El president de Junts per Catalunya (JxCat), Carles Puigdemont, viu les seves hores polítiques més baixes. Lluny queden els dies en què s’arrogava la condició de líder de l’independentisme i timoner del procés. Avui és una joguina trencada a qui cada dia que passa abandonen més fidels.
El principal símptoma del seu declivi és l’escarni amb què una part de l’independentisme comença a respondre a les seves opinions. On abans hi havia lloances, respecte i aquiescència davant les seves reflexions, avui hi ha amargor, crítica i insults. Des de les posicions oficialistes de Junts s’intenta capejar la situació atribuint el seu baix perfil polític a Catalunya al fet que és lluny. Però veient la reverència que encara li professa l’aparell del seu partit, això no hauria de ser obstacle per tenir pes específic en la política catalana, tal com l’ha tingut des que va marxar.
Els crítics li retreuen que s’ha mogut més per interessos personals que per interessos col·lectius. Ha estat més tacticista que estrateg. “En els dos últims anys, els seus vaivens estratègics ens han deixat desconcertats a nosaltres, i per això els ciutadans en deuen estar encara més. El que ha transmès és que ell juga les seves cartes per resoldre la seva situació personal. Les negociacions i les escenificacions amb Pedro Sánchez semblaven una negociació sobre la seva amnistia en lloc de ser una negociació de pacte d’investidura o de govern. Això és el que ha desgastat la seva imatge”, afirma un exconvergent decebut.
Li censuren també que no ha sabut administrar la victòria del socialista Salvador Illa. El PSC estava disposat a concedir a Junts un lloc preeminent en la seva interlocució política, però Puigdemont va preferir donar-li l’esquena. “Va prohibir donar oxigen al Govern del PSC i va perdre l’oportunitat de ser un partit de govern i un partit de país. Això no va ser culpa dels dirigents del Parlament, sinó un error en l’estratègia de la cúpula del partit. Va ser el seu cercle més proper qui el va portar a aquestes posicions, que només han afeblit a Junts en la política catalana. Podia haver estat un partit que pintés alguna cosa a Catalunya i que el Govern tingués en compte, però hem caigut en la més absoluta irrellevància. No es pot negociar amb el PSOE a Madrid i negar-li el diàleg al PSC a Barcelona. La gent assenyada no ho entén. Si Convergència va resistir tant de temps i va ocupar la centralitat política de Catalunya va ser, precisament, per saber estar al seu lloc i saber negociar”, diu un dirigent que prové de l’antiga CDC, el partit que tot ho pactava.
Els afectats directament diuen que aquesta doble moral de pactar amb els socialistes a Madrid i rebutjar el diàleg a Barcelona va ser el principi de la fi de la seva etapa com a líder independentista. Puigdemont es troba ara a la unitat de pal·liatius de la política, i la incògnita és saber com s’ho farà per sortir indemne d’aquesta situació.
El malestar dins del partit és cada dia més gran amb Puigdemont. “Mai sabem quines ordres donarà a les reunions. Hem d’estar preparats per a tot, perquè depenent de qui sigui amb qui ha parlat, surt amb una idea de bomber”, remata un altre dels dirigents crítics que el dona per amortitzat.
Malgrat aquesta oposició interna, ningú gosa alçar-li la veu o portar-li la contrària, perquè això significaria la seva “mort” política. El líder sempre imposa el seu criteri d’una manera o d’una altra. Però sí que li recriminen que “és poc constant”. “L’avorreixen molt els temes d’organització. Ell té una idea i l’exposa. A partir d’aquí, se n’oblida, en comptes d’anar-la polint, donant-hi voltes i portant-la a la pràctica. El que li agrada és llançar idees i que les apliquin els altres. En aquest sentit, podríem dir que és un gandul de manual. I. tampoc li agraden les baralles i les tensions internes. Quan hi ha alguna fricció, intenta allunyar-se’n tant com pot i s’hi gira d’esquena. Actua com si no existís cap problema”, diu la mateixa font.
Fora del partit, la solitud encara és més evident. Els que abans l’adulaven avui el critiquen sense pietat. La plèiade d’activistes i fins i tot d’intel·lectuals que el van convertir en referent i en el líder indiscutible de l’independentisme, l’han anat abandonant durant els últims anys. En alguns cercles també s’afirma que el gran capital català prefereix diversificar el seu risc i ha girat els ulls cap a l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols.
Però el més dur és sentir les coses que deixen anar sobre l’abans idolatrat Carles Puigdemont. La setmana passada, va llançar un tuit amb motiu de l’arribada del president nord-americà, Donald Trump, al fòrum de Davos. “Aquesta setmana, Kim Jong Trump anirà a Davos a explicar-nos la seva visió/amenaça del món. Calcem-nos”, va dir Puigdemont.
Immediatament, li va ploure de tot a les xarxes. Fa només uns anys, aquest comentari li hauria valgut un tancament de files amb la seva postura, però ara l’activisme no calla. “Segueix fent el pallasso, segueix, a veure si tots vosaltres, colla de vividors ganduls, us n’aneu a la cua de l’atur”, li dedicava un activista. La immensa majoria dels comentaris criticaven àcidament la seva broma sobre Trump. Ramon Audet, un conegut activista digital, l’acusava directament: “Ets un fracassat. No vas ser capaç de treure’t ni periodisme ni filologia. Has viscut tota la vida de la mamella política i vas caure de rebot com a president de la Generalitat: les credencials eren una vida de militància i obediència. Vas ser un traïdor. Menys ínfules per parlar sobre Trump”.“Aquesta piulada no és digna d’un president de Catalunya. A mi em fa sentir avergonyida”, li etzibava l’activista Palmira Flor. Fins i tot l’empresari Jordi Roset, que ha sostingut econòmicament el Consell de la República a través de la seva empresa Petrolis Independents, li donava una sonora bufetada: “Ja ens hem carregat les simpaties que tenia Israel pel moviment independentista i ara el que voldria ser el president legítim se’ns vol carregar les poques que ens tenen els Estats Units”. I una altra internauta també li criticava el tuit: “Ja només quedaves tu per enemistar-nos amb els EUA. Per un moment he pensat que la piulada era d’ERC, Podem o Sumar. No abaixis més el nivell, que Junts va perdent vots a cada piulada teva i del Comín”.
“Cada dia ets més petit”
Amb motiu de l’accident ferroviari de Gelida, Puigdemont va patir un altre bany de realitat. El 21 de gener piulava: “Catalunya camina directa al bloqueig. Durant la campanya electoral, vaig posar sobre la taula la necessitat de refundar les bigues mestres del país, perquè estava tocant el moll de l’os en totes les grans carpetes: l’ascensor social avariat, el sistema d’educació que fa aigües, un accés a l’habitatge impossible, la sanitat col·lapsada, una burocràcia i una normativa asfixiant que tracta el ciutadà des del principi de culpabilitat, uns impostos excessius o una mobilitat impracticable”.
Ho diu amb l’experiència que els seus van dirigir la Generalitat des de l’any 2010 fins al 2024. “La gent s’adona que els desastres no s’han muntat en un any i mig escàs. La cosa venia d’abans. I qui governava abans? Doncs això, és el que passa per xerrar massa. La pressió fiscal, els serveis desastrosos i la situació econòmica no és culpa dels que porten un any governant, sinó dels que han governat els 15 anys anteriors. O sigui, de Junts i ERC”, li respon un diputat del PSC.
Però Puigdemont ha sentit l’escarni i els atacs des de les seves pròpies files. L’endemà d’aquest comunicat, va alertar que “Catalunya col·lapsa per incompetència, dependència i falta de lideratge. La propaganda del Govern no ha aguantat la realitat del país. I ha arribat el moment de dir ‘Ja n’hi ha prou’, pensis el que pensis”. Acabava reclamant més inversions i “traspassar íntegrament tota la xarxa ferroviària a Catalunya sense més demores ni invents”.“Cada dia les teves piulades són més llargues i tu més petit”, criticava Un Tal Toni, un dels activistes digitals més seguits. Fins i tot la doctora Arroeta, més coneguda com La Psicòloga del Born, alertava que “si jo fos la teva assessora, president, et recomanaria deixar de contractar el botonet blau, comuniques millor amb tuits breus. I et diria que deixessis els pactes amb el PSC-PSOE i tornessis a encarar la independència”. Tots dos perfils eren, en altres temps, ferms suports de l’expresident. Avui se’l miren amb desconfiança des de la distància.
Li recriminava un altre activista que “ni tu ni Junts teniu cap mena de credibilitat per fer res del que esmentes”. Un altre el tractava de “delinqüent”. I un altre més li recordava que “a aquestes alçades, president, ja heu passat a ser completament irrellevant per al país i la seva gent”. Un altre encara era més dur: “Tu no vas posar cap biga. Quan havies de posar les bigues et vares escapar i vas deixar el país en mans del 155 i els ciutadans en mans de la repressió. Nosaltres hi érem. Vosaltres anàveu de catxa. Ets un farsant”. Fins i tot Mafalda es posava en contra seva: “Tota la raó. Catalunya col·lapsa per incompetència, dependència i falta de lideratge, i us falta afegir-hi ‘perquè els vostres líders es van acoquinar, us van enganyar i es van vendre a l’enemic a canvi de prebendes, i encara continua així’”. Però li queda el consol del suport d’Àngel Colom, l’ex de la Crida, d’ERC i del Partit per la Independència: “És això, president!… Hem de reprendre el camí cap a la independència!”.
Des dels sectors postconvergents del seu propi partit no s’amaga el temor al fet que el seu líder tingui ara els peus de fang i que desconcerti el seu electorat tradicional. “És que no ha parat de mentir des que se’n va anar a Bèlgica. Va prometre tornar a Catalunya en diverses ocasions. Va posar dates i va prometre i va jurar que si el votaven, tornaria, però no ho va fer. Al final, la gent se n’ha cansat i ara ningú es creu el que diu”, explica un destacat postconvergent.
*Pots llegir l’article sencer al número 1651 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.