Diumenge serà la quarta vegada que el barcelonisme tindrà l’opció d’escollir, o no, el soci Joan Laporta per presidir el Barça. Ningú podrà dir que “els socis no saben el que fan”, que no disposen de prou arguments per decidir si tornen a fer confiança a un governant que no supera cap control de qualitat que millori cap dels presidents dels darrers 50 anys, excepte Joan Gaspart, que ara fa de bufó i de vassall, jugant un paper ridícul i tan poc honest com ho va ser el seu curt i lamentable mandat.
Al contrari, l’habilitat més destacada de Laporta, fins i tot per damunt d’exercir un control absolut del relat mediàtic i també sobre el soroll a les xarxes socials, i de la capacitat d’imposar la seva voluntat entre l’opinió pública barcelonista, ha consistit a desfigurar, destruir i enterrar qualsevol passat acreditadament millor que el seu en els fronts econòmic, esportiu, patrimonial i social.
Al final d’una batalla al llarg de 22 llargs anys, Laporta va capitanejar la fase terminal de l’assetjament sistemàtic per part d’aquesta societat civil catalana/barcelonina/barcelonista contra Josep Lluís Núñez, finalment empresonat, després de dimitir, per delictes que mai va cometre i que la justícia no ha tingut cap més alternativa que netejar i esborrar dels seus antecedents, alguns després del seu traspàs.
Laporta mai va estar sol, i el seu perfil d’agitador incontrolat i destructiu, sense més guió que la desqualificació i l’ofensa gratuïtes, va ser una aparició casual. Des del primer minut de la seva carrera cap a la presidència, va insultar, atacar i minar l’obra de Josep Lluís Núñez, incloent-hi el menyspreu obert als socis que el votaven, amb el suport de l’aparell pujolista de la Generalitat, convergent i sobiranista, de les seves “clavegueres” sobretot, dels poders fàctics d’aquesta Catalunya “del 3%”, juntament amb la influència i el poder (perversos i foscos) a favor seu de jutges, policies, entitats socials, empresaris com Jaume Roures, i de la cobertura mediàtica de TV3 (i tota la Corpo), el Grup Godó i el Grup Z (moltes vegades sumant i altres en alternança), disparant diàriament i a totes hores contra qualsevol obstacle que pogués impedir-li regnar amb impu.nitat.
El conjunt i la suma alineada de totes aquestes forces són l’entorn del Barça, avui laportista, el veritable i podrit lobby polític/tribuner blaugrana que, des de la victòria de Núñez a les primeres eleccions democràtiques al FC Barcelona (1978), el va combatre fins a fer-lo fora –com fos–, i així recuperar la llotja del Camp Nou i la figura de la presidència del Barça, el tron més envejat i poderós de la catalanitat per la seva notorietat, influència i poder absolut sobre totes les coses si, a més, s’esprem, com ho ha portat a la perfecció Laporta, trepitjant els drets dels socis i prioritzant els interessos privats.
Aquest mateix entorn maligne també va aparèixer, al seu dia, movent els fils darrere l’escandalós empresonament de Sandro Rosell, un altre que va acabar a la presó sense causa ni motiu, només pel fet d’haver estat president del Barça sense el permís ni l’aprovació de l’entorn. Avui és el mateix Laporta qui ha denunciat, perseguit i demandat Josep Maria Bartomeu als tribunals amb la intenció inequívoca que, com Núñez i Rosell, acabi a la presó per no ser tampoc del grat de l’entorn.
Potser el bel·licisme i la intransigència d’aquesta força obscura, que no és violenta ni terrorista, però que sí que imita tics mafiosos, explica–però no justifica– l’imperi de la por i del terror que avui suporta el barcelonisme, capaç d’anul·lar la independència dels mitjans i, com a conseqüència directa, d’alienar i anestesiar el barcelonisme.
Les atrocitats, les mentides i el totalitarisme del Barça de Laporta, avui convertit en espai de referència de la delinqüència financera i de les pitjors dictadures del món, són tan conegudes com sorprenentment i màgicament invisibles per a milers de votants que, si analitzessin la seva presidència al marge de l’òptica desviada i el servilisme de la premsa, descobririen la realitat.
Laporta va deixar pèrdues de 47,6 milions després del seu primer mandat, deixa 200 milions de pèrdues en aquests cinc anys després del seu retorn i les triplicarà si es queda. El 2031, si el reelegeixen, el Barça serà propietat de Goldman Sachs. Ja ho és, de fet, tot i que diumenge –pot ser per última vegada– els socis encara poden dir-hi la seva