Les estadístiques als tribunals demostren que a Joan Laporta li incomoden, fins i tot el superen i el guanyen aquest tipus de litigis i actuacions de llops solitaris, com el que ha provocat un soci del Barça de Toledo, Isidro Navarro, presentant una querella davant l’Audiència Nacional pels delictes de blanqueig de capitals, frau fiscal, administració deslleial, falsedat i organització criminal contra Laporta, alguns dels seus directius, executius i un intermediari.
Més enllà que la premsa laportista, els mateixos assenyalats i les xarxes del règim han reaccionat amb més interès i preocupació per qui ha signat la denúncia que pel fons, per què de les acusacions –certament molt greus– i per la magnitud de la tragèdia en cas de ser admesa, els precedents no són de bon record per Laporta.
Per exemple, el soci Oriol Giralt (2006) li va fer la guitza els plans de complir un any més de mandat –que no li corresponia pels estatuts– fins i tot brandant un dictamen favorable de la Generalitat. Un jutge el va obligar a convocar-les i la mateixa Generalitat, amb jocs de mans i incidències sospitoses, li va evitar una dura sanció, definitiva, per incompliment greu dels estatuts, ni més ni menys que per no convocar les eleccions.
Posteriorment, el mateix Oriol Giralt, també sense suport corporatiu ni subterrani, el va posar contra les cordes en el vot de censura de 2008, que si no va guanyar amb dos terços dels vots va ser perquè, de manera irregular i vergonyosa, Laporta no va permetre interventors de Giralt en un determinat nombre de taules, casualment les úniques que no van mostrar un 70-30% contra el president i la seva junta i que van rebaixar la mitjana final al 63%.
Finalment, un soci de Badalona, Vicenç Pla, va emprendre, també pel seu compte, una demanda pels avals que el Supremo va ratificar contra Laporta i els directius supervivents de l’última junta de 2010, condemnant-los a afrontar la devolució al club d’una quantitat de 23 milions. Aquella sentència, ferma i irrevocable, va promoure, per impagament, actuacions d’execució i embargament de béns a Laporta i els seus directius, que el jutge inicial del cas va suspendre a l’espera del resultat de la demanda de l’acció de responsabilitat contra els mateixos directius, per 47,6 milions. En cas d’haver-se produït un veredicte també advers, aquests diners haurien servit per compensar part d’aquestes pèrdues al FC Barcelona. La demanda va servir per demostrar que Laporta havia enganyat els socis el 2006 i no havia presentat l’aval corresponent.
El que va passar va ser que, després de tot, la directiva de Josep Maria Bartomeu, a instàncies de les obsessions de Carles Vilarrubí, va renunciar a conèixer el veredicte del recurs davant l’Audiència Provincial. És a dir, que a Laporta li va ser més fàcil derrotar un mandat assembleari de tots els socis del Barça que a Vicenç Pla, un sol soci, o a Oriol Giralt.