Criminòleg. Vicepresident de l’Associació Professional de Criminologia d’Andalusia (Andacrim). Graduat en criminologia per la Universitat Pablo Olavide de Sevilla. Ha estat professor a la Universitat Isabel I. La seva tasca acadèmica tracta sobre l’anàlisi de la por al crim, política criminal i inseguretat, i violència de gènere. Ha col·laborat en el llibre Crímenes ibéricos. Ara, publica Diario de un criminólogo incomprendido (Editorial Alrevés).
Què ens diu, doncs, el diari d’un criminòleg incomprès?
Els criminòlegs estem formats específicament per estudiar la criminalitat des de qualsevol angle. Per a això estudiem diferents matèries, com psicologia, sociologia, estadística, antropologia… per intentar oferir una explicació realista sobre el que és la criminalitat, com es produeix i com podem intentar evitar-la. Això se sol confondre amb la figura del criminalista, que són els que investiguen el delicte, un cop ja ha passat, i que miren d’aclarir els fets. Tot això ve determinat per una idea estereotipada de les sèries de televisió sobre els criminòlegs que, sovint, glamuritza la professió i l’allunya de la realitat acadèmica i pràctica. Això ha generat una gran confusió. D’aquesta manera, els criminòlegs som molt incompresos. La nostra tasca és d’estudi, d’intentar contrastar hipòtesis, per prevenir possibles fets delictius i per adaptar les polítiques públiques a la lluita contra la delinqüència… També per avaluar el que s’està fent amb les víctimes. A Espanya no existeix, com a tal, la nostra figura professional.
Les pors són les mateixes de sempre, i el que fan és metamorfosar-se, o no?
Se sap, des de fa dècades, que els nivells de delinqüència als països occidentals, incloent-hi Espanya, no es corresponen amb la sensació d’inseguretat i la por al delicte que hi ha en la societat. Nombrosos estudis demostren que, al llarg de la història, les societats van sent més segures. Però, d’altra banda, ens trobem amb una població molt més temorosa. Hi ha diverses opinions per explicar-ho, això. El fet que la por sigui manipulable és una cosa bastant antiga. Ha passat des que es van començar a alçar muralles que va aparèixer el discurs de la por a l’enemic exterior, a les bruixes, a allò satànic… La por no és una cosa nova. Sí que ho és, no obstant això, utilitzar la criminalitat per fomentar la por. Se’ns ven la moto que, actualment, estem pitjor que mai, i això no és cert. Es justifica recorrent a casos puntuals, en lloc de basar-se en dades macro. També cal posar en primer pla el paper dels mitjans de comunicació. Som una població cada vegada més informada, però les xarxes socials són utilitzades en molts casos per transmetre la sensació que estem pitjor que mai. La informació no es contrasta. Reaccionem de manera emocional davant dels successos.
La ignorància, d’alguna manera, es troba a la base de les pors infundades?
No en diria ignorància, sinó mandra davant del pensament crític. La dificultat que tenim els criminòlegs és que ens trobem amb una població que pensa ràpid, es basa moltíssim en el seu sentit comú i no es para a pensar que hi ha alguna cosa més complexa del que sembla. I que, en qualsevol cas, incrementar les penes no és la via per atacar el fenomen delictiu.
I què es pot dir de la lògica de l’espectacle, molt pròpia de les xarxes socials, que ha inundat la narrativa informativa?
La transformació de la informació de bé públic a mercaderia fa que sigui utilitzada per captar clients. No es tracta, doncs, d’exposar els fets, facilitar-ne la comprensió sinó, a través de l’espectacle, generar atractiu. A través de les xarxes socials, es vol ser el primer, oferir les coses més esborronadores per tenir el màxim impacte de retuits i de reproduccions al pòdcast, en contra de com ha de funcionar un mitjà de comunicació. I els mateixos mitjans acaben també funcionant amb aquesta manera de competir. Això ho hem de parar, perquè hi ha d’haver un límit a l’hora d’abordar certes realitats. No es pot agafar un fet concret i modificar tot un dret penal. Però el populisme punitiu és una opció molt agradable i fàcil de fer, digerir i vendre.
Mà dura, però per a qui, com i de quina manera?
En un món cada vegada més neoliberal, amb menys filtres, capacitats i recursos per fer front als problemes socials, la política penal s’orienta a intervenir en tot el que l’Estat no pot escometre, per falta de recursos. Particularment en l’àmbit de l’exclusió social. Aquesta és la idea del punitivisme neoliberal. Cosa que no es fa, per exemple, en relació amb els delictes econòmics. Això es correspon amb les elits i, en conseqüència, és diferent. En qualsevol cas, encara que es castiguin, segueixen produint-se amb força normalitat, formen part del dia a dia. I això es deu en part a la impunitat, perquè no hi ha la certesa que els que delinqueixen rebran un càstig. Aquí és on es planteja una qüestió primordial: què és més important, la duresa o la certesa, per acabar amb la sensació d’impunitat? Aquesta és la pregunta que es fa Cesare Beccaria en el seu tractat dels delictes i les penes. L’important, diu, no és com sigui el càstig (per exemple, tallar-li la mà al lladre), sinó que la pena sigui encertada i ràpida. Que no quedi la sensació d’impunitat. Aplicant això, segurament es cometrien menys delictes econòmics. Per a què serveix amenaçar amb més presó si després no s’aplica? Passa alguna cosa semblant amb els discursos d’odi. Estan regulats pel Codi Penal, però no s’estan condemnant. “S’ha de matar els marietes o els moros” es queda en el debat públic.
En la jerarquia de demandes punitives, qui s’emporta ara la palma?
Actualment, i de manera genèrica, la població més perseguida i amb la qual es vol ser més punitiu són els immigrants, però no per la seva condició de tals, sinó pel color de la pell: formen part d’altres cultures, tenen altres costums… Els emigrants blancs gairebé no són considerats així. És de domini públic com la població magrebina i en general els musulmans són objecte de debat, entorn de la seva integració, si s’ha de ser més dur… Tot això sense tenir en compte factors com el seu nivell socioeconòmic. En un treball que vaig fer sobre emigrants, en contra de la idea que la gent amb més nivell d’estudis rebutja la idea de l’expulsió i que els que es consideren de dretes l’acceptin, curiosament, va aparèixer que el factor de convivència amb els migrants era el que influïa més a l’hora de parlar d’expulsió. La part de la població que no es relaciona amb immigrants és més partidària de l’expulsió. És a dir, la llunyania influeix en la conformació de l’opinió. Els barris on viuen els emigrants els accepten i no es plantegen mesures tan dures. Són menys punitius.
Quin paper hi juga la religió i, en concret, el catolicisme i l’Església, en la demanda de mà dura?
Això no ho tracto en profunditat al llibre, però sí que és veritat que quan s’inclou com a variable, surt que les persones que es consideren més religioses solen tenir actituds menys punitives. De tota manera, és una dada poc contrastada. En les anàlisis estadístiques, mantenen en general posicions a favor dels més vulnerables. És una cosa interessant perquè, d’alguna manera, dissocia el fet de ser de dretes amb la demanda de més mà dura.
I la judicatura?
La judicatura, l’ordenament jurídic i, en última instància, els professionals que hi treballen, són els que més s’oposen al comportament punitiu. Són els més conscients que la pena respon a una finalitat concreta, que és la reinserció i la reparació del dany causat. Són, en general, defensors que el càstig penal ha de ser mínim. Són, en definitiva, l’últim reducte contra el punitivisme. A aquest propòsit, s’ha de tenir en compte el fet que el que més alimenta els discursos d’odi, venjança, mà dura, és la desconfiança en les institucions. Així comencen a sorgir idees negatives, tiràniques, el qüestionament de les garanties judicials, models més repressius… Si es posen en qüestió les institucions, s’està encoratjant la idea que la gent té la seva pròpia via de resolució dels conflictes… I així avancem cap al caos.
En contra, diguem, del que està fent el president Donald Trump, a la manera del Far West, proposes al teu llibre la necessitat de crear i desenvolupar normes, regles de joc?
La idea, en aquest cas, és posar sobre la taula la recuperació del pensament crític, l’evidència empírica i el debat democràtic en polítiques penals, que afecten directament els drets fonamentals. Proposo comptar amb la ciència, amb el progrés…