L’aterratge forçós de Joao Cancelo al Barça de Hansi Flick i els esforços de l’àrea tècnica i financera per assegurar-se la continuïtat de Marcus Rashford no serien exactament dos dels fitxatges més atractius del mercat europeu en aquest moment en què, si s’obre la tempesta electoral, entraran en joc les habituals promeses d’estrelles com Haaland i altres cracs, emergents o no, que formen part dels rumors al voltant dels grans clubs europeus.
Per aquest flanc, a Joan Laporta no l’importa continuar uns mesos, un any més i els que calguin, afectat per la condició crònica de l’excés de massa salarial. Un escenari que fins i tot Javier Tebas, el president de LaLiga, ha aprofitat per comercialitzar com a arma propagandística en la seva guerra contra el Real Madrid i els clubs que, agitats per la bandera blanca de l’imperialisme de Florentino Pérez, es queixen de vegades de l’hermetisme de les regles de control econòmic. “El Barça no està en la regla 1:1 i guanya lligues”, ha dit.
Certament, amb la seva complicitat personal i la de LaLiga, que no va veure venir la primera palanca de Sixth Street de 200 milions, que va aixecar barrera davant la segona (de 400 milions), però que es va empassar la falsa plusvàlua de 157,7 milions d’aquella mateixa operació i els 400 milions següents de l’engany de Barça Studios. En total, més de 500 milions amb els quals Laporta va poder inscriure un munt de jugadors (Lewandowski, Koundé, Raphinha, Marcos Alonso, Héctor Bellerín i Christensen, per exemple) que, en rigor i correcta aplicació de la llei, no haurien vestit mai de blaugrana sense trampes. I no cal ni parlar de Dani Olmo, inscrit amb un decret de la Moncloa i subjecte al fet que l’Audiència Nacional decideixi com resoldre aquest embolic, ni de Joan Garcia, que juga perquè Ter Stegen es va lesionar.
Fins i tot Joao Cancelo, el retorn menys il·lusionant del Barça en molt de temps, és fruit d’una altra lesió de Christensen —com l’any passat a l’estiu— que va permetre, almenys, donar d’alta Olmo fins al desembre.
La gestió econòmica erràtica i fracassada de Laporta l’ha tapat l’explosió de la generació d’or de la Masia —heretada completament de l’època de Josep Maria Bartomeu—, la gran estrella de la qual, Lamine Yamal, també ha estat renovada (a preu d’or) gràcies a una legislació específica de Javier Tebas de l’any passat que a Laporta li va salvar la vida i a Jorge Mendes li va deixar una altra comissió generosa i reparadora, almenys per ara.
Però, Jorge Mendes necessitava que el Barça li donés un cop de mà amb Cancelo de la mateixa manera que, en el tràgic estiu passat, Laporta va haver de regalar Íñigo Martínez per interessos purament personals a l’hora de distribuir el seu poc marge salarial.
Laporta es mou ara entre els deliris de grandesa als quals té acostumats als seus agents-amics (Jorge Mendes i Pini Zahavi) i les misèries dels seus recursos disponibles, que són escassos i mal governats, ja que les ampliacions de contracte de la majoria dels jugadors del primer equip actual responen a aquesta maniobra absurda d’anar ajornant fitxes, carregant-les als últims anys de contracte, una fórmula que agents i jugadors accepten a canvi d’un increment de sou. D’aquesta manera, Laporta ha anat eludint la normativa de LaLiga, que exigeix el compliment d’un pla de tresoreria sempre a dos anys vista.
Frenkie de Jong, Èric Garcia, Jules Koundé, pràcticament tots, fins i tot Joan Garcia —menys Balde, de la divisa Mendes i a l’espera d’una altra estocada antològica— han passat per aquesta liquadora amb la qual s’enganya parcialment LaLiga i Laporta es fa les seves trampes en solitari.
No li arriba, en qualsevol cas, per donar a menjar als seus feliços comissionistes. Per això necessita una mica de sort, com amb la lesió de Christensen, sempre oportuna, a qui s’estudia perllongar el contracte per no deixar-lo tirat al final d’aquesta temporada. I necessita també remoure cel i terra per tancar el traspàs obligat de Rashford, no perquè ho exigeixi el Manchester United, sinó perquè forma part dels acords privats de Laporta i Pini Zahavi, segons algunes fonts properes, per favors pendents de gestions a la fèrtil i generosa lliga de l’Aràbia Saudita, de la qual tots els clubs del món se’n beneficien menys el Barça de Laporta, que regala jugadors si cal i, a sobre, es queda, pagant, amb l’únic futbolista descartat.
Laporta haurà de recórrer a un altre Beckham il·lusori, com el 2003, o a una altra renovació de Messi, com en la mentidera campanya del 2021, perquè el soci el voti aquesta vegada. I probablement li sortirà bé per aquesta inclinació gairebé morbosa del soci del Barça a creure’s absolutament tot el que diu. Els seus intermediaris de confiança saben fer màgia.