A principis de juny, el papa Lleó XIV visitarà Barcelona. Vindrà envoltat de protocol, d’autoritats, de càmeres i d’una litúrgia impecable de pelegrins. Parlarà de fe, de perdó, de misericòrdia i de fraternitat. Però hi ha una pregunta que plana per damunt de qualsevol homilia: què dirà a les víctimes d’abusos? Es voldrà reunir amb elles i mirar-los als ulls, allò que el “gran” papa Francesc mai es va atrevir a fer amb les víctimes dels Jesuïtes d’aquí Catalunya, sent ell un jesuïta?
Els casos de pederàstia no haurien de prescriure mai i, tot i això, continuen passant. Em pregunto per què la llei permet que delictes tan greus caiguin en el buit del temps, però no puc restar-me al debat: em sumo a la veu d’Enric Soler i exigeixo canvis reals i immediats. La seva lluita, com la de moltes altres persones que treballen per protegir menors, és essencial: recorda que el trauma no prescriu, el dolor no desapareix amb els anys i que la justícia no pot dependre dels calendaris legals.
Arribar a parlar de pederàstia exigeix valentia. És per això que vull reconèixer la feina essencial d’espais com l’Instagram @metooclerical, on hi col·laboro, així com la labor de professionals com les advocades Paula Fraga i Noelia Rebón, que han dedicat cor, cervell i temps a defensar víctimes. Per desgràcia, no som molts els que parlem obertament de pederàstia o de bullying, i menys encara des de l’àmbit de la justícia. La crítica és dura i directa: una part de la justícia i de la fiscalia ha actuat massa sovint lentament, amb excuses burocràtiques, sense perspectiva de víctima i, en molts casos, deixant que abusadors se n’escapessin perquè els delictes havien prescrit. Això no és només injust; és inhumà.
Mentrestant, escoltem més a víctimes actives com Enric Soler o Miguel Hurtado, i menys a sacerdots còmplices pel seu silenci, o polítics que mai han treballat fora de la política i que, en alguns casos, semblen tan cegats per la seva fe institucional que no veuen la realitat social ni el dolor de les víctimes. Aquesta ceguesa no és innocuïtat; és negligència. No és estrany que el rebuig a les religions creixi cada cop més quan no actuen amb responsabilitat i coherència.
L’Església Catòlica arrossega dècades d’abusos i encobriments que no es poden amagar amb discursos solemnes. El papa actual ha de donar comptes, perquè el Papa Francesc, tan lloat com a símbol de renovació, va mostrar nul·la valentia per protegir i reparar de debò les víctimes dels Jesuïtes. Les víctimes, a través dels “metoojesuites”, han denunciat repetidament com els seus casos van ser ignorats o minimitzats. I això no és anecdòtic: és la demostració clara d’un sistema que prioritza la imatge institucional abans que la justícia i la protecció dels infants.
El documental “La fugida” mostra amb cruesa la brutalitat que nens van haver de suportar dins de comunitats religioses. Aquest poder podrit pot destruir vides. I quina conseqüència legal ha tingut l’abusador confés, el jesuïta Cesc Peris? Cap. I no, això no és excepcional. Tampoc passa només a l’Església: passa en altres religions presents a la nostra societat, en organismes de poder, en centres de menors tutelats sota l’ombra de la DGAIA, en escoles i famílies on l’autoritat es converteix en escut per als abusadors.
És alarmant la sensació de normalització de la pederàstia en certs cercles: els terrorífics casos d’Epstein amb autoritats i multimilionaris d’arreu del món involucrats de forma directe, violacions dins de centres tutelats o escoles que callen, discursos que trivialitzen o blanquegen delictes extremadament greus. Parlem de menors, de nens i nenes que acaben traumatitzats i fins i tot, suïcidats. Aquesta tendència és profundament inquietant i exigeix una resposta social clara i contundent.
Un monstre mai hauria de quedar impune, passi el temps que passi. Per això, personalment, el papa no és benvingut. I el motiu és evident: mentre institucions senceres i governs facin passos simbòlics però no eliminin definitivament la prescripció dels delictes per als pedòfils, no assumeixin completament els danys irreparables causats ni responsabilitzin els còmplices que callen, no estaran ajudant les víctimes, sinó tot el contrari. Com vaig escriure en un article anterior en aquest mateix diari, jo sempre estic al costat de les víctimes, i allà on la “bellesa de la fe” i les estructures de poder es contradiuen, triaré sempre la veritat, la justícia i la protecció dels infants abans que qualsevol escut institucional, polític, religiós o poderós.
Que la pederàstia no prescrigui: prou silenci, prou poder, prou impunitat.