En la seva enèsima provocació, formulada per erigir-se en el nou “emperador del món”, Donald Trump ha aprofitat el focus de Davos per anunciar la creació del Consell de la Pau (“Board of Peace“), una organització multinacional liderada per ell que pretén convertir-se en l’alternativa a les Nacions Unides.
Fins ara, ja han manifestat la seva intenció d’afegir-s’hi -previ pagament d’una quota de 1.000 milions de dòlars- Pakistan, l’Azerbaidjan, Argentina, Hongria i Indonèsia. Altres països que també podrien sumar-se a aquesta iniciativa són els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Turquia, Egipte, Jordània, Qatar, Albània, Kosovo, Israel, Hongria, Marroc, Kazakhstan, Uzbekistan, Bahrain, Belarús i Rússia, si bé el Kremlin ho condiciona a l’aixecament de l’embargament occidental dels seus fons per l’agressió criminal contra Ucraïna.
No cal dir que aquesta estrambòtica aliança té un denominador comú: la majoria d’aquests països són règims autocràtics i dictatorials, on es conculquen els drets humans que van promulgar les Nacions Unides l’any 1948 i que constitueixen la base de la dignitat personal i de la convivència humana. Aquest Consell de la Pau -té pebrots, el nom!- té per objectiu consagrar l’hegemonia mundial dels Estats Units, massacrar la dissidència política i liquidar les minories que fan nosa, com els palestins, els kurds, els armenis, els ucraïnesos, els iemenites, els sahrauís…
El Consell de la Pau vol establir un nou ordre mundial dirigit des de la Casa Blanca i imposat pel gran arsenal armamentístic que té l’Exèrcit nord-americà. Qui quedi fora d’aquesta aliança passarà a ser considerat, automàticament, “enemic” per Donald Trump… amb les imprevisibles conseqüències que això pot comportar, atès el seu narcisisme patològic.
Però el “nou emperador del món” ho té pelut per imposar la seva vanitosa i inestable voluntat. Els tres blocs geopolítics més grans del planeta -la Xina, l’Índia i la Unió Europea (amb l’excepció de l’hongarès Viktor Orbán)- ja han dit “no” a l’esbojarrada operació trumpista de dinamitar les Nacions Unides. També els veïns dels Estats Units, amb qui comparteixen una llarga frontera i una intensa relació històrica -Canadà i Mèxic- se n’han desmarcat i han après a fer front a les bajanades i menysteniments de Donald Trump.
Per a la història quedarà, precisament, el brillant discurs del primer ministre canadenc, Mark Carney, al fòrum de Davos, on va rebutjar el projecte imperialista del president nord-americà i va reivindicar la sobirania i l’esperit cooperatiu dels països mitjans i petits que conformen el mosaic planetari, que són la majoria. És la reacció d’un polític intel·ligent davant les amenaces trumpistes d’annexar-se el Canadà, com també pretén fer amb Groenlàndia.
El president Donald Trump ha convertit el món en una olla de pressió, sense cap altra vàlvula d’escapament que la cega obediència a les seves surrealistes pretensions. Aquest ultimàtum inacceptable ha tingut la virtut d’encoratjar l’autoestima i el sentiment europeista, que passaven per hores baixes, precisament per l’avenç en molts països de l’extrema dreta impulsada des de la Casa Blanca.
Però heus aquí que l’agressiva intromissió del president nord-americà en la integritat europea i el seu atac contra la nostra voluntat de construir un projecte comú han provocat que suposats aliats del trumpisme, com la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni; el primer ministre belga, Bart De Wever, o el líder del Rassemblement National francès, Jordan Bardella, s’hagin regirat amb contundència contra les seves pretensions expansionistes.
(Altra cosa és l’extrema dreta nostrada -Vox i Aliança Catalana- que continuen obnubilats pels desvaris de l’hoste de la Casa Blanca i del seu genocida de guàrdia a l’Orient Mitjà, Benjamin Netanyahu).
La humanitat està confrontada a una disjuntiva decisiva: o la via imperial que propugna Donald Trump, basada en la força bruta, la repressió i la humiliació, com veiem als mateixos Estats Units amb l’actuació desmesurada i repugnant de l’ICE; o el camí de la Declaració Universal dels Drets Humans, sorgit de la catàstrofe de la II Guerra Mundial, encara que ens sembli llarg, costerut i lent.
“Eppur si muove“, que va dir Galileu Galilei. Des del fons dels temps, la humanitat no ha parat d’avançar i, en molts indrets del món, en especial a Europa, ha estat capaç, després de segles de guerres i patiments, d’organitzar-se de manera altament civilitzada, democràtica i justa.
El món segons Trump i el món segons la visió humanista europea lliuren, aquest pròxim 8 de febrer, una batalla decisiva a Portugal. En la primera volta de les eleccions presidencials, celebrada el passat diumenge 18, els portuguesos van atorgar la victòria a António José Seguro (31,11 % dels vots). Però, com que no va assolir més del 50% que marca la Constitució, haurà d’enfrontar-se al segon classificat, André Ventura (23,5%), en una segona volta definitiva.
António José Seguro, fill d’una família modesta de la Raia, és graduat en Relacions Internacionals i va iniciar la seva activitat política com a líder de les Joventuts Socialistes. Ha tingut una carrera política dilatada, amb responsabilitats com a diputat a l’Assemblea de la República i al Parlament europeu. També ha estat ministre i secretari general del Partit Socialista Portuguès (PSP) entre 2011 i 2014.
Després d’un període allunyat de la política activa, dedicat a la docència i a la investigació universitària, va anunciar la seva candidatura independent a la presidència de la República de Portugal per a les eleccions d’aquest 2026, que ha guanyat contra pronòstic. La seva campanya ha pivotat sobre la defensa dels valors democràtics, com a antídot a la polarització, i ha posat com a “prioritat de prioritats” salvar el Servei Nacional de Salut (SNS).
Seguro es defineix com un candidat moderat i dialogant, amb l’objectiu d’evitar l’extremisme polític i fomentar consensos entre partits per afrontar els reptes del país. Tot i comptar amb l’aval del PSP, afirma que no serà un president “ombra” del govern o dels partits, sinó un cap d’Estat que escolta i representa tots els ciutadans de Portugal.
El seu contrincant, André Ventura, és el líder del partit d’extrema dreta populista Chega, molt vinculat a Vox i que ha convertit l’expulsió dels emigrants i la mà dura contra la minoria gitana en el seu ganxo electoral. Després d’aconseguir passar a la segona volta intenta presentar-se com el representant de la “nova dreta” i ha fet una crida als electors conservadors i moderats perquè el votin per “derrotar el socialisme”.
Però aquesta estratègia no li funciona. El partit de centredreta PSD, del primer ministre Luís Montenegro, el gran derrotat d’aquestes eleccions, ja ha dit que no dona suport a André Ventura.
Molta atenció a les eleccions d’aquest 8 de febrer a Portugal. En aquest país -que tantes lliçons històriques pot donar a Espanya- s’hi juga el destí d’Europa. No en termes polítics, però sí morals. La victòria d’António José Seguro seria una derrota no només de l’extrema dreta de Chega, sinó també del “cavall de Troia” trumpista que pretén desunir i destruir la Unió Europea.
Com escriu l’eurodiputat socialista Francisco Assis: “El combat entre Seguro i Ventura no és una disputa entre esquerra i dreta. Ens porta a dimensions més profundes: la civilització contra la barbàrie; el racionalisme crític contra la crida a les emocions primàries; l’universalisme dels drets contra el particularisme racista i xenòfob; el laïcisme contra l’ultramontanisme religiós; la llibertat contra la censura; la tolerància contra la por; el dubte intel·ligent contra els dogmes; els principis de la Il·lustració contra l’irracionalisme atàvic; la democràcia representativa contra el populisme; la dignitat del Parlament contra el circ antiparlamentari; l’argumentació seriosa contra la histèria discursiva; l’humanisme contra l’enviliment dels éssers humans concrets. És això que està ara en causa. Hi ha moments en la història en què ens definim integralment. Hem d’escollir entre civilització i barbàrie o barbàrie contra civilització“.
Una victòria d’António José Seguro el 8-F serà una reivindicació de l’esperança en els valors humans i una gran dosi d’optimisme pels europeistes. Donald Trump, tard o d’hora, desapareixerà de l’escena pública. Portugal, sempre Portugal.