Hem estat enganyats. I no és una manera de parlar: és un diagnòstic. Ens van vendre un futur estable, un món verd i una societat justa que recompensaria l’esforç. En canvi, uns estudis recents situen l’adolescència, actualment, fins als 35 anys. El sistema no ens ha deixat fer el pas a l’adultesa real. Ens volen fer creure que som la “generació de cristall”, però som aquí perquè el sistema ha fallat amb uns polítics que prometen i no compleixen.
L’escola, que canvia de model a cada govern i que no ha ensenyat a memoritzar ni a pensar. I la societat, que etiqueta abans d’escoltar. L’educació —la pedagogia de debò— és essencial per a una societat madura. Després de dècades de LOE, LOMCE i LOMLOE, algú sap realment de què han servit? També falla un mercat laboral precari, que ens demana una experiència que no donen i on no valoren la formació que tenim. Ens demanen que ens mobilitzem, que siguem motor de canvi, que ens impliquem. Però com confiar en un sistema que deixa pedòfils al carrer mentre empresona cantants? Com projectar futur amb uns sindicats inexistents i una generació que sovint se sent sola?
Abans ser jove era dur, però no absurd. Els nostres pares podien estalviar, independitzar-se, i fins i tot viatjar. Hem normalitzat llogar una habitació i viure sense horitzó. Ens diuen que vivim bé perquè tenim un iPhone, però l’hem de pagar a terminis. Ens diuen que “l’economia va com un coet” alhora que Espanya encapçala l’atur juvenil a Europa. Si realment va tan bé, per què no apugen més el salari mínim? També ens han pres l’al·licient de tenir un cotxe, que abans era símbol de la primera independència.
Ara hem de conviure amb un mosaic de lleis europees que gairebé ningú entén, i on en una ciutat pots circular i dos carrers més avall ja no. I quan el sistema ens diu que agafem el transport públic, ens trobem amb incidències, retards i una ineficiència crònica. Catenàries, avaries, excuses. Sempre excuses. La situació geopolítica es torna a tensar, i mentre ressorgeix el “No a la guerra”, ens volen col·locar el fantasma del retorn de la mili.
Al mateix temps, la salut mental és molt crítica. El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre joves. Ho veig de prop: la meva feina vinculada a la comunicació i a l’activisme contra l’assetjament escolar i la pedofília em fa topar amb una víctima nova a cada article. I continuem sense una llei estatal contra l’assetjament escolar. Diuen que els preocupa la joventut mentre miren cap a una altra banda. La desil·lusió política és enorme, un espectacle de titulars buits. I alguns partits han decidit dividir-nos: joves contra grans, amb l’argument de que, en general, les pensions són més altes que els sous. És perillós i trist dividir un país per edats. Els joves hauríem de reconèixer com els avis van reconstruir una societat devastada. I els avis haurien de veure que avui necessitem sous dignes, no almoines.
Cada cop més joves tornen a viure amb els avis perquè els pares no poden assumir-ho o perquè els avis són l’únic pilar sòlid en un sistema que ja no garanteix oportunitats. Les herències en vida ja no són un luxe: són, sovint, l’única porta d’entrada a la vida adulta. Som una generació sense un relat col·lectiu que ens guiï i sense un projecte de país que ens inclogui. Ens han dit que tot era possible, però ens han donat eines trencades. Ens han parlat d’igualtat d’oportunitats mentre mantenien estructures que perpetuen desigualtats evidents.
Malgrat tot, continuem aguantant un sistema que s’alimenta de les nostres renúncies. Vivim en un temps on tot és immediat excepte les solucions que necessitem. On es legisla més pensant en la foto que en les persones, a cop de tuit. On cada crisi serveix d’excusa per retallar drets. I, enmig d’aquest desgast constant, se’ns exigeix responsabilitats mentre se’ns neguen les oportunitats d’adults.
Som una generació cansada de veure un present incert i un futur negre. Ens mereixem una vida completa, no una adolescència eterna imposada. I, tot i així, encara esperen que ens conformem i callem. Però no som ingenus: sabem que, si l’esforç fos suficient, molts ja hauríem arribat més lluny. El que falta no és voluntat; és un sistema que no ens posi traves a cada pas. Si realment volen que prosperem, que ens emancipem i que projectem futur, han de garantir allò bàsic: estabilitat, salaris dignes i oportunitats reals. No volem miracles.
Set de cada deu joves veuen amb bons ulls una dictadura… i a mi em preocupa.
No volem titulars optimistes: volem fets. Si s’esvaeix l’última engruna d’estabilitat, sortir al carrer serà una obligació. El futur no està escrit, però nosaltres hi serem.