Al marge del lògic, inevitable i comprensible soroll provocat en l’entorn del RCD Espanyol pel retorn de Joan Garcia al seu estadi i al club d’origen i formació, la sensació més estesa és que per al Barça ha estat un fitxatge oportú i més que necessari, de present i de futur. Això sí, amb la dosi habitual de precipitació, presses i la improvisada i compromesa realitat de trobar-se que, un cop pagada la clàusula, Laporta no sabia com inscriure’l per culpa de l’excés de fair play i les magnituds de l’operació. Va ser, com bé s’admeté en el seu moment, una ‘oportunitat’ de mercat que, com en els últims quatre anys, invariablement, va posar de manifest el veritable estat de precarietat dels comptes blaugrana, pitjor que l’any passat, que l’anterior i que l’altre, per més que la directiva de Laporta pretengui convertir ‘recuperació econòmica’ en el lema de l’any electoral.
Per tant, de la mateixa manera que des de la junta, i en general des del barcelonisme oficialista, es va celebrar sense dissimular i obertament la lesió de Ter Stegen en la pretemporada, just a temps de poder gastar una proporció substancial dels diners de la seva fitxa perquè LaLiga pogués tramitar la llicència de Joan Garcia, ara que el porter alemany ha obtingut l’alta mèdica, el problema no només ha reaparegut. També ha augmentat, perquè la despesa de mantenir tres porters ‘titulars’ com Joan Garcia, Wojciech Szczęsny i Ter Stegen segueix sent inassumible per a una massa salarial que, després de l’última avaluació de LaLiga, presenta un excés de 118 milions.
Sigui com sigui, Laporta necessita desprendre’s de Ter Stegen per alleujar la càrrega salarial d’un porter amb qui ni compta ara ni vol comptar en el futur. A més, Laporta somia amb un traspàs que deixés beneficis si pogués vendre’l en aquest mercat d’hivern. El problema és que, amb Ter Stegen, va ser el mateix president qui es va posar la soga al coll quan, per dues vegades, a l’octubre de 2020, va ampliar el seu contracte fins al 30 de juny de 2025, elevant la clàusula a 500 milions, i més endavant, a l’agost de 2023, li va prorrogar fins al 30 de juny de 2028, també amb clàusula de 500 milions, realitzant, a més, ajustos salarials per ajudar en el fair play financer, és a dir, carregant en els anys finals de contracte el gruix de la fitxa ja que LaLiga, per als seus càlculs, fa una estimació de dos anys a l’hora de calcular els límits de cada club. Quan Ter Stegen acabi contracte amb el FC Barcelona haurà complert els 36 anys.
No seria un problema si, com el polonès Szczęsny, que els complirà a l’abril, la seva fitxa fos coherent amb l’edat i l’estatus de suplent. A Ter Stegen, per culpa d’aquestes urgències de Laporta amb el fair play, recurrents i salvades a l’últim minut amb el truc de proposar ampliacions de contracte a futur —acompanyades de millores, evidentment— li queda per cobrar dos anys i mig de fitxa als quals, en cap cas, renunciarà. Com a molt, per l’interès d’arribar rodat al Mundial, podrà acceptar una cessió pel que queda de temporada, alternativa que, pel que es veu, tampoc li treu la son.
A Laporta sí. Per aquesta raó, els seus diaris i mitjans afins no han deixat de publicar presumptes ofertes i l’interès de diversos equips que, certs o especulatius, xoquen sempre amb aquest mur contractual, la important fitxa (dos anys i mig) signada per Laporta a la qual Ter Stegen difícilment pensa renunciar. El mateix passarà més endavant amb Frenkie de Jong, Koundé i altres renovats recentment amb la mateixa idea de fons, que la càrrega principal dels seus salaris no afecti tant el fair play de la temporada.
El mateix Joan Garcia, per a evitar el bis del cas Olmo de l’any passat per Nadal, va acceptar una recompensa extra, després d’haver signat el seu primer contracte per cinc temporades, fins a 2030, per a estendre’l a sis (fins a 2031) amb la finalitat exclusiva d’optimitzar el fair play financer i distribuir el salari. Si és el cas, pot aventurar-se que no causarà un trastorn esportiu per edat i rendiment, però sí que aportarà, a l’efecte de massa salarial, una complicació que Laporta resoldrà mitjançant el mateix procediment de prolongar-lo retardant el pes de la seva fitxa als anys 2032, 2033 o 2034 quan ell ja no sigui president, el mateix que ja ha fet amb la devolució del principal del crèdit de la reforma de l’estadi, a la qual caldrà afegir, en el seu moment, el cost de l’Espai Barça, pendent i no contemplat en el préstec actual dels 1.500 milions.