Al Barça li ha dolgut especialment que ni l’àrbitre del partit de Champions contra l’Atlètic de Madrid, de quarts de final, ni tampoc el VAR assenyalessin un penal a favor per una mà del jugador matalasser Marc Pubill en la posada en joc d’una pilota després d’un fora de fons. També pesa la sensació generalitzada que Koke hauria d’haver vist dues targetes grogues i ser expulsat per la reiteració de faltes i accions punibles sobre Lamine Yamal.
Les protestes enceses de Hansi Flick després del zero a dos de dimecres a la nit van contrastar amb el discurs de vint-i-quatre hores abans, en la prèvia, quan semblava tenir-ho tot sota control, inclòs aquell repertori imprevisible de factors que emergeixen a la Copa d’Europa, especialment davant un equip com l’Atlètic de Madrid, desesperant per naturalesa fins i tot per a si mateix. «No podem queixar-nos. Hem de centrar-nos en el que podem fer dins del camp».
Flick va insistir que el FC Barcelona ha de mantenir la seva identitat com a principal eina competitiva i, en aquest sentit, va posar èmfasi en la pressió alta com a factor determinant del rendiment.
Mal símptoma aquest plany, exactament la mateixa reacció blaugrana després del 4-0 de l’anada de Copa davant l’Atlètic de Madrid, perquè mai no ha estat l’actitud del millor Barça de tots els temps, el que liderava Leo Messi. Aquell equip era conscient que el “contra tot i contra tothom” no és cap invenció moderna de la patologia mediàtica i electoral de Joan Laporta, sinó una manera atàvica i arrelada de competir i guanyar.
Sense VAR ni tanta tecnologia, a Messi li cometien en cada partit una desena de faltes mereixedores de targeta groga —per acció o per reiteració— que sovint ni s’assenyalaven ni condicionaven els partits al seu favor.
Quatre dies abans, el Barça de Flick venia de sumar tres punts clau a la Lliga —combinats amb l’entrebanc del Reial Madrid a la Champions— en un partit marcat per la revisió de l’expulsió de Nico i la rectificació d’una vermella a Gerard Martín, que el CTA va admetre com un error en aquest exercici, entre delirant i inútil, d’autoflagel·lació pública després de cada jornada.
Típic del futbol: aferrar-se a l’error arbitral o a la interpretació esbiaixada i perjudicial del reglament quan, en termes estrictament futbolístics, el nivell no arriba. També és cert que el barcelonisme tendeix a preferir l’excusa fàcil dels arbitratges abans que la sinceritat de l’“és el que hi ha”.
El problema, en aquest cas, és que, precisament contra l’Atlètic de Madrid, aquest Barça ha demostrat ser superior i capaç de remuntar dos gols —i els que calgui— en les múltiples i contundents batalles de Lliga disputades.
Per què no esperar, per part de Flick, dels jugadors i de la directiva, a disputar l’eliminatòria completa abans d’atribuir una possible derrota a la injustícia o a l’arbitratge?
La protesta davant la UEFA també sona a reacció de llàgrima fàcil quan aquest Barça, amb Yamal al capdavant i la resta d’un equip al qual majoritàriament se li atribueix la condició de favorit per guanyar aquesta Champions —de la mateixa manera que a Lamine se li atorga una opció real a la Pilota d’Or—, el que ha de fer és afilar i exhibir el seu potencial ofensiu.
El Barça suma 127 gols en 48 partits, una mitjana de 2,64, un bagatge més que suficient per anar al Metropolitano a per totes. Entre altres motius, perquè el 0-2 de l’anada ha marcat el guió de la tornada, molt menys favorable per a l’Atlètic de Madrid, on el seu entrenador, Diego Simeone, és perfectament capaç —com tantes altres vegades— d’equivocar-se enviant el seu equip a un erm tàctic en què ni ataqui ni defensi.
Per dimarts, el Barça necessita intensificar la por que ja té el rival davant l’únic equip capaç de capgirar el marcador sense massa dificultats.
El que no necessita és projectar la inseguretat d’atribuir a l’arbitratge el mal resultat d’un mal partit. El que necessita és esmenar-ho amb una actuació impecable, alineada amb l’estadística que sustenta la seva condició de favorit.
I evitar al·ludir a conspiracions de la UEFA, que, si ho hagués volgut, ja hauria pogut sancionar cautelarment el club pel cas Negreira deixant-lo sense Champions; o bé limitar-lo en l’àmbit econòmic, impedint fitxatges per l’incompliment del fair play; fins i tot tancar-li l’estadi —el Camp Nou o Montjuïc— per la revenda d’entrades a l’afició visitant en partits europeus, no només el dia de l’Eintracht.