Des que Florentino Pérez va ressuscitar mediàticament el cas Negreira a l’assemblea de socis i va replicar un discurs similar al dinar de Nadal amb la premsa, Joan Laporta ha estat qui, en realitat, ho ha exagerat de manera exponencial fins a situar-ho al primer pla de l’actualitat. Tant, que el mateix president blaugrana s’ha obsessionat amb el tema, s’ha convertit en monologuista, recurrent i, fins i tot, avorrit, creient —se suposa— que aquest discurs el projecta de cara als socis com un heroi i com el barcelonista agosarat i valent que s’enfronta al poder de Florentino.
En realitat, però, més enllà del bla-bla-bla que sedueix tant a la premsa fàcil i ingènua, Laporta ni ha marxat de la Superlliga, perquè la broma li costaria al Barça 300 milions que cobraria el Madrid, ni tampoc ha fet aquest pas de tornar a l’EFC (abans ECA) com ha verbalitzat i presumit. Ni ho farà pel mateix motiu.
Aquesta reacció desmesurada al salvavides social de Florentino comença a sonar, per part de Laporta, a una certa madriditis cada vegada més aguda, amb un discurs exaltat i, fins i tot, descontrolat en les formes i en el fons, com al sopar de dijous amb els empleats.
És com si no tingués cap altra cosa de la qual presumir —explicació plausible— més enllà que l’equip li sosté la desastrosa gestió econòmica, financera, social, patrimonial i estructural del FC Barcelona, i s’ha convertit en la seva única i fiable carta electoral, cal recordar que en un percentatge elevat sustentat per l’herència de la Masia de Josep Maria Bartomeu.
La raó és que, si s’analitza el caos intern de pur camarot, el totalitarisme contra els mateixos socis, el deute impagable, les despeses ingents i inexplicables, les pèrdues superiors als 100 milions o el fet que Goldman Sachs ja hagi intervingut la tresoreria de Laporta i hagi congelat ingressos, al president no li queden altres arguments que el populisme i que Lamine Yamal no es refredi.
Respondre a Florentino cada dia com ho està fent, de manera desmesurada i a vegades amb un to de més desesperació que de convenciment, no és una mina propagandística, és un mal senyal, no només d’inici de madriditis. És que alguna cosa grossa es cou i preocupa Laporta, com si estigués posant la bena abans de la ferida perquè el seu instint li diu que li ve a sobre una altra hecatombe de les seves. És a dir, que el fruit de la seva calamitosa governança l’assetja i percep tant la seva magnitud com la seva proximitat. Preocupant.