Periodista i escriptor. Ha treballat en diferents mitjans. Durant diverses dècades, com a reporter i investigador de tribunals, a La Vanguardia. Ha publicat diversos llibres, entre els quals Barcelona, en rosa y negro, Viaje por las mentiras de la historia universal i En el tsunami catalán. La seva última obra és Los crímenes de los pasos perdidos.
Es pot definir la justícia amb quatre paraules?
La meva opinió, potser no compartida per molts juristes, és que la justícia és aquell conjunt de normes que busca una societat perquè la venjança no s’estengui. Perquè, d’alguna manera, sigui un compendi de normes institucionals, que evitin la revenja privada i, en certa manera, la barbàrie. Si demanes a l’Estat que castigui un delicte, ja no el poses en mans dels parents o dels afectats. La justícia és el camí per buscar una veritat, que mai serà total, però que es pot acceptar dins del problema. Els reporters de tribunals, quan contemplem un sumari o una sentència, veiem que es tracta d’una veritat formal, no de tota la veritat. És una cosa que s’ha d’admetre, perquè la veritat absoluta no existeix. És la forma que existeix per poder acceptar una veritat que sigui digerible.
En aquest sentit és una cosa, diguem-ne, mutable? Un camí, com diu Antonio Machado, que se hace al andar?
Tots els sistemes són imperfectes i sempre s’ha d’intentar millorar-los. En aquests moments, més que una crisi de la justícia, tenim una crisi social important. Una cosa que ho afecta tot: la justícia, és clar, però també la vida política, el periodisme, els transports… Llavors, s’ha de buscar el camí per millorar aquesta societat, que no està vivint el seu millor moment. Però, igual que el periodisme respon a la societat que hi ha, també passa el mateix amb la justícia. Això és així, però cal intentar millorar. Caldria mirar d’elevar, en general, els nivells d’exigència. Ara tenim el judici dels Pujol, que s’hauria d’haver celebrat fa temps… Una justícia excessivament veloç tampoc és recomanable, però tampoc ho és una que està ancorada en el temps, i a vegades paralitzada. No crec que la justícia no sigui justa, però tothom qui va a un tribunal pensa que guanyarà, i pot ser que no sigui així. Al Palau de Justícia hi havia un despatx on es podien fer reclamacions, cosa que no és gaire freqüent. La justícia, a diferència del metge, on sempre s’hi torna, és un lloc on no s’hi vol anar.
Consideres, com Jorge Verstrynge, que la justícia segueix sent l’assignatura pendent de la democràcia?
Sí, però a mitges. El jutge viu dins una espècie de situació bipolar. D’una banda, és un servei públic, i de l’altra, una autoritat. Això és molt difícil de compatibilitzar. Crec, sobretot, que és en l’escola judicial i en els primers trams en què s’educa el jutge on cal posar l’accent per promocionar la justícia com a servei públic. Els tribunals i les sales de justícia no són dels jutges. Són de la societat, com ho són altres àmbits de la vida pública. Crec que per aquí caldria treballar-hi, perquè el servei públic de la justícia i la seva relació amb la societat fos millor. De vegades crec que als jutges els falla la comprensió del que fan. Prenen decisions, que són les que han de prendre. Poden no ser injustes, però no estan ben explicades. Si la justícia no es comprèn, no serveix gaire. La justícia ha de ser comprensible per al ciutadà.
No hi influeix, també, en aquest estat de coses de la justícia, la reproducció corporativa de l’ofici, amb la seva corresponent transmissió ideològica?
En tots els oficis hi ha sempre transmissió familiar. Hi ha molts metges que són fills de metges… Però sí que és possible que la condició d’autoritat que comporta la justícia generi un cert conservadorisme. No polític, ni en relació amb règims passats, sinó més aviat en la seva visió de la societat. Precisament per això insisteixo en la necessitat d’accentuar el seu paper de servei públic. En qualsevol cas, no crec, de cap manera, que la justícia actual sigui franquista.
Va haver-hi un moment en què es parlava de “politització”, cosa que s’ha substituït per la “judicialització”…
És veritat que la vida s’ha judicialitzat molt. Això pot ser una mica producte del contrari del que dèiem: que la justícia resoldrà els teus problemes en un sistema democràtic. Crec que en les dictadures poca gent acudeix als tribunals. Per pal·liar la tendència a recórrer a la justícia, més que en la intermediació, jo crec en la supervisió administrativa, que hauria d’intervenir abans de recórrer als tribunals per dirimir conflictes normals i corrents. Que no sigui necessari recórrer a un fiscal, a un jutge, a uns funcionaris. Així potser no se saturarien tant els jutjats. D’altra banda, es parla molt de judicialització en relació amb la política. Aquí els polítics no hi han ajudat gens. No han diferenciat el que és la responsabilitat política de la penal. Així, les qüestions polítiques acaben dirimint-se als tribunals, cosa que crec que a molts jutges els desagrada. La responsabilitat política és molt anterior a la penal. Això ha estat un factor de distorsió molt important de la vida pública i de la judicial.
Creus, com Antonio Sanz, criminòleg, que la justícia i els seus professionals són actualment el principal dic de resistència a la demanda generalitzada de mà dura?
No estic gaire al cas de les dades en aquest terreny, de les quals em refio molt. És veritat que les xifres ens diuen una cosa i el corrent públic una altra, però estem en un país molt punitiu. Hi ha unes condemnes i uns índexs d’ocupació carcerària molt alts, i un índex de delictes baix. Això no té gaire sentit, si ho mires clarament. Estem reclamant mà dura per a qui? Jo també penso que més mà dura no arreglarà res, pel que fa als delictes greus. Els nostres índexs d’assassinats són menors que en països on hi ha pena de mort. Això que no té gaire sentit. Tenim condemnes que a la pràctica són cadenes perpètues: 40 anys són cadena perpètua. També cal tenir en compte que qui és víctima d’algun delicte no tindrà mai la sensació d’haver estat recompensat pel que li ha passat. Nosaltres tenim un problema de delinqüència, diguem-ne, més aviat lleu. Caldria buscar, per descomptat, fórmules per evitar que això augmenti. Però, per mi, el que és molt preocupant és l’augment de les màfies del narcotràfic, també aquí, a Catalunya. El crim organitzat pot desbordar-ho tot.
Són manifestament insuficients els recursos destinats a la lluita contra aquest crim organitzat, ara d’escala global?
Si vas a l’estadística d’homicidis a Barcelona, veus que molts es produeixen per revenges dins de les bandes. Això no afecta gaire la gent, perquè no ho veu, perquè no es percep de manera directa. No soc un expert en aquestes qüestions, però no sé si la nostra legislació pot estar en aquests moments al nivell dels EUA o Itàlia, amb el tema dels agents encoberts, etc. Això és necessari perquè, al cap i a la fi, com pots saber què passa dins d’una organització criminal extensa i complexa, si no és infiltrant-hi? En definitiva, cal ajustar no només els mitjans sinó també el sistema legal. Hem de reconèixer, en tot cas, que el control no és fàcil.
La situació en països del nostre entorn és similar a la nostra en aquestes qüestions relacionades amb la justícia?
No conec la justícia en altres països, però sí que és cert que la col·laboració ha millorat molt, no només entre les policies, sinó també a altres nivells. Però, és clar, mentre nosaltres evolucionem, altres ho fan molt més.
No resulta que, de manera generalitzada, els delictes econòmics són tractats amb molts miraments?
És molt complicat perseguir un delicte econòmic amb les realitats actuals. Al final, hi ha una qüestió de prioritats. Quina ha estat la prioritat al nostre país durant molts anys? Doncs el terrorisme. I el delicte econòmic i la corrupció (l’un va associat a l’altre) mai han estat una prioritat política i social. La corrupció es persegueix lleugerament, amb pocs mitjans. Tots els processos arriben a judici 15 anys després. La corrupció danya seriosament l’economia, però el corrupte opera dins del sistema. El que atraca un banc està a fora; el corrupte a dins i sap com moure-s’hi.
A aquest propòsit, no sembla que Donald Trump és bastant això?
Quan un aposta per mètodes tan ultraliberals, fas desaparèixer l’Estat. Els governs són cada vegada més febles davant de les multinacionals.