La vicepresidenta Elena Fort serà la principal testimoni d’una curiosa demanda contra la directiva de Joan Laporta que, de fons, pretén activar l’obertura d’un expedient intern per part de la Comissió de Disciplina en resposta a una reclamació elevada en el seu dia davant aquest organisme per una sèrie de socis del Barça, insatisfets pel que consideraven un acte d’incompliment estatutari en destinar els 1.500 milions de l’Espai Barça a la reforma de l’Spotify Camp Nou.
La vista està fixada pel pròxim dia 18 a la Ciutat de la Justícia i, curiosament, tot i tractar-se d’un procediment més aviat poc agressiu, ha desencadenat una resposta, que es diria exagerada, per part de la directiva de Joan Laporta.
En principi, la demanda civil té com a únic propòsit impugnar l’arxivament i el silenci administratiu –reacció lamentable, inexplicable i de biaix totalitari– amb què la Comissió de Disciplina va respondre als diversos burofaxos d’aquest reduït grup de socis, sense gens d’interès electoralista per més que l’activació processal del cas coincideixi amb l’inici del calendari electoral.
La intenció de la directiva d’exigir al jutge el secret de les actuacions, l’aplicació d’un estricte tracte de confidencialitat a la part documental i, finalment, plantejar que la vista del dia 18 no sigui audiència pública és el que ha cridat l’atenció en aquest cas. El jutge, per descomptat, no ha complagut els advocats del club i ha rebutjat aquesta proposta extravagant, inapropiada i a més sospitosa.
Tant com el desplegament desmesurat de forces, informes i de l’estratègia de la directiva per intentar convèncer el jutge que la pretensió del demandant podria ser catastròfica i perjudicial per a la institució.
No hauria de provocar tal estat d’ansietat i de rearmament jurídic per part de Laporta la simple petició dels socis d’alguna cosa tan senzilla i democràtica com que la Comissió de Disciplina del FC Barcelona tramiti l’expedient que estatutàriament correspon a partir d’una més que fonamentada queixa d’uns socis que qüestionen, a partir del Fons de Titulització de l’Espai Barça, la possibilitat d’un incompliment en quedar fora de l’abast del préstec concedit bona part de l’Espai Barça, com són el Palau, el Palauet, el Palau de gel i d’altres equipaments i la urbanització final de l’entorn.
A més, sembla clar que el final d’aquest expedient, en el suposat cas que el tribunal sentenciés a favor dels demandants, no canviaria res, ja que poca transparència i gens d’autocrítica es pot esperar d’una Comissió de Disciplina el president de la qual és Josep Cubells, directiu de Laporta i secretari de la junta, i la resta dels seus integrants, Lluís Bou, Daniel Pintó i Joan Alsina, només hi són per obeir Cubells i beneficiar-se del càrrec, quatre àpats, entrades, seients de tribuna i tot pagat a les finals i algun desplaçament.
Cap possibilitat que Laporta i la seva directiva es facin mal a si mateixos a través de la Comissió de Disciplina, i menys encara que algú aixequi la veu des de l’altre organisme encarregat de protegir i defensar els presumptes i legítims drets estatutaris dels socis des de la Comissió d’Ètica i Transparència, que presideix la vicepresidenta institucional Elena Fort.
Aquesta sí que pot ser, acreditada la seva torpesa i sistemàtic i compulsiu aferrament a la mentida, una bona carta per als socis davant el jutge. La Comissió d’Ètica i Transparència la compon també un grup de laportistes aferrats al poder com són Jordi Domingo, Anton Espadaler, Ramon Usall i Bernat Dedéu.
Però, el que més ha sorprès és l’artilleria pesant que la directiva ha amenaçat d’aportar sobre l’abast del Fons de Titulització i la qüestió de si el Palau està, o no, realment inclòs en el préstec dels 1.500 milions, més enllà de les vagues i puntuals al·lusions dels directius a aquest tema tan delicat i de la ferma opinió dels experts en el sentit que, realment, no es contempla en la documentació segellada a la Comissió Nacional del Mercat de Valors.
Informes al jutjat
La intenció dels homes de Laporta al judici és la d’atabalar amb informes i anàlisis sobre aquesta qüestió que no és, paradoxalment, ni la pretensió principal de la demanda ni tampoc una derivada. Només es planteja, més que raonable, que la Comissió de Disciplina faci la seva feina formal d’obrir un expedient i tancar-lo amb la seva conclusió, ja es pot anticipar que contrària a la interpretació dels socis que, al seu torn, també havien encunyat una prèvia processal assenyalant la Comissió Econòmica com a còmplice i responsable d’haver validat la tramitació de l’aparell financer de l’Espai Barça.
Per als demandants, l’acord assembleari d’octubre de 2021 autoritzava Laporta a gastar 1.500 milions per a l’Espai Barça i no invertir els 1.450 milions del Fons de Titulització en pagar els continus i irritants retards i nyaps de Limak.
Encara no és la qüestió de la demanda del dia 18, però a la vista del volum i de la càrrega argumental que la directiva ha anunciat fa la sensació que, per les raons que siguin, té por que la Comissió de Disciplina, encara que el veredicte sigui contrari al criteri dels socis, doni peu a una demanda, aquesta vegada sí, que afronti si hi ha hagut incompliment estatutari.
I se sap que la directiva de Laporta si destaca per alguna cosa és precisament per governar des del primer dia prescindint de forma impune dels estatuts. Així que és normal que actuï, en aquest cas, de manera prudent i fins i tot amb una por desproporcionada.
Imaginar-se, en el futur, una sentència d’incompliment tindria terribles conseqüències econòmiques per als directius responsables, fins i tot per aquells que, com Eduard Romeu, hagin dimitit després d’haver enganyat, si fos el cas, als socis.