L’avenç de l’extrema dreta en les darreres eleccions autonòmiques i la possibilitat que governi de la mà de la dreta tradicional -que ja ha assumit bona part del seu discurs xenòfob, recentralitzador i profundament populista- ens situa davant d’un risc real: el risc de retrocedir dècades en drets, llibertats i cohesió social.
No es tracta d’una alarma exagerada, sinó de constatar que hi ha forces polítiques de dretes, estatals i catalanes, disposades a desmantellar allò que ha costat generacions construir: serveis públics robustos, protecció social, igualtat d’oportunitats i un model de convivència basat en el respecte i la pluralitat.
Quan les dretes tradicionals (PP, Junts,…) decideixen copiar, blanquejar o normalitzar el relat de l’extrema dreta, no estan fent un simple moviment tàctic sinó que estan obrint una escletxa per on pot colar-se una regressió profunda. El resultat és una Espanya que torna a veure’s en blanc i negre, on la por substitueix el debat democràtic, on la desigualtat deixa de ser un problema per convertir-se en una condició assumida, i on els drets socials passen a ser presentats com a privilegis que cal restringir, i no com a conquestes col·lectives que han costat dècades d’esforç.
Aquest gir no és només simbòlic ni retòric; té conseqüències materials que es poden observar allà on aquestes aliances ja governen. Quan el discurs de l’extrema dreta marca l’agenda, les primeres víctimes són sempre les mateixes:
A la sanitat pública es retallen pressupostos, es tanquen serveis i s’externalitzen funcions cap a empreses privades. A Castella i Lleó, per no parlat sempre de les comunitats madrilenya o valenciana, paradigmes i exemples de com la privatització dels serveis públics mata, la pressió per reduir costos ha deixat zones rurals amb consultoris tancats i professionals saturats.
En l’educació es promou un model que afavoreix la segregació, es qüestiona l’educació afectivosexual i es demonitza el professorat. A Madrid, les polítiques de “llibertat d’elecció” han consolidat un sistema dual que concentra alumnat vulnerable a la pública.
Als serveis socials es debiliten els mecanismes de protecció, es burocratitzen ajudes i es criminalitza la pobresa. El relat del “subsidio para vagos” serveix per justificar retallades que afecten famílies treballadores que ja viuen al límit.
En el món laboral es promou la flexibilització extrema, es qüestionen els salaris mínims i es presenten els drets laborals com un obstacle per a la competitivitat. El resultat és més precarietat, més temporalitat i més inseguretat vital.
Es normalitza el senyalament de migrants, feministes, col·lectius LGTBI o moviments socials. Quan el discurs de l’odi es converteix en moneda política, augmenten les agressions i es deteriora la convivència.
Tot això no és una hipòtesi alarmista sinó una realitat observable en múltiples territoris d’Europa on la dreta tradicional ha decidit competir amb l’extrema dreta en lloc de confrontar-la. A Itàlia, el govern Meloni ha impulsat lleis que limiten drets civils i reforcen un nacionalisme excloent. A Hongria, Orbán ha convertit la retòrica antiimmigració en una arquitectura institucional que erosiona la separació de poders. A Polònia, el control ideològic sobre l’educació i la justícia ha deixat cicatrius profundes.
Quan aquest model s’importa a l’Estat espanyol el risc és clar, ja que allò que avui es presenta com una “col·laboració puntual” acaba convertint-se en una transformació estructural del país. I aquesta transformació sempre va en la mateixa direcció: menys drets, menys pluralisme, menys cohesió social.
La pregunta de fons és si la dreta tradicional està disposada a sacrificar la democràcia social i els consensos bàsics de convivència per un grapat de vots. Perquè quan s’assumeix el marc mental de l’extrema dreta, es renuncia a liderar un projecte de país i es passa a ser un simple amplificador del ressentiment i la por.
Davant d’aquest escenari, el que cal no és competir en demagògia ni assumir els marcs mentals que imposen aquestes forces, sinó fer exactament el contrari: aplicar polítiques valentes que donin resposta als problemes reals de les classes populars. Polítiques que garanteixin habitatge assequible, salaris i pensions dignes, serveis públics de qualitat i un futur digne per a la joventut. Polítiques que reforcin la cohesió social en lloc d’alimentar la por i la divisió.
Només així es pot evitar un retrocés històric. Només així es pot defensar tot allò que tant ha costat d’aconseguir. I només així es pot construir una alternativa que no es limiti a resistir, sinó que sigui capaç d’il·lusionar i mobilitzar una majoria social que no vol tornar enrere, que no vol renunciar als seus drets i que sap que el futur es construeix amb més democràcia, més justícia social i més igualtat.