Sé del que parlo. Lluito contra el bullying des del moment que el vaig patir en primera persona. Fa anys que en parlo, no només des de l’experiència personal o l’activisme, sinó també des d’una mirada periodística.
I el que no he explicat encara mai… “Coses” que vaig haver de suportar en silenci, allò que no apareix en els articles ni en les estadístiques. I després de més d’una dècada denunciant-ho, la pregunta és: ha canviat alguna cosa? La resposta és clara: no. De fet, estem pitjor.
El bullying continua sent cruel, i s’hi ha afegit el ciberbullying, que no descansa mai. Les xarxes socials l’han convertit en una presó oberta, sense horaris ni espais segurs. Mentrestant, els protocols educatius són pràcticament inútils. Serveixen perquè algú pugui dir que “s’està fent alguna cosa”, però no per protegir les víctimes. Sense una llei estatal contra l’assetjament escolar i una reforma del codi penal que el tracti amb la gravetat que mereix, res no canviarà.
Parlant amb psicòlegs, advocats, psiquiatres, periodistes especialitzats i víctimes directes, hi ha tres consensos clars. El primer: el bullying gairebé mai és el problema únic; sovint és la punta de l’iceberg. A sota hi ha abusos sexuals, violència física, negligències i còmplices. El segon: les institucions, massa sovint, no fan res, mentre els agressors, per edat o pel poder de l’escola, gaudeixen d’una impunitat insuportable. I el tercer: el focus mediàtic gairebé sempre se centra només en els casos en què la víctima s’ha suïcidat, mentre que les víctimes que continuen vives reben molt poca atenció. Aquestes persones, que pateixen seqüeles físiques i psicològiques profundes i viuen amb por i silenci, queden sovint desemparades, invisibles i sense recursos, quan precisament necessiten reconeixement i suport immediat.
Qui pot ser més expert que qui ho ha viscut en primera persona? I, tanmateix, per què hi ha tan poques víctimes que s’atreveixen a parlar? Per por a represàlies o perquè han après que denunciar no serveix de res. Aquest silenci estructural és responsabilitat nostra trencar-lo.
No pot ser que als mitjans només es parli de bullying quan la víctima s’ha tret la vida. Aquest enfocament envia un missatge pervers: que el patiment només importa quan ja és irreversible. Cal donar veu i protecció a qui ho ha patit i continua aquí també.
Aquest relat mediàtic deixa desemparades moltes víctimes vives, menors i adults que arriben a sentir-se menys víctimes perquè no han “arribat a l’extrem”. No hi ha víctimes de primera ni de segona. Sobreviure no converteix ningú en menys víctima. Quantes persones malviuen amb estrès posttraumàtic, insomni extrem, agorafòbia, culpa profunda o intents de suïcidi sense que ningú ho vegi? Una societat que només reacciona davant la mort està fallant amb els vius… Viure traumatitzat no és viure: és sobreviure. No podem permetre que només s’escolti qui ja no hi és o el famós de torn. Les víctimes que avui callen no han de pensar mai que només seran reconegudes si moren. Aquest silenci institucional s’agreuja quan la justícia i la fiscalia no estan a l’altura. Quan sembla que l’agressor està més protegit que la víctima, el missatge és devastador: “millor no parlar”. Aquest silenci institucional també mata. I mentre mirem escàndols internacionals com el “Cas Epstein”, ens costa mirar cap a casa. Per què gairebé mai es parla de la DGAIA? Per què evitem parlar clar de la pedofília? Existeix. A les famílies, a les escoles, a les xarxes socials. Negar-ho només protegeix els agressors.
I aquí hi ha un altre punt crític: el silenci social cap als pedòfils. Sovint es prefereix ignorar, banalitzar o amagar aquests casos, fins i tot quan hi ha sospites dins de les comunitats educatives o familiars. I de vegades, el bullying, és l’excusa perfecte per ells…
Per sort, moltes víctimes estem vives. Parlo amb elles. I amb tot el respecte cap a les víctimes que ja no hi son, cal dir-ho clar: continuen sent una minoria. La majoria és viva, callada, silenciada o traumatitzada. I tots som víctimes: els que l’estan patint en aquests moments, els que l’hem patit i som vius, els que ja no hi són, i les famílies de totes elles que son criminalitzades: “No haver-lo portat a l’escola, haver-lo tret abans…”
No és culpa de tots els docents, ni de totes les escoles, ni de tots els periodistes… El problema és estructural: un sistema educatiu que falla, un sistema judicial que no protegeix prou i una llibertat de premsa fràgil, condicionada pel temor a la querella.
Sobreviure al bullying no ens fa menys víctimes i mai hauria de condemnar-nos al silenci. Hauria de ser el punt de partida per protegir-nos i escoltar-nos, evitant que es repeteixin nous casos. Cal justícia i acció immediata del Ministeri d’Educació i les seves conselleries. L’única manera de fer-ho és investigar cada cas a fons i posar la veritat sobre la taula, perquè ningú més hagi de patir el mateix.