L’element més destacat de les eleccions al Barça de diumenge passat és la polarització. Això serveix per extreure conclusions encara més clares d’un resultat que, tot i que parla per si sol de l’enorme distància a la qual Víctor Font es troba d’aconseguir la presidència, hauria de posar el focus en si la seva cursa de fons en l’escenari barcelonista ha acabat definitivament.
Font va encaixar la derrota inapel·lable de Laporta amb esportivitat, deixant un missatge poc confús sobre el seu futur en el sentit que no va tancar la porta a la possibilitat de participar en un tercer intent a la presidència.
La seva figura ha voleiat en l’entorn blaugrana des que va decidir, en temps de la presidència de Josep Maria Bartomeu, aparèixer com a oposició i de forma activa, a més, com a líder de la plataforma ‘Sí al futur’. L’hemeroteca situa el 2013 els seus primers passos com a activista crític per, anys més tard, el 2018 adquirir el compromís formal davant l’opinió pública barcelonista de ser candidat a la presidència tot i que aquest posicionament ja era bastant evident des del moment en què Bartomeu va guanyar les eleccions de 2015.
Es pot afirmar, sense marge d’error, que Víctor Font és el candidat perdedor de l’última dècada, un barcelonista que no va tenir el valor de presentar-se el 2015, que després va estar molestant contínuament Bartomeu quan el club ja ingressava gairebé 1.000 milions, una xifra similar al pressupost de l’exercici 2025-26, el Barça era el club més ric del món segons Forbes i la dupla Messi-Neymar prometia mantenir el lideratge mundial d’un equip irrepetible.
Víctor Font, amb especial acritud i regularitat, ha dedicat bona part de la seva vida ociosa i dels seus recursos propis a soscavar, degradar i manipular a favor dels seus interessos mediàtics aquesta realitat blaugrana, jugant un paper de còmplice destacat i de portaveu de la brutal campanya contra l’etapa directiva de Sandro Rosell i de Bartomeu de la qual tots dos han estat víctimes des de 2010, promogudes des de les clavegueres de l’Estat i de la Generalitat amb l’única finalitat d’impedir la longevitat del millor equip de tots els temps sota l’indiscutible i genial lideratge de Messi.
Guió antibarcelonista
Es pot conjecturar també sobre Víctor Font, que el seu full de serveis i conducta han respost molt més a un guió antibarcelonista que a qualsevol altra cosa, sobretot perquè no va dubtar a mostrar-se com a enemic acarnissat de la gestió de Bartomeu, crític ferotge fins i tot quan l’equip guanyava la Lliga amb superioritat i sempre arribava, com a mínim, als quarts o semifinals de Champions.
En canvi, tot i que molt aviat, en només uns mesos de fatídica, temerària i desencertada ocupació de la presidència i encara pitjors decisions en matèria econòmica i financera, Joan Laporta ja havia arrossegat el Barça al pou sense fons de les palanques falses, el fair play excedit per sempre i a un deute impossible de retornar, Font es va amagar covardament sota un perfil d’opositor complaent i servil, temorenc i, sens dubte, ‘dorment’, a tots els efectes.
El 2021, sent el candidat de l’establishment català i beneficiari únic de tots els ressorts activats pel poder de la plaça de Sant Jaume contra Bartomeu, finalment es va deixar perdre tot el terreny guanyat al llarg d’anys d’incansable assetjament i enderroc a aquella directiva per un Laporta que, amb certa habilitat i amb els pitjors modes electorals, trampes, enganys i mentides, sí que va aparèixer com l’única ‘solució’ al fortíssim impacte de la Covid.
Laporta i Font, negacionistes de la pandèmia, van competir per un lideratge ‘contra’ Bartomeu en un duel on l’aspirant de Granollers i els seus discursos freds, calculadors i tecnòcrates no tenien res a fer. Tot el seu treball com a opositor implacable de Bartomeu li va acabar regalant la presidència al mandrós, xerraire i oportunista Laporta.
Es veu clarament que Font no ha encertat en el seu llarg historial de perdedor, que només ha omplert un buit limitat dels socis que abominen de Laporta i del vot útil residual, del tot insuficient contra el ‘monstre’ en què la premsa i les xarxes socials han convertit Laporta, cada vegada més, en el cap visible d’una secta fanatitzada que d’un barcelonisme amb el ‘seny’ necessari per votar des d’una perspectiva més objectiva i desproveïda de qualsevol capacitat analítica i crítica.
Víctor Font no la va encertar com l’implacable acosador que va ser contra Bartomeu per atraure el vot majoritari dels socis ni ha sabut, amb l’estratègia contrària de fiscalitzar la presidència de Laporta a distància, prudentment i amb més vacances que ningú, seduir els barcelonistes com el candidat imprescindible del canvi necessari, fort i determinat per netejar tota la porqueria que Laporta ha acumulat sota la catifa i de treure el Barça de l’estat de ruïna i empobriment deu vegades pitjor que l’herència presumpta i criminalitzada de Bartomeu entre la qual es troba, per cert, el 80% de l’actual primer equip, estrelles incloses.
Erràtic i equivocat
Per ser convincent davant el barcelonisme i assenyalar acusatòriament la gestió estrafolària i ruïnosa de Laporta, el candidat Font no tenia altra alternativa que fer pivotar el seu atac electoral des d’un altre punt de partida radicalment oposat en el sentit que les reserves del Barça de Bartomeu eren considerablement més sòlides que el solar, la desertització i els crims financers del llegat de Laporta des de 2021.
Tard, malament, erràtic i equivocat. Víctor Font, ni en el més desitjat dels escenaris, un cara a cara final a les urnes, ha millorat els seus registres de 2021. Ha d’assumir, coherentment, que per a ell també ha arribat el moment de retirar-se i deixar d’apel·lar a un futur llunyà sota el seu lideratge com l’única manera d’escapar de l’imperi napoleònic, totalitari, pirata i decadent del laportisme.
Ja tarda a assumir que l’oposició necessita refrescar-se i trobar els seus propis i nous líders. De fet, els necessita més que mai i no han de ser ni milionaris a l’atur com Font ni predicadors de taula i tovalles com Evarist Murtra i molt menys vividors i personatges oportunistes tan allunyats de les essències del barcelonisme com Joan Camprubí, a més de covard, Ricard Font, Jaume Guardiola, Marc Duch o el súper ‘trampes’ Marc Ciria. Calen barcelonistes valents i honrats. N’han de quedar, segur, en algun racó de la galàxia.