temen una patacada electoral
El perill per a Junts és deixar podrir la situació, ja que les enquestes li pronostiquen un important descens i passar de primera a quarta força política en el pròxim consistori, després dels socialistes, ERC i els comuns. El trident a alcaldable, doncs, s’enfronta a una situació difícil perquè és una llista de cavall perdedor. I si al desencantament de l’electorat se li afegeix la tardança a elaborar la candidatura, la bofetada pot ser sonada.
En el partit es conté la respiració davant la delicada situació. Des de la cúpula no es mostrarà preferència per cap dels candidats, oficialment per a no influir en la militància ni viciar el procés de primàries. Però en realitat, segons reconeixen internament, existeix molta por al fet que la situació es descontroli i un sector acabi creant un cisma intern pel posicionament partidista de la cúpula. Per això, la consigna és callar.
De totes maneres, hi ha una anècdota que il·lustra que la candidatura de Junts va més enllà de les pròpies files postconvergents i desperta interès en els seus rivals. En aquest sentit, cal ressenyar que el suport més estrany que li ha arribat a Alonso-Cuevillas és el de Rubèn Novoa, redactor de política d’un portal digital pròxim a Aliança Catalana, partit per qui no amaga les seves simpaties: “La gent està farta del magisme de Junts i tu vals molt més que això”. Però l’advocat no està disposat a rendir-se, sinó a plantar batalla als seus rivals Jordi Martí i Josep Rius.
Jaume Giró diu no
Aliança Catalana (AC) és un altre vaixell a la deriva que perfila els seus candidats amb mà de ferro en guant de seda. Sílvia Orriols i els seus no estan disposats al fet que el partit es converteixi en una olla de grills com li va passar a Plataforma per Catalunya (PxC) i escruten amb lupa el perfil de tots els candidats. El 23 d’abril faran públics els caps de llista i s’acabarà l’enigma, però la veritat és que el partit d’ultradreta té diverses persones interessades a encapçalar la seva llista, que sembla que tindrà èxit i entrarà al consistori amb pas ferm. De fet, una gran part de la baixada de Junts s’atribueix a la penetració dels orriolistes a Barcelona.
Per a la seva llista es remenen diversos noms: d’una banda, dirigents del partit han sondejat a personatges com l’exdirector general de la Fundació la Caixa i exconseller d’Economia de la Generalitat, Jaume Giró, que va rebutjar l’oferiment. Giró va abandonar la direcció de Junts després de diverses topades amb la cúpula i en veure que no podia reconduir el partit cap a posicionaments moderats com els de l’antiga Convergència. Els vaivens ideològics al servei de Carles Puigdemont li van procurar molts maldecaps i disgustos durant la seva etapa en l’Executiva, fins que va tirar la tovallola, va deixar el seu escó en el Parlament i va tornar a les seves activitats privades.
El candidat “andorrà”
Però no ha estat l’únic sondejat per AC: l’economista i empresari Alfons Godall, exvicepresident del Barça durant la primera etapa de Joan Laporta , està en l’agenda d’Orriols com un possible alcaldable per la capital. Es tracta d’un perfil netament independentista i de tall dur, l’extremisme del qual s’ha anat accentuant conforme han passat els anys. El seu únic problema és que s’ha traslladat a viure a Andorra.
El passat 9 d’abril, Godall retuitava un missatge de l’exconseller republicà Joan Carretero, que després de sortir d’ERC i fundar Reagrupament, va acabar en estranyes coalicions de partits radicals i, finalment, es va abandonar en braços dels postconvergents. “Sense un Estat propi, Catalunya independent i sobirana, no podem pretendre que ens respectin: ni la nació, ni la llengua, ni als catalans, ni al Barça, ni res nostre. Si som tan messells, la nostra desaparició està a tocar. En el Parlament del Zoo només toquen i tocaran la flabiol”, deia l’exconseller. Godall va emetre paral·lelament un altre tuit similar: “Ni a Catalunya ni tampoc al FC Barcelona ens respectaran mai mentre que no tinguem un Estat propi”.
Des del seu sorgiment, Alfons Godall ha seguit amb interès la trajectòria de Sílvia Orriols i d’AC. En 2024, després d’un editorial del digital Vilaweb criticant a la líder de la ultradreta titllant-la de racista i xenòfoba, Godall va ser una de les veus que va exigir al seu director, Vicent Partal, una disculpa o es donava de baixa del diari. “T’has guanyat un bloc i has perdut un subscriptor”, va advertir a l’editor. Després del seu posicionament, molts dels lectors del digital van manifestar la seva intenció de donar-se també de baixa del periòdic.
Santiago Espot, en campanya
Alfons Goldall no és l’únic nom que sona. L’activista Santiago Espot ha començat una intensa campanya de propaganda per a col·locar-se en la pool position i pactar la seva candidatura amb Orriols. En aquesta campanya, simula un cara a cara amb Jaume Collboni, com si el mateix Espot fos pràcticament el cap de l’oposició. “Els set fronts d’Espot i Collboni. Trieu”, és el lema de la seva campanya.
Entre altres extrems, compara set punts d’un candidat i un altre, reservant-se les flors per a ell i els insults per al seu rival. En el punt 2, per exemple, destaca la seva intenció de “combatre a les elits econòmiques de la capital, que impulsen un model econòmic basat en un turisme massiu i la consegüent importació de mà d’obra barata per a mantenir-lo”. Collboni, en canvi, té el paper de “fer de minyona dels lobbies econòmics de la capital com Barcelona Global”.
Confronta la seva Barcelona “d’ordre, culta i elegant” enfront la Barcelona “insegura, degradada i convertida en un femer en tots els sentits” de Collboni. I, per descomptat, aborda el tema lingüístic, el principal argument de l’actual independentisme: “La llengua catalana, obligatòria en tots els àmbits de la ciutat” enfront de “el català, un idioma prescindible en molts barris de la capital de Catalunya” de Collboni.
La paradoxa d’Espot és que a Barcelona ja va concórrer com a candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) en 2011, obtenint un resultat marginal. El gir cap a l’extrema dreta és el paradigma de l’esquizofrènia en la qual està immers tot l’arc de l’independentisme després del fiasco del procés.
La CUP, desorientada
Per la seva banda, la CUP debat encara la seva essència i identitat. Tampoc té encara candidat, però els anticapitalistes no es regeixen per les mateixes normes polítiques que els seus rivals ni els afecten tant els estàndards polítics convencionals. El seu electorat és més purista i amb una major fidelització, encara que els vaivens ideològics, les actuacions sobredimensionades, els escàndols d’alguns dels seus dirigents i les estranyes aliances amb la dreta caciquil de Junts li poden passar factura.
El fracàs de la implementació del procés Garbí per a reconduir la seva estratègia no ha donat els resultats esperats i en l’actualitat el partit es troba en una situació de desconcert total, sense rumb fix, amb pactes diversos, des de la dreta a l’esquerra i amb la imatge pública destrossada. Quelcom semblant als altres partits independentistes, excepte l’AC d’Orriols, que s’aprofita de les pors dels seus rivals per proposar accions i eslògans més propis d’un règim de postveritat que d’una societat avançada del segle XXI.