L’impuls de convertir el Barça exclusivament en un reflex d’ell mateix, lluny de reprimir-se amb el pas del temps, s’aguditza perillosament en la figura de Joan Laporta. La darrera decisió demostrativa del seu ego desbocat i supèrbia malaltissa ha consistit a suprimir la identitat de la Llotja President Josep Suñol i denominar-la oficialment Llotja Presidencial Spotify Camp Nou, un acord que forma part d’aquest paquet tan funest per al Barça que combina la tendència inevitable de Laporta a esborrar qualsevol símbol barcelonista que no faci referència a la seva pròpia era amb les concessions prioritàries als patrocinadors, cada cop a canvi de menys ingressos.
Si Spotify va exigir aparèixer per sobre de tot a la llotja del Camp Nou, Darren Dein, el negociador/tapadora personal de Laporta amb dret a trepitjar els mateixos directius i assegurar-se una indecent, innecessària i milionària comissió, va cedir sense oposar-se a aquesta i tantes altres demandes del patrocinador. Sense defensar que la història del Barça i els seus elements identitaris, els que configuren aquesta memòria barcelonista única i representativa dels valors de la seva resistència al centralisme i les dictadures, s’han de conservar intactes, sobretot per il·lustrar la formació de les successives generacions que, des de Gamper, han crescut solidàriament lliurades i compromeses amb la lluita en favor dels principis democràtics.
Avui, Laporta representa tot el contrari, el franquisme en la seva màxima expressió, reforçat per aquesta actitud personal de desposseir el Barça dels seus records i del merescut reconeixement a tots els barcelonistes que l’han convertit en l’entitat esportiva amb l’etiqueta exclusiva de Més que un club.
Laporta, en el seu palmarès com el neotirà que governa el Barça, ja va esborrar el nom de Josep Lluís Núñez del Museu, en el seu moment es va negar a retirar-li les medalles entregades pel Barça a Franco —ho va haver de fer Josep Maria Bartomeu— i ara ha potenciat i entregat el comandament executiu del club al seu cunyat Alejandro Echevarría, destacat membre de la Fundació Francisco Franco. Tanmateix, Laporta ve de reconèixer la figura del seu sogre, Juan Echevarría, soldat de fortuna del règim que es va enriquir gràcies a la dictadura de Franco, com un admirable i respectat joseantoniano amb qui només mantenia algunes diferències.
La ultradreta que tant preocupa Pedro Sánchez fa anys que fa niu i dirigeix el FC Barcelona, ara ja sense dissimulació ni vergonya per part de Laporta que, si es recorda, també va boicotejar els actes institucionals del 125è aniversari del club amb l’únic propòsit que la celebració girés exclusivament entorn seu.
Coherent amb aquest totalitarisme, Laporta ni ha parpellejat a l’hora d’enterrar un altre heroi del barcelonisme, el president Josep Suñol, afusellat pel bàndol nacional durant la Guerra Civil i símbol indiscutible d’aquesta valentia a favor de les llibertats i la democràcia que han distingit secularment els barcelonistes.
Avui Laporta, que continua militant a la trinxera victoriosa del 39, no amaga els tics despòtics, neronians i, fins i tot, napoleònics que l’han impulsat no només a desterrar a l’oblit Josep Suñol. També a enderrocar la tercera graderia de Núñez i a reformar el Camp Nou capgirant el projecte arquitectònic de Sandro Rosell. El Barça, segons la seva manera de veure i sentir, és Laporta i la seva obra, sense més passat ni història que el del seu propi regnat, això sí, amb Joan Gaspart de bufó, una cort de mediocres i pusil·lànimes directius, un exèrcit mediàtic de fanàtics i una massa social la poca vitalitat, personalitat i voluntat de la qual acabarà d’enterrar el 15 de març vinent. I no s’espera cap revolució.