Més enllà del resultat de la verificació de les signatures dels tres aspirants, que ha deixat el camí expedit a Víctor Font com a únic representant de l’oposició sense necessitat de pactes complexos i antinaturals, per no parlar de l’estratègia ridícula de Joan Camprubí, el procés deixa a l’aire indicis rellevants de baixa expectació i motivació del barcelonisme, ajustat a les expectatives d’un candidat superfavorit a la reelecció, Joan Laporta. Tots dos, igualment, per sota de l’atracció social del 2021.
El tercer home, Marc Ciria, va caure com era de preveure a la llum de la revisió de les signatures, culpable d’haver portat massa lluny el seu afany de protagonisme, però sobretot d’haver transmès aquests trets propis d’esquizofrènia barcelonista. No és compatible ser un fanàtic laportista i al mateix temps estar assedegat de venjança i carregat d’odi contra ell per ignorar-lo i deixar-lo tirat després d’haver estat implicat en la seva candidatura del 2015.
Si Laporta representa la pirateria, la improvisació, la ruïna, l’opacitat i el gamberrisme com a bandera, Marc Ciria és igualment portador dels mateixos instints bàsics, però amb el presumpte i altiu convenciment que la seva formació financera i cert elitisme barat el capacitaven per ser l’anticrist ideal, el continuisme vestit de Prada.
Tant s’ho va creure, després de ser l’estrella de la passarel·la mediàtica com a analista econòmic de la transició, cruel fins a la inquisició contra Josep Maria Bartomeu i entusiasta amb l’arribada de Laporta (“és l’únic president que pot revertir la situació”, proclamava), que, inicialment, durant mesos, va estar convençut de poder pujar al vaixell, fos com a assessor, com a executiu o com a directiu de segona divisió.
Igual que al publicista Lluís Carrasco, el president li va donar una mica de corda i després la va tallar, bàsicament perquè Laporta només suporta un xerraire, Xavier Sala-Martín, l’únic que no pretén donar-li lliçons -tampoc és que sigui una llumenera-, mentre que la resta l’avorreix, especialment si són, com Marc Ciria, petulants i àvids de protagonisme.
Sobre la invalidació de gairebé 600 paperetes, un dels dos escuders de Laporta del Chuiringuito, Jota Jordi, ha atacat Ciria a les xarxes, acusant-lo de “suplicar a Víctor Font, la nit abans, unir-se a la seva candidatura per no haver de presentar les signatures”, de promoure “denúncies suposadament falses a integrants d’altres candidatures per coaccionar”, de “falsificació de signatures”, de “fotos amb menors malintencionades”, d’“utilitzar signatures d’un altre procés per aquestes eleccions”, d’“enganyar socis i sòcies” i de “lliurar signatures sense DNI”.
També ha manifestat que “el Sr. Ciria no només no podrà guanyar aquestes eleccions, no hauria de poder presentar-se mai més. I la comissió de disciplina del Barça ha d’estudiar seriosament l’expulsió de soci d’aquest senyor del nostre club. Mentiders, trilers i trampós… els volem lluny del nostre club. Veurem com procedeix la Fiscalia després del que aquest home ha fet aquest últim mes”.
Poc versat en les tècniques periodístiques més elementals, incloses la redacció i la gramàtica, Jota Jordi també ha donat a Ciria material per a la Fiscalia copiant textualment les opinions de les seves úniques fonts, exclusivament laportistes, algunes també candidates a acabar als tribunals.
És evident que, de totes maneres, Marc Ciria deixa darrera d’ell un rastre de trampós en aquest procés, semblant al del seu recent intent d’incloure a l’ordre del dia de l’assemblea ordinària d’octubre la revocació de l’autorització per vendre fins al 49,9% de Barça Licensing & Merchandising (BLM), aprovada el 2022, emparant-se en l’article 20.11 dels estatuts.
Verificació
Va presentar 3.316 signatures (2.716 manuscrites i 600 digitals) el 13 d’octubre, però el club en va validar només 1.867, invalidant 738 per falta d’antiguitat (5 anys mínims), duplicats, no elegibles, edat o signatura. El club va verificar les signatures a la seva àrea social i legal, rebutjant annexos no conformes a l’article 20.11 i citant Ciria davant notari per certificar el resultat. Ciria va qüestionar els criteris, al·legant que no es preveien als estatuts ni a la llei i que es van ignorar signatures digitals permeses telemàticament.
Com Agustí Benedito o Jordi Farré, impresentables protagonistes electorals que han volgut aprofitar el soroll mediàtic per atraure càmeres i popularitat, Marc Ciria hauria d’apartar-se i adonar-se que, si ja era molt poca cosa en solitari, la companyia de Marc Duch, un altre representant dels entorns més sòrdids del barcelonisme, l’ha arrossegat al tipus de pràctiques, males arts, amb les quals Duch va promoure el vot de censura contra Bartomeu en el seu dia.