El prestigiós diari nord-americà The New York Times s’ha fet ressò, en un article recent, que el repte econòmic de la recuperació del FC Barcelona no s’entreveu ni s’albira per enlloc per més que el seu president, Joan Laporta, s’esforci a declarar el contrari i, a més, hagi adoptat com a lema principal de la seva campanya electoral la “recuperació i salvació econòmica del Barça”.
Confia, com sempre fa, que aquest missatge repetit contínuament als titulars dels mitjans al seu servei i la ressonant caixa del seu “exèrcit” i forces insuperables a les xarxes socials convencin el barcelonisme votant que aquesta completa falsedat és no només una certesa, sinó una de les principals raons perquè els socis el tornin a votar. Té clar que, havent heretat de Bartomeu la segona generació d’or de la Masia, apuntalant així la pèrdua de competitivitat del primer equip després del seu retorn a la presidència, el seu flanc més vulnerable és el financer, agut i tan amenaçador pel futur del club, seguit del pèssim balanç patrimonial i de l’horrible gestió social, més aviat antisocial.
The New York Times estableix tres punts clau que, bàsicament, certifiquen l’estat de fallida del FC Barcelona si no fos perquè els seus ingressos han estat sempre des de fa anys i sota el comandament de qualsevol president una taula recurrent, almenys, de flotació. Només ara, amb Laporta a la presidència, aquest principi també trontolla a causa del llast provocat per l’abús i l’excés de venda, cessions i compromís d’actius a tants anys vista.
L’autor de l’article, Tariq Panja, especialitzat en el món financer dels grans clubs, enumera com a primera causa del deteriorament dels comptes del Barça de Laporta que “el passiu del Barcelona ha arribat als 2.500 milions, segons el tresorer del club. Aquesta càrrega, relacionada en gran part amb la remodelació del seu estadi, la qual, segons el club, s’ha de considerar per separat de la resta del seu deute, és aproximadament el doble que la del seu gran rival, el Reial Madrid. És el resultat d’una vertiginosa combinació de mala gestió financera i ambició desmesurada”.
En segon lloc, afirma que “el Barcelona va assenyalar en els seus comptes financers que, sense les vendes d’actius, el club hauria perdut l’equivalent a gairebé 1.000 milions d’euros en les cinc temporades fins al 2025”, referint-se, per exemple, a acords com la venda del “25 % dels seus ingressos provinents de drets mediàtics nacionals durant 25 anys a Sixth Street, una empresa d’inversió global, per 667 milions d’euros. Al llarg del contracte, el Barcelona haurà de redirigir uns 1.000 milions d’euros a Sixth Street”, esmenta, sense entrar en detalls com els 157,7 milions de la plusvàlua fantasma d’aquesta operació, i que s’han de deteriorar, per no parlar de les restes del ruïnós negoci de Barça Vision, i dels contractes amb Spotify, Nike i les concessions anticipades de l’explotació de llotges i seients VIP i de la restauració, els beneficis dels quals ja han estat cobrats i gastats anticipadament.
I en un tercer front descriu que “el finançament del projecte de l’estadi, acordat per Goldman Sachs, exigeix que l’equip comenci a fer grans pagaments del préstec només quan l’estadi estigui plenament operatiu. Els reemborsaments més importants s’han ajornat fins al 2033, a un tipus d’interès mitjà de més del 5 %, molt superior a la taxa d’interès del deute donada al Reial Madrid per ajudar a renovar el seu estadi. En última instància, el Barcelona espera generar 350 milions d’euros l’any amb les operacions del seu estadi, més del doble del que guanyava abans de la remodelació. Però gran part d’aquests ingressos extres es destinaran a pagar el deute de l’estadi”.
“Al mateix temps, Laporta és pressionat per la Lliga perquè redueixi la nòmina del club respecte a les xifres exorbitants que pagava quan tenia jugadors com Lionel Messi”, escriu, deixant presentada, de fons, la batalla de Laporta per continuar fitxant sense recursos contra les batusses de LaLiga, que segons interpreta l’autor, frenen afortunadament aquests despropòsits de la presidència que la mateixa UEFA ha sancionat, de moment, amb una primera multa de 15 milions (45 més en forma d’amenaça seriosa si el balanç no millora i Laporta continua amb les seves trampes).
L’article, contundent en els seus arguments financers i punyent, recull dues breus opinions de barcelonistes a l’oposició: Marc Duch, soporífer i manipulador personatge que apareix simultàniament a les files de Marc Ciria i de Víctor Font, que no poden ser més antagònics en la seva estratègia, i del mateix Font, de qui se sap que manté una bona relació des de fa anys amb Tariq Panja, corresponsal a Londres de The New York Times.
El vincle sembla visible en l’enfocament justificadament crític de l’economia de Laporta perquè les dades i xifres extretes de les memòries oficials del FC Barcelona són inqüestionables per més que la directiva obligui els auditors a retorçar els números. La novetat de fons rau en el fet que Víctor Font i també Marc Ciria últimament tendeixen a ignorar en els seus missatges les al·lusions a la situació extrema de l’economia blaugrana, a no denunciar-la perquè els seus assessors i experts els han advertit que, com a arma electoral, els desgasta més a ells que a Laporta i a sobre avorreix els socis. Sembla que prefereixen que siguin altres, com The New York Times, qui aixequin la veu per ells en una batalla mediàtica que sens dubte estan perdent contra Laporta, invasiu i pesat en el seu discurs de moda sobre la “recuperació”.
Curiós i sorprenent gir de l’oposició el de renunciar a la via directa d’atac que, en el seu dia, va atropellar Josep Maria Bartomeu i que Laporta continua brandant fins i tot ara, pressionant la Fiscalia i recordant l’“infern” d’on prové la seva gestió des de 2021. El problema que tenen Font i Ciria és reconèixer, cinc anys més tard, que, malgrat la pandèmia i Messi, a qui Bartomeu podia mantenir com el futbolista més ben pagat del món, “no estàvem tan malament com amb Laporta”.