La plataforma electoral Som un Clam de Joan Camprubí ha denunciat, literalment, que Joan Laporta utilitza els recursos del club -és a dir, dels socis- per a fins electoralistes. Concretament, que ho fa mitjançant trucades telefòniques als mateixos socis en què, hàbilment, se’ls indueixen idees i pensaments favorables a una visió idíl·lica de la gestió de la directiva i, al mateix temps, a tall d’enquesta, per conèixer aquelles inquietuds o necessitats amb què definir encertadament el programa electoral de la candidatura continuista. Com era d’esperar, la directiva va replicar poques hores després aquesta denúncia amb un comunicat negant-ho: “El FC Barcelona desmenteix de manera clara i rotunda que el Club utilitzi recursos propis per fer campanya electoral o per influir en el vot dels socis i sòcies. El FC Barcelona informa que no està realitzant cap enquesta d’opinió entre aquest col·lectiu del Club, ni de forma interna ni externa”.
La credibilitat d’una part i l’altra, de cara a l’opinió pública, és la variable de la qüestió. Si algú és sospitós de manipular, mentir de manera forassenyada i malintencionada al barcelonisme, i ben capaç de recórrer a qualsevol truc, falsedat o engany per conquerir popularitat i el favor de l’afició, aquesta és, sens dubte, la junta directiva actual. Aquesta és l’essència del laportisme, el seu credo en estat pur i la més genuïna expressió de la seva veritable naturalesa.
I així ha estat des del principi dels seus temps, de quan Laporta clamava en campanya que renovaria Messi amb un asado, o quan va acompanyar la lona del Bernabéu amb un altre comentari desafortunat: “Amb mi, el Madrid no ha guanyat Champions”, una afirmació ofegada amb dues Copes d’Europa blanques, fins ara, per cap del seu Barça. Un president que, al cap de cinc anys de mandat, ha abocat el patrimoni net del Barça a una xifra rècord i irrecuperable de 187,7 milions negatius i presumeix de la “recuperació econòmica” del Barça sens dubte és un estafador de primera.
El redactat del desmentiment oficial ja insinua i reconeix la seva pròpia estultícia quan utilitza el significat del “FC Barcelona” per negar que el “Club” estigui enganyant els socis. El FC Barcelona i el club no són la mateixa cosa? És clar que sí. Però és el truc de sempre: disfressar la realitat i situar el veritable context de la qüestió, en aquest cas la denúncia de Som un Clam, en el sentit que la directiva (no el club ni el FC Barcelona) es gasta els diners dels socis en la seva particular precampanya, fora de l’òptica i percepció de l’opinió pública.
Igualment, aquesta estratègia de la directiva és una cosa evident, avantatjosa i demostrable amb quatre trucades als socis, que fa anys que són contactats en nom del club amb aquesta doble finalitat d’afinar el programa i dipositar un substrat i predisposició laportista com si fos un xip susceptible de ser activat en remot quan toqui anar a votar.
Propòsit discutible per part de la junta de Laporta que, sobretot, compta amb l’explícita, cega i impagable (o no), assistència tècnica dels pilars de la premsa tradicional com són Mundo Deportivo i Sport, que van recollir l’episodi amb el mateix titular, “El Barça respon (a les acusacions) de Som un Clam”, en cap cas concedint a l’acusació de la plataforma gens ni mica de certesa ni la temptació d’intentar verificar, o desmentir si fos el cas, aquest abús que, en el cas de Mundo Deportivo almenys, sí que ha estat identificat pel periodista Xavi Bosch en alguna ocasió.
Sport, per la seva banda, sí que és capaç de deixar-se arrossegar massa vegades per una mena de laportisme malaltís i més que preocupant, com en el paradigmàtic tractament de la recent entrevista d’Iñaki Urdangarin a RTVE, en què al·ludia a la reacció del Barça al seu procés penal i posterior pena de presó. El titular de la informació signada pel suposat periodista Xavi Espinosa transmetia una idea molt precisa: “Iñaki Urdangarin, agraït al Barça en la seva primera entrevista: «Laporta va decidir deixar la meva samarreta penjada al Palau»”.
El cas, però, és que la transcripció literal de les paraules d’Urdangarin en l’estrena del programa de Jordi Basté Pla seqüència s’assembla ben poc, gens, a aquest titular manipulat: “Només he d’agrair -va dir Iñaki en realitat- tant al president Bartomeu, que li va tocar em sembla la part més forta, com a Jan Laporta, que sobretot aquest debat ells el tenien molt clar: que el reconeixement que implica la samarreta penjada és un reconeixement esportiu d’una persona que ha estat al Dream Team de l’handbol i que això no l’hi podem treure, encara que li puguem treure tota la resta. I aquesta defensa em va fer molt feliç i estic molt agraït”.
Si la direcció del diari tolera o fomenta aquest tipus de frau al lector i a la més elemental praxi periodística, i no pren mesures exemplars, potser és perquè aquest patró de laportisme fanàtic ha estat conreat a la redacció al llarg dels anys. Hauria d’intervenir el mateix Col·legi de Periodistes? Per a més ridícul i prova de la pèssima formació de l’autor, d’una peça de reproducció i còpia d’un altre mitjà, és que, a més de signar-la, fins i tot amb foto, no cita la font. El barcelonisme sí que hi té qui l’enganyi. Una llista massa llarga, per desgràcia.