La premsa laportista, i barcelonista en general, ha optat per ignorar descaradament, i també de manera sospitosa, el sentit i la transcendència del fet que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, tingui obertes actualment quatre causes per estafa agreujada.
Totes elles són derivades del seu paper clau no només en una operació de captació d’inversors tan dubtosa que la Fiscalia i els jutges han trobat indicis de delicte. També estan apareixent nous i rellevants documents sobre la seva participació directa i responsabilitat en la desaparició del Reus.
Laporta havia mentit durant anys sobre aquesta qüestió. “No tinc, ni he tingut res a veure amb el Reus”, repetia a les eleccions del 2021 quan se’l preguntava per la seva vinculació i culpabilitat en una catàstrofe en què, de manera pudent, figuraven oficialment Joan Oliver, el seu exdirector general al Barça en els dos darrers anys del seu primer mandat (2008-09 i 2009-10), Pere Lluís Mellado, actual cap visible de l’àrea legal del FC Barcelona, Joan Sentelles, cap de l’Espai Barça a tots els efectes i única corretja de transmissió entre Laporta i Limak, i també Bryan Bachner, avui executiu del Barça a càrrec de l’oficina comercial de Nova York i responsable de Barça Vision, seguint aquesta estela d’enterrador que, a l’ombra de Laporta, ha liderat des del seu pas pel Reus. No sospitar que Laporta estava ficat en l’assumpte era infantil i ingenu en extrem.
Bryan Bachner era, per cert, l’executiu al comandament de convertir un club xinès de baixa categoria en l’Àsia del Barça i una societat (CSSB Limited) integrada accionarialment per Joan Laporta, Rafael Yuste, Xavier Sala Martin i Joan Oliver era la que apareixia com a aval i garantia del prestigi, coneixements i experiència acumulats al FC Barcelona per captar la confiança dels incauts i també ambiciosos inversors que els van prestar diners a canvi d’un elevat interès mensual i la devolució del capital en un tres i no res.
Mentides. Tot era, segons argumenten les víctimes que van apareixent, una mena d’estafa, el tocomocho versió laportista, organitzat, a més, matuserament, sobre falsedats i promeses financeres il·lusòries i impossibles de complir.
La qüestió, més enllà del contingut i conseqüències de la declaració d’ahir a la Ciutat de la Justícia per primera vegada de la banda de Reus conjuntament, rau en l’enorme i gairebé infal·lible credibilitat i convenciment que el personatge Laporta és capaç de projectar al món sencer, però especialment al barcelonista, sense haver acreditat en anys ni certesa, ni fiabilitat ni evidències de dir la veritat. Ni tan sols equivocant-se.
Menteix i es burla de la premsa i dels socis quan afirma, més o menys cada mes des de fa quatre anys, que el Barça està, o estarà, en la regla 1:1 del fair play i menteix quan mostra el compte de resultats amb pèrdues acumulades de 230 milions i assegura que hi ha beneficis.
Tot per no fer referència a desenes d’enganys de gran calat sobre la renovació o retorn de Messi, la trapelleria il·legal dels avals, el finançament manipulat de l’Espai Barça, els fitxatges d’estrelles, la licitació a favor de Limak o les dates de la reobertura de l’Spotify, reconegudes i directament inventades, tant com els mèrits contrets per Darren Dein per endur-se 70 milions en comissions, part dels quals restats pressupostàriament de la despesa en els serveis als socis —s’estalvia no fent assemblees presencials, diu— i retallant la inversió a la Masia i el futbol base.
El que sorprèn, per pur contrast, és que per exemple, a Sandro Rosell i a Josep Maria Bartomeu la mateixa premsa que avui tapa les querelles a Laporta per estafa els dediqués hores i hores i milers de pàgines als processos judicials en contra seva per fitxar Neymar, enviar tuïts o, en el cas concret de Rosell, esbombant al llarg del seu empresonament de dos anys unes acusacions que els mitjans de comunicació sabien perfectament que eren pura ficció judicial.
¿No és prou greu que un president del Barça amb no pocs antecedents de manipular els comptes i les auditories del club, de protagonitzar enganys sistemàtics en grans operacions (palanques fantasma) i de falsejar la realitat als socis en pràcticament tots els fronts es trobi a més querellat en quatre casos d’estafa per negocis vinculats a la gestió esportiva del Reus i del Barça?
Sembla que, objectivament, hauria d’atreure l’interès, la cobertura i la sensibilitat dels mitjans i de la comunicació en general sobre si el Barça està en les millors mans, llevat que, per les raons que sigui, inexplicables per la deontologia professional, aquest ampli espectre mediàtic combregui amb les pràctiques laportistes habituals del frau i la falsedat en la gestió i en la comunicació.
Dos àmbits, cal reconèixer, controlats del tot per l’aparell laportista des de fa anys, això sí, amb un final idèntic per al Reus i per al Barça: el de la seva ruïna econòmica i patrimonial absoluta, sigui o no una estafa.