Nicolás Maduro era un president il·legítim. La descarada manipulació dels resultats de les eleccions del 28 de juliol del 2024 va ser condemnada per la pràctica totalitat de la comunitat internacional, que mai va reconèixer la seva suposada victòria enfront Edmundo González. A més, va impedir el vot dels 8 milions de veneçolans que han hagut de marxar del país per la dura repressió política i el fracàs econòmic del règim chavista, a causa de les sancions imposades per Washington.
Dit això, el segrest de Nicolás Maduro i de la seva esposa Cilia Flores per un escamot de la unitat Delta Force de l’exèrcit dels Estats Units és un fet d’una gravíssima transcendència que, paradoxalment, es pot acabar girant com un bumerang contra els promotors d’aquesta operació, el president Donald Trump i el seu secretari d’Estat, Marco Rubio.
El gest de força que implica l’extracció del mandatari veneçolà i de la seva dona ha estat mediàticament impactant, però el missatge que deixa és explícit, inequívoc i rotundament inacceptable: sota la presidència de Donald Trump, els Estats Units poden fer el que volen, on volen i quan volen, passant-se pel folre la sobirania dels altres països i el dret internacional.
En l’actual context geopolític, aquest principi amenaçador i dictatorial seria extensible al conjunt de l’Amèrica Llatina, Europa, l’Orient Mitjà i l’Àfrica. Però no en altres països que disposen d’un important estoc d’armament nuclear, com la Xina, Rússia, l’Índia o Corea del Nord, que són intocables a ulls de Washington per la seva devastadora capacitat de resposta destructiva en cas de conflicte o de provocació.
En l’arquitectura de la condició humana i de tots els pobles de la Terra hi ha un factor bàsic i determinant: la dignitat. Que l’actual president dels Estats Units es vanti d’actuar com un abusananos, que pot castigar de manera implacable tot aquell que no l’obeeixi o no li rigui les gràcies, és una pèssima i contraproduent carta de presentació.
Per això, a partir dels fets del 3 de gener, tots aquells líders o partits polítics de qualsevol país del món que mostrin la seva adhesió o submissió a la despòtica manera de pensar i de fer de Donald Trump tenen mala peça al teler. Penso, especialment, en l’Amèrica Llatina i Europa, on regeixen sistemes democràtics: qualsevol candidat identificat amb afinitats trumpistes i d’extrema dreta serà epidèrmicament rebutjat per la majoria de la població, que tal vegada viu en difícils condicions, però que no renuncia a la seva dignitat i al seu orgull patriòtic.
És molt saludable, en aquest sentit, que, davant el segrest del matrimoni Maduro, els governs Espanya, Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic i l’Uruguai hagin signat un comunicat conjunt de rebuig a aquesta acció militar unilateral. O que els líders de set països europeus -Espanya, França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit, Polònia i Dinamarca- hagin fet pública una declaració de repulsa davant l’amenaça de Donald Trump d’apropiar-se de Groenlàndia, perquè així ho ha decidit.
És obvi que el Món es troba en una situació geopolítica extremadament perillosa, atiada per tres criminals patològics que volen imposar les seves pulsions territorials expansionistes per la via de la força militar i, si cal, atòmica: Donald Trump, Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu. Aquests tres assassins -que s’entenen molt bé entre ells- han de ser identificats, desemmascarats i tractats com a persones indesitjables i els seus països han de ser aïllats i repudiats per la comunitat internacional.
En el món convivim tres grans civilitzacions, amb arrels seculars: l’occidental de matriu europea, la xinesa i la musulmana, que apleguen la gran majoria de la humanitat. Després de les traumàtiques vivències històriques que tots plegats hem passat, s’ha forjat un gran consens per intentar harmonitzar el Món pel camí de la pau i el diàleg, al voltant de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
Precisament, Donald Trump, Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu es caracteritzen per voler dinamitar l’ONU i menysprear les institucions internacionals de control i regulació sorgides després de la II Guerra Mundial. Els humans, en aquesta conjuntura crítica, no hem de perdre el rumb de la història, que ens mena a una globalització pacífica, justa i igualitària, amb respecte del medi ambient i a la identitat cultural i a la sobirania de cada poble.
Com defensar-nos de l’acció agressiva i genocida d’aquests tres genets de l’Apocalipsi? D’entrada, organitzant una gran coalició de països partidaris de les relacions pacífiques i de les solucions negociades. Després, amb una gran mobilització social mundial per rebutjar, frontalment, qualsevol relació amb els Estats Units, Rússia i Israel i, en especial, boicotejant tots els productes que comercialitzen i que intenten exportar.
La Unió Europea està en una cruïlla existencial: enfortir-nos o desaparèixer, com pretenen els tres sàtrapes als quals ens enfrontem. Per això, cal combatre i residualitzar, abans que res, els grups feixistes i sionistes que amplifiquen la seva influència a través de les xarxes socials i que s’estan organitzant per assaltar el poder, aprofitant-se de les llibertats democràtiques de les quals gaudim.
L’OTAN, sota el comandament dels Estats Units, és una aliança fracassada, a causa de la traïció de Donald Trump als seus principis fundacionals i operatius. La guerra d’Ucraïna o l’amenaça sobre Groenlàndia i el Canadà en són proves fefaents, amb els països europeus disposats, més que mai, a fer costat a Kíiv, a Dinamarca i a Ottawa. Cal, d’una vegada, estructurar un veritable exèrcit europeu que, a més, ja compta amb dos països amb armament nuclear dissuasiu (França i Regne Unit).
Els europeus també tenim una tasca urgent: assolir la independència energètica, sense ser presoners del gas i del petroli dels Estats Units o de Rússia. Implementar noves fonts d’energia i nous sistemes de mobilitat és possible i factible, amb els avenços tecnològics assolits. Però cal reaccionar ràpidament i sense dubtes en el procés de descarbonització, que, a més, és fonamental en la lluita contra el canvi climàtic, que ja és aquí.
La tradició i l’evolució de la civilització europea, d’arrel cristiana, ens impulsa a enfortir els nostres llaços amb els països de l’Amèrica Llatina que no volen ser sotmesos pel jou imperialista que els imposa Donald Trump. D’aquí la gran importància estratègica de donar llum verda, d’una vegada, a l’acord de la Unió Europea amb el Mercosur.
L’altre gran vector geopolític ha de ser l’establiment d’una sòlida aliança amb els països musulmans, en especial amb els que compartim la conca del mar Mediterrani, demostrant que les religions no han de ser cap obstacle per conviure en pau. Al contrari, més enllà de les creences de cadascú, el missatge de fons de les religions monoteistes, inspirat en valors fraternals i solidaris, ens podria arribar a agermanar, si mantenim el cor net i una actitud respectuosa i tolerant. Això és bàsic per cohesionar la societat europea, on la minoria musulmana que s’hi ha implantat en els últims anys a través de la migració, mereix ser reconeguda i integrada amicalment.
La Unió Europea ha de dissipar les seves prevencions i recels amb la Xina. En l’actual context geopolític, Xi Jinping pot ser decisiu per aturar la guerra d’Ucraïna, vista la complicitat criminal que ha emergit entre Donald Trump i Vladímir Putin. També pot ser un gran aliat en la descarbonització de l’economia europea i en la necessària modernització tecnològica que necessitem per no esdevenir esclaus de les ambicions imperialistes del president nord-americà.