L’univers blaugrana desenvolupa, inevitablement, un sentit de l’esquizofrènia i de la bipolaritat que, amb el pas del temps, tendeix a agreujar-se i a normalitzar-se en la mateixa proporció. Un exemple significatiu es concentra ara en les possibilitats que Joan Garcia, indiscutiblement el porter més en forma del futbol espanyol, sigui la gran novetat de la pròxima llista dels convocats del seleccionador Luis de la Fuente de cara al Mundial d’aquest estiu.
No només ha de figurar el seu nom, també ha de ser titular i fins i tot s’està exigint, des del barcelonisme, la claudicació pública de Luis de la Fuente admetent que el porter blaugrana serà el titular a l’hora de la veritat d’un equip seriosament competitiu per lluitar pel títol. El sil·logisme és irrefutable: si Espanya ja és la primera del rànquing mundial avui, sens dubte augmentarà la seva condició de favorita si es reforça amb el millor porter de la Lliga reconegut i per aclamació unànime de la premsa i el públic.
Més enllà d’altres consideracions, la paradoxa i la realitat pertorbadora és que els mateixos culers enfadats i indignats perquè la selecció convoca regularment Lamine Yamal i el fa jugar —amb el vistiplau del jugador— infiltrat si s’escau, ara reivindiquen que Joan Garcia l’acompanyi.
Per part del barcelonisme no deixa de ser -en el fons i al marge de la distorsió mental del contrast objecte i carn de divan psiquiàtric- una acció de càstig a De la Fuente, a qui la trajectòria de Joan Garcia ha assenyalat i despullat per tossut i maniàtic, ja que fa més d’un any, quan Joan Garcia ja brillava a l’Espanyol, que hauria d’haver entrat en dinàmica de la selecció. Qualsevol altre escenari, com el d’entossudir-se i obsessionar-se xulescament a mantenir Unai Simón a la titularitat i ni tan sols convocar Joan Garcia, com si fos albanès i no seleccionable, és el que l’ha arrossegat ara a la vergonya pública d’haver de fer marxa enrere i admetre’l al seu grup tot i que, en realitat, no el desitjava ni era el seu plantejament.
L’episodi el farà quedar com el que és, un entrenador arrogant i presumptuós, a més de tossut, que ha aguantat el pols a Hansi Flick per Lamine Yamal i, en canvi, haurà perdut la batalla més transcendent i exclusivament futbolística, la que el marcarà per sempre, de la porteria. Si manté Unai Simón sota pals després de la desfeta de la Supercopa d’aquesta setmana precisament contra els jugadors del Barça, afegint encara més llenya al foc en el calder de la seva pròpia supèrbia, De la Fuente anirà al Mundial marcat per aquesta vanitat i egoisme sense límits. I si al final juga Joan Garcia, s’haurà fet l’autogol de l’any.
A tall d’especulació que no pretén ser de mal averany, sinó simplement una expressió de la curiositat més primitiva, quina seria la reacció del mateix barcelonisme que reclama la internacionalitat de Joan Garcia i denuncia l’abús de Luis de la Fuente amb Lamine Yamal si el porter es lesiona jugant amb Espanya?