Tothom s’esvera per la desaparició de l’ordre imperant al món des del final de la Segona Guerra Mundial. Ens sorprenem sense adonar-nos-en, o sense voler-nos adonar, que ja fa molts anys que va desaparèixer. Ho va fer en caure juntament amb el Teló d’Acer un llunyà 9 de novembre de 1989. Aquell dia la frase amb què el primer Secretari General de l’OTAN va resumir l’objectiu fundacional de l’aliança, “mantenir els russos fora, als americans dins i als alemanys avall”, va perdre tot el seu sentit de la mateixa manera que ho va fer la mateixa organització.
També van perdre sentit els instruments que havien de garantir una certa governança mundial, com Nacions Unides, un organisme que volia aplegar tots els països del món sota l’imperi dels Drets Humans i la tutela dels Estats Units, la Unió Soviètica, la Xina, França i el Regne Unit –els Estats vencedors de la guerra que en aquell moment eren els únics que disposaven, o estaven camí de disposar, d’armament atòmic.
Les guerres de l’antiga Iugoslàvia als anys 90 van ser el primer símptoma de què l’ordre internacional sorgit de la Segona Guerra Mundial no funcionava sense el Mur de Berlín. La seva caiguda va tenir una altra conseqüència més subtil, però també demolidora, com va ser la desaparició d’un model econòmic i social alternatiu al capitalisme i davant el qual Occident va respondre amb l’Estat del Benestar, que desaparegut el comunisme es va començar a anar soscavant a poc a poc.
La cosa ha anat a pitjor. Avui les Nacions Unides es veuen privades de legitimitat per la seva incapacitat, o la incapacitat dels seus membres, per adaptar-se a un món que no té res a veure amb el del 1945. La seva obsolescència queda posada en relleu en veure que un dels membres permanents originals del Consell de Seguretat, l’URSS, ja no existeix. No és l’únic canvi.
El món bipolar de la postguerra mundial ha estat substituït per una multipolaritat, on la rivalitat entre els Estats Units i la Unió Soviètica ha mutat en una pugna entre els Estats Units i la Xina; Europa sorgeix com una potència que intenta influir globalment més enllà de l’economia per esdevenir un actor polític amb veu pròpia davant les reticències russes i nord-americanes; i han aparegut altres estats nuclears, com Israel, Corea del Nord, l’Índia o Pakistan que actuen com potències regionals.
Els canvis no han estat només polítics i militars. La crisi climàtica, inimaginable fa 80 anys, obliga a modificar els sistemes de producció per substituir els hidrocarburs i els seus derivats, un fet que es troba en el rerefons de la crisi de la indústria de l’automòbil, i dóna ales a noves formes d’energia neta, el que genera inquietud i resistència de les encara molt poderoses empreses petrolieres. L’escalfament global és responsable del desglaç de l’Àrtic, que permet establir noves rutes comercials que Rússia, Estats Units i Xina malden per controlar.
Mentrestant apareix una nova oligarquia tecnològica que vol fer notar el seu poder i s’afanya per imposar-se a uns estats que depenen cada cop més dels seus productes per funcionar. Ho veiem als Estats Units, on avui qui envia coets a l’espai no és una agència estatal com la NASA, sinó empreses privades que la superen tecnològicament, i també a la Xina, gegants corporatius com Tencent, Alibaba o Huawei concentren un immens poder econòmic i polític que, de moment, posen al servei de l’Estat i del Partit Comunista. Aquestes noves tecnologies han fet que es cobegin nous recursos naturals, com ara el liti i altres metalls rars, que són abundants a llocs com les regions ucraïneses de Donetsk o Luhansk i a Groenlàndia.
Resulta evident que aquest nou món no se sembla en res al del 1945 i no es pot regir per una governança sorgida de la Guerra Mundial que ningú ha mogut un dit per actualitzar. El resultat és el caos. Inevitable quan no hi ha unes regles de joc vàlides i en el que es mouen com a peix a l’aigua els aspirants a tirans. En el caos preval una inestabilitat que genera por. Una por que justifica -a l’interior dels Estats- l’autoritarisme, el control social i la repressió amb l’excusa de la seguretat nacional i -a l’exterior- la mort del multilateralisme i la desaparició de les velles aliances.
Tothom està sol en un nou taulell de joc on la força militar recupera el seu protagonisme en les relacions internacionals i es converteix en una garantia de supervivència perquè la guerra es normalitza i es despenalitza l’ús potencial de l’arma nuclear. Ho estem veient a Ucraïna i Israel i està implícit en les fatxenderies que escup Trump.