Es pot ser filòsof, fins i tot de carrera, i no entendre res de res com li passa a Bernat Dedéu, pensador minvant de la nòmina ideològica del laportisme que, pel que escriu, diu i maleeix, també necessita el Barça per arribar a final de mes anímicament i espiritualment relaxat.
Que això sempre va bé quan els propis i aspres conflictes interns li produeixen massa estrès, potser insomni i tanta animadversió. Per a aquests mals de l’ànima i d’una consciència pertorbadora, el Barça sempre és una excel·lent via d’escapament, alliberadora i sanadora.
Una altra cosa és la causa o, per ser més precisos, l’origen d’aquest fanatisme i adoració cap a la figura de Laporta, que no pot néixer de l’espiritualitat. O la provoca la suma i l’efecte conjunt de la ceguesa i la poderosa alienació mediàtica com passa a la majoria, que no sembla el cas de Bernat Dedéu, o el vincle ja cal buscar-lo dins d’aquesta dimensió desconeguda, a vegades materialista, a vegades psicodèlica i altres d’arrel més patològica freqüentment diagnosticada en aquest cercle més propera la presidència d’‘influencers’ i notables de la societat barcelonina. Trobadors del laportisme, sorprenentment alguns amb dues i tres carreres universitàries, màsters diversos i fins i tot rectorats.
Les eleccions recentment capitanejades i victorioses per les tropes de Laporta li han anat molt bé en aquest sentit, ja que com a teràpia li ha permès vomitar tota aquesta bilis i ressentiment contra Víctor Font, a qui no ha deixat de atonyinar i destrossar amb articles i afirmacions al límit del delicte d’odi, cal interpretar que per no haver rebut, en el seu moment, una oferta seriosa, formal i generosa per assessorar-lo. Això és al que sona el riu de la maledicència. Qui sap.
Obsessió
Perquè si realment no existís una causa de veritat profunda i irritant, l’obsessió per torturar-lo en cada paràgraf, frase i adjectiu el candidat dues vegades derrotat per Joan Laporta a les urnes no tindria sentit ni eficàcia. Racionalment, a un barcelonista de la seva suposada intel·lectualitat i preparació acadèmica, només per pur instint, li resultaria senzill concloure que ni en 20 eleccions Font guanyaria a Laporta.
Que Font no és l’enemic, sinó, al contrari, la joguina perfecta i homologada –en cap cas educativa– que legitima i blanqueja la dictadura de Laporta, ara irremeiablement prorrogada fins al 30 de juny de 2031, gràcies, entre d’altres suports del poder i la seva rebotiga, al pusil·lànime lideratge de Font a l’oposició.
Per aquest motiu, el fertilitzat rancor exhibit per Bernat Dedéu contra Font ha de ser quelcom personal, d’origen parasitari i arrelat en alguna recòndita i dolorida ferida del passat. Ho confirma la radiografia d’aquest postureig presidencialista seu, el del tal Dedéu, tan poc treballat i trivial, teatralitzat amb arguments extrets dels més elementals i menys intel·ligents tòpics del refranyer laportista.
Laportisme vulgar
El seu laportisme és vulgar, indocumentat per definició i alineat amb el no menys populista “contra tot i contra tothom” del petit déu en el credo del qual ha triat seguir fins a nova ordre i a qui serveix des d’una suposada elit mediàtica. Això sí, recorrent simplistament als mateixos claims i als tics dels bots laportistes que massacren a les xarxes.
Fins a l’extrem de confondre qualsevol que no sigui de la mateixa secta, qui no adopti davant Laporta la mateixa postura genuflexa i servil seva, amb el mateix Satanàs.
Nerviós, ressentit i insatisfet tot i l’aclaparador resultat electoral, patint el que vindria aser una mensa de ‘mono’ laportista, una complicació freqüent d’aquesta addicció a un líder tan hologramàtic i insatisfactori en el fons, Dedéu acaba d’insultar una sèrie de barcelonistes com Joanjo Pallàs, Emilio Pérez de Rozas, Màrius Carol, Ernest Folch o Danae Boronat, del gremi periodístic, en un article poc sospitós de ser un descuit sobtat o un deliri provocat per l’abstinència.
En l’article, publicat al digital elnacional.cat, els qualifica de “caterva de plumífers esportius profundament indocumentats que ja escopien la mateixa bilis contra Cruyff i Guardiola” i els engloba en un mateix col·lectiu sota el títol ‘Els altres Víctor Font’ amb la pretensió d’insultar-los i sotmetre’ls al càstig i la fúria sanguinària i baralladora de les xarxes de règim.
Poc a afegir a l’estupidesa i ridícula supèrbia per part de l’autor d’insultar i incomodar qui, els esmentats a l’article, van sobrats d’independència en el seu exercici professional i que, per tant, seguiran el seu camí informant i opinant com sempre al marge de la repressió de la Gestapo laportista.
Dues precisions
Només dues precisions. Una: Bernat Dedéu, sí que es beneficiarà de l’amplitud de mires i de l’elevat sentit de la pluralitat i del respecte a la llibertat d’expressió dels mitjans als periodistes dels quals ha desacreditat, que el continuaran entrevistant i contractant com fins ara.
El contrari del càstig que, des del podrit cor de la maquinària laportista en matèria de comunicació, imposa al dissident, és a dir, a qualsevol que discrepa o es surt del guió. Censura, arraconament, assetjament i fins itot acomiadaments són la resposta habitual de la policia laportista que Dedéu tan agust representa i n’és xèrif.
I la segona: quan algú carrega amb aquesta agressivitat i animadversió contra una signatura com la de Joanjo Pallàs (cap d’esports de La Vanguardia), exponent de la correcció més exquisida en les formes i de l’objectivitat més acreditada, és perquè li deu fer molt de mal que cada síl·laba dels seus articles se li clavi com un ganivet afilat d’honestedat. Per a Bernat Dedéu és el mateix patiment que per a un vampir dels dolents, d’aquells de les pel·lícules de sèrie B, suposa menjar-se un cap d’all, rebre el tret d’una bala de plata i que li clavin una estaca al cor. Ha de ser insuportable.