Entre el conjunt de circumstàncies completament alienes a la voluntat i drets dels socis del FC Barcelona i que han configurat el llibertinatge i el descontrol econòmic i financer amb què actua impunement Joan Laporta, l’extinció del requisit de l’aval per a la directiva s’ha convertit en la jugada, per passiva, més destacada de les pròximes eleccions.
En aplicació de la Llei de l’Esport abans de la reforma de 2022 i de la seva supressió, una candidatura hauria de comprometre un aval de 152,6 milions, xifra resultant de calcular el 15% del pressupost de despeses de l’exercici 2025-26 en què se celebraran les eleccions. Per a la junta continuista de Laporta, en cas de continuar vigent la mateixa normativa, l’aval exigit seria de 187,7 milions, és a dir, 34,8 milions més com a conseqüència directa de la seva pèssima gestió i com a reflex i prova irrefutable que aquesta ‘recuperació econòmica’ de la qual tant presumeix i parla, enganyant els socis a les assemblees, és absolutament falsa, il·lusòria i inventada.
Laporta hauria d’avalar aquests 187,7 milions com a resultat de sumar el forat patrimonial produït per les seves pèrdues de 152,6 milions i la situació de fons propis heretada de Josep Maria Bartomeu, positius malgrat la llegenda i criminalització mediàtica i manipuladora promoguda pel laportisme i la seva premsa, de 35,1 milions. En cap cas, cal aclarir, a conseqüència d’aquesta ‘herència’, ja que Laporta va renunciar expressament a restaurar els fons propis positius a l’exercici 2022-23 -es va quedar a menys d’1 milió només- només per evitar el final de la suspensió provisional de l’article 67è que fixa el control estatutari sobre la gestió econòmica. I va fer el correcte pels seus perversos plans, ja que preveient que les seves trampes aflorarien tard o d’hora, ara mateix ja no seria president després d’acumular dos mandats seguits amb pèrdues segons el maliciosament ‘congelat’ article 67è.
Sobre l’efecte provisionalment descartat de l’aval, en un món democràtic Laporta s’enfrontaria, doncs, a un desastre i a un cos a cos electoral en inferioritat i més que complicat per a la seva junta, que és la que realment corre perill, en qualsevol cas, de perdre, deure o ser finalment embargada, a raó d’11 milions per cap. Aquesta seria, amb tota probabilitat, la conseqüència directa de perdre les eleccions, ja que la junta entrant hauria de sotmetre al criteri dels socis reclamar les pèrdues acumulades per la junta de Laporta a menys que es trobi una solució alternativa com traspassar Lamine Yamal, vendre més patrimoni o reduir encara més la disposició econòmica actual compensant-los amb beneficis forçats. I no sembla que una junta entrant vulgui assumir sota el seu propi risc i responsabilitat iniciar un mandat amb tal llast. A diferència de la impunitat i immunitat de les administracions i de la mateixa oposició social respecte a la figura de Laporta, tot el pes de la llei, de la fiscalització mediàtica i de la vigilància i acritud social caurà sobre la següent junta.
La qüestió legal de fons és que, després de la reforma de la Llei de l’Esport, substituïda per la Llei 39/2022, que deixa el requisit de l’aval al criteri dels mateixos estatuts de cada club, la junta de Laporta, sempre propensa a saltar-se les obligacions democràtiques, imposava un termini d’un any des de la seva entrada en vigor (1 de gener de 2023) per adaptar la normativa interna i els estatuts per a quelcom tan senzill com establir les normes electorals a voluntat dels socis sobre avals, antiguitat i qualsevol altre requisit. Per exemple, el Real Madrid ha mantingut que l’aspirant a successor de Florentino Pérez, si és un altre distint d’un membre de la seva actual junta, ha d’avalar amb els seus propis recursos únicament uns 150 milions.
Al FC Barcelona, actualment, la qüestió de l’aval també sembla clara, ja que si no s’estableix cap especificitat i queda a allò que diu la Llei de l’Esport en la seva última versió, l’obligació de l’aval ja no és efectiva. Una altra cosa són les conseqüències de l’incompliment per no haver adaptat els estatuts a la nova Llei, en el cas de Laporta perquè per a qualsevol reforma estatutària l’assemblea ha d’aprovar-la en format presencial. Per aquí, no està disposat a passar ni a arriscar-se.
Favoritismes del CSD
La Llei 39/2022 no fixa una sanció específica i automàtica, però l’incompliment pot derivar en infracció administrativa en funció de com s’articuli el règim sancionador general i la normativa de desenvolupament. En la pràctica, el risc no és tant una multa immediata com la possibilitat que el CSD o LaLiga/Federació apreciïn incompliment del marc legal (per exemple, mantenir requisits o estructures contràries a la nova llei) i activin procediments sancionadors generals per infraccions greus o molt greus, amb mesures com amonestacions, multes o restriccions de participació en competicions.
Però això, és clar, no passarà si cal prendre com a precedent que el CSD emet decrets perquè els futbolistes del Barça com Dani Olmo puguin tenir llicència i jugar com la resta, tot i que Laporta no el pugui inscriure d’acord amb les normes de control econòmic que sí que s’apliquen per a la resta de clubs.