Ningú pot discutir que la decisió d’invitar la injuriada, criminalitzada, odiada i repudiada Grada d’Animació per decisió personal de Joan Laporta a participar i ocupar el nou espai d’animació a la Gold Sud de l’Spotify és un moviment electoral interessat per fer-se perdonar davant l’afició i, en la mesura possible, recuperar el vot d’una sèrie de col·lectius, Penya Almogàvers, Nostra Ensenya, Supporters Barça i Front 532, que precisament ahir, 23 de gener, anaven a presentar una mena de front comú antilaportista en resposta a les seves polítiques radicals d’apartheid.
Algú va fer entendre a Laporta que el volum d’adhesions a aquesta iniciativa obertament contrària a la directiva havia acumulat unes deu mil adhesions, de les quals la meitat corresponien a socis amb dret a vot. Perill.
Sense parpellejar, Laporta va acceptar modificar el veto, el càstig i la persecució infligits al llarg d’aquests tres anys per una actitud oposada de diàleg, d’allargar la mà i de trobar un marc d’acord i col·laboració, bàsicament les tres peticions plantejades pels membres de la Grada d’Animació durant els mesos de crisi previs i després del cop de porta i expulsió dels seus membres.
La maniobra aconseguirà, amb èxit, dividir i, per tant, debilitar aquest front opositor veritablement actiu i amb capacitat de mobilització. De moment, cancel·lant l’acte del 23-E i promovent diferents reaccions, unes de recel i rebuig i d’altres favorables a acceptar renegociar. Tothom sap, en qualsevol cas, que la finalitat de Laporta és esmorteir el cop electoral i posteriorment tornar-los a fer fora de la nova grada Gol 1957.
La qüestió és si, a la vista d’aquest pas enrere per pur interès i estratègia electoral, la vicepresidenta Elena Fort hauria de dimitir per vergonya, dignitat, coherència i un mínim sentit del ridícul. No ho farà perquè necessita massa el càrrec per als seus interessos personals, familiars i laborals.
Però, aquí quedaran per a la posteritat, com els centenars dels seus tuïts del passat que criticaven Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu per errors i males decisions que ella mateixa ha comès, corregits i augmentats fins al ridícul, els arguments i postures presumptament inamovibles i definitives sobre el tancament a la Grada d’Animació heretada, la mateixa que tant va aplaudir Laporta el 2021 prometent més suport i inversió i després va assetjar i perseguir fins a suprimir-la.
Elena Fort va argumentar que la decisió de tancar sine die l’Espai d’Animació a Montjuïc es devia principalment a l’incompliment d’obligacions per part dels grups que el conformaven, entre les quals destacava l’impagament de sancions acumulades. Aquesta raó va ser esgrimida de manera pública per justificar la mesura. No obstant això, en reunions mantingudes amb socis joves, la vicepresidenta Elena Fort va reconèixer que el tancament s’hauria produït igualment, ja que existia des de l’inici una decisió estratègica de modificar el model d’animació, independentment dels expedients sancionadors en curs. A més, Fort va manifestar de manera explícita el rebuig de la junta directiva envers els quatre grups que integraven l’Espai d’Animació. Segons les seves declaracions, la intenció era trencar amb el model anterior i deixar clar que aquests col·lectius no tenien cabuda en la nova concepció de la grada, promovent així una ruptura amb el passat.
Un dels eixos discursius de Fort per defensar el nou model havia estat la necessitat de “democratitzar” la grada d’animació. Segons la seva perspectiva, el problema principal del model anterior radicava en el seu caràcter excessivament “tancat”, ja que l’animació quedava concentrada en mans d’un col·lectiu molt específic. Per això, s’apostava per obrir la grada a altres socis, especialment joves, amb l’objectiu de diversificar l’animació.
Fort també va insistir que l’animació de l’estadi no pot ser patrimoni exclusiu d’un sol grup de Penyes o ultres, sinó que ha d’estar oberta a “tot l’estadi”.
Un altre argument utilitzat va ser la necessitat d’adaptar la grada d’animació a les normatives establertes per LaLiga i els Mossos d’Esquadra. D’aquesta manera, el redisseny es presenta com una obligació derivada del compliment regulatori i de seguretat, i no únicament com una opció política de la directiva.
Segons ella, el projecte de la nova grada jove, Gol 1957, introduïa restriccions clares pel que fa a la franja d’edat dels participants, limitant l’admissió a socis d’entre 18 i 25 anys. Quedaven exclosos, per tant, aquells que superaven aquest rang, fins i tot si han format part històricament de l’animació.
També s’establia com a criteri prioritari l’antiguitat en la llista d’espera —més de cinc anys— i l’obligació d’assistir, com a mínim, al 80% dels partits.
Finalment, s’exigia que els nous integrants de la grada no haguessin estat expedientats ni sancionats prèviament, la qual cosa, a la pràctica, suposava el veto per a bona part dels membres de l’antiga Grada d’Animació i dels grups històrics que acumulaven, arran de les multes (21.000 euros), antecedents disciplinaris o de seguretat.
Si ara no dimiteix, després de suportar, a més, les indestructibles mostres d’adhesió i normalització de les relacions de Laporta i el Barça amb països àrabs que per a ella constituïen una línia vermella en matèria de respecte, defensa i protecció de la igualtat de gènere, és que, demostradament, mai va arribar a la directiva per defensar els valors del barcelonisme, sinó per aprofitar-se’n del càrrec i acceptar, de Laporta, totes les vexacions que, com a vicepresidenta, també com a mentidera oficial per a l’Espai Barça, ha hagut de suportar.