El Femení del Barça ha deixat de ser una prioritat i una aposta seriosa i competitiva amb la finalitat de dominar el futbol mundial en aquesta categoria. Les xifres i l’estratègia de gestió demostren que continua sent un equip modèlic i capdavanter, dominador indiscutible del futbol espanyol i capaç d’estar al màxim nivell europeu, com ho certifiquen els resultats, però amb una tendència cada cop més perceptible a l’estalvi en inversió, fitxatges i afavorir els traspassos.
La plantilla actual, formada per 20 jugadores, és la més curta de l’era moderna del Barça, reflex de les enormes retallades sofertes per culpa de la situació crítica de l’economia del club, la mateixa que Laporta, al marge de la seva intolerància a l’igualitarisme de gènere, continua dient que ha “recuperat” miraculosament tot i la terrible herència rebuda.
Tot el contrari, el paradigma d’aquest engany és el Femení que Laporta es troba el 2021 en el seu moment més brillant, poderós i invencible, com a resultat d’un treball pacient i acurat de formació i professionalització tan necessari en una secció que Laporta havia desatès i abandonat en el seu primer mandat fins a deixar-la caure al pou de la segona divisió perquè ni li interessava ni li donava beneficis, ni al club tampoc. Res que hagués canviat l’any 2021 quan, en les eleccions, no era capaç ni de nomenar tres jugadores del Femení sense que això li causés vergonya pròpia ni li restés vots.
Un cop assolida la presidència, es va veure obligat a dissimular el seu autèntic menyspreu cap a la secció, intentant capitalitzar els seus èxits i lideratge mundial a falta dels del primer equip masculí.
El veritable rostre d’aquest absolut menyspeu de Laporta pel Femení el va mostrar en la rebel·lió de les seves cracks contra la Federació Espanyola abans, durant i després d’una colossal batalla contra l’arrelat sexisme i masclisme de la RFEF que va acabar amb la dimissió de Luis Rubiales, personatge impresentable a qui la presidència actual del Barça sempre va donar suport, protegir i defensar, fins i tot després de la seva caiguda, mentre que a les seves futbolistes els va tocar purgar la seva valentia, algunes fins i tot a costa de no poder jugar i guanyar un Mundial. Un altre vergonyós episodi laportista que la premsa ha tapat.
Com que, d’altra banda, el Femení ha acaparat títols i ha conquerit un públic nou, multitudinari i militant, Laporta ha anat emmascarant aquesta actitud seva insensible i freda, fins ara, aplicant una política de càstig pressupostari i de gestió financera en repressió per perdre la final de la Champions contra l’Arsenal. En part per haver deixat marxar futbolistes de gran talent que, per nivell i categoria, reclamaven una millora salarial, entre elles Mariona Caldentey que se’n va anar lliure precisament a l’Arsenal en una temporada (2024-25) on van marxar cinc futbolistes més, que serien fins a vuit l’estiu passat, per culpa de les restriccions i l’amenaça seriosa que aquesta sagnia pugui augmentar, ja que fins a nou jugadores acaben contracte el 30 de juny vinent i les renovacions cauen amb comptagotes.
No sembla, en l’àmbit estatal, que aquesta trajectòria minvant redueixi el potencial ni la qualitat de l’equip, gràcies al fet que l’‘herència’ de Bartomeu ha continuat aportant successives generacions de cracks que, com Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, acaparen una Pilota d’Or rere l’altre. Fins a deu jugadores del primer equip, és a dir la meitat, han sorgit de la pedrera, només una d’elles fitxada en l’era Laporta, la jove Clara Serrajordi.
Les directrius laportistes que, amb el pas del temps, acabaran carregant-se aquest projecte d’una manera o una altra, són les que també han provocat fins a tres canvis a la banqueta, impensables i sorprenents en plena ratxa de resultats extraordinaris. Després de Lluís Cortés, l’entrenador que ja hi era la temporada 2020-21, Jonatan Giráldez va dirigir l’equip tres temporades amb pòquer de títols el 2023-24 abans de marxar el juny de 2024 al Washington Spirit, sent rellevat per Pere Romeu, l’actual responsable tècnic. També va marxar Markel Zubizarreta, l’històric cap executiu ara fa tres anys després d’haver-ho guanyat tot, substituït per Marc Vivés.
El directiu Xavi Puig és qui ha acaparat la glòria d’una secció cum laude sense l’honestedat de reconèixer que la va rebre com un dels millors equips (plantilla, estructura i organització) del món. Avui, en lloc de lluitar per mantenir-la i plantar cara a la desídia i menfotisme del seu president, només es dedica a lamentar-se: “Amb la lesió d’Aitana, és cert –ha dit– que ens hem plantejat coses, però no són realitats que ja tinguem damunt la taula. Tenim el problema del fair play, que depèn d’organismes externs, i estem treballant-hi. Arribarem al final per veure si és possible o no fitxar al gener”.
Ploriqueigs com els de Laporta per les regles de LaLiga -“El que em molesta més són les ràtios comparatives amb altres lligues molt més flexibles, que a més depenen de clubs-estat amb molts diners. Competeixes contra l’economia i contra les lleis, i això és difícil. Per sort –afegeix– tenim una Masia meravellosa, però aquests clubs també estan atents al nostre talent, a veure què poden pescar d’aquí”-, per, contradictòriament, justificar la incomprensible precarietat del Femení: “Si una jugadora rep una oferta millor de fora, se’n parlarà. Si podem convèncer-la, es farà. I si no, com va passar amb Corrales, haurà de marxar”.
No s’explica que si el Femení ja era una secció autosuficient, l’única del FC Barcelona, havent-hi més recaptació, més ingressos, més patrocinadors i millor repartiment dels drets de TV, ara es vegi abocada a una pobresa sobtada i reducció d’efectius. Bé, s’explica pel context d’un club gestionat penosament per Laporta, pels seus capricis, pels seus excessos i per les seves obsessions com arruïnar el passat i l’herència. No pararà fins a desfigurar l’esplendor i la glòria del Femení, un propòsit que alimenta cada cop menys secretament i que li costarà més del que es pensa. Elles ja van poder amb Rubiales. Compte.