Joan Laporta mai podrà viure un moment únic i inoblidable com el que va gaudir David Beckham dissabte a Miami després de la victòria del seu equip, l’Inter Miami, a la gran final de la MLS. L’estrella de l’equip, el millor futbolista de tots els temps, Leo Messi, el va anar a buscar per abraçar-lo, fer-li un petó a la galta amb afecte i demanar-li de fer-se una foto amb ell i la resta de copropietaris, els germans Jorge i José Mas, en una imatge d’una felicitat extraordinària i de triomf pel treball ben fet durant molts anys.
Per culpa de Laporta, només pel seu egoisme, petulància, interessos foscos i aquest creixent endiosament que ell mateix cultiva de la seva pròpia figura, el Barça s’ha perdut el grandiós ‘last dance’ d’un futbolista únic que, en aquest final d’any, a més de sumar al seu palmarès extraordinari el títol número 48, va marcar el gol de l’any a Laporta amb la seva visita furtiva i nocturna al Camp Nou. Amb una precisió quirúrgica, el davanter argentí va aconseguir travessar, indolorament, com un làser d’última generació, el gruix del teixit de la lleialtat i d’aquest sentiment barcelonista on va néixer i créixer fins a consagrar-se com el més gran, per colpejar finalment on volia, en la supèrbia i la perversa i mala intencionalitat de Laporta d’utilitzar el seu nom i la seva història per fer-li mal i enfrontar-lo amb els culers.
Laporta s’exposa a quelcom molt pitjor i impensable que una altra aparició inesperada i clandestina al Spotify, ja que és plenament conscient que l’abisme de la seva enemistat amb Leo creix cada cop que, maliciosament, el desafia amb aquest homenatge amb què somia a tall de trampa. Si li nega la invitació, Messi li farà —així ho creu Laporta— un desaire a la gent del Barça, i si l’accepta, no hi haurà una altra opció que sortir a la foto amb Laporta el dia que Limak sigui capaç d’acabar el nou estadi.
L’estratègia del president blaugrana, abusant de la seva popularitat actual, continua sent, però, la d’un animal derrotat i rabiós, impotent i desesperat per la indiferència d’un crac a qui va tenir menjant de la seva mà aquell hivern del 2021, quan Leo fins i tot va anar a votar per ell entusiasmat amb la idea de continuar. Ningú pot dubtar que Messi hauria acceptat jugar per menys del que li van prometre (60 milions), però Laporta ni s’ho va plantejar per por que acceptés i ell es perdés el que diuen que un intermediari li va oferir per deixar-lo plantat, al carrer, a dues setmanes de començar la Lliga. També li va convenir en aquell moment que ineptes il·lustres com Ferran Reverter i Eduard Romeu, visionaris de tercera divisió, apostessin per la baixa de Leo com la solució econòmica a la situació postpandèmia del Barça, encegats per la seva incompetència i arrogància.
La bona voluntat, la seva infinita capacitat de perdonar i el ferm barcelonisme de Leo encara van donar una mostra inqüestionable quan va acceptar tornar, convençut per Xavi i ja campió del món, limitant-se a una petició mínima: que Laporta li assegurés la inscripció per poder matricular els seus fills a l’escola de Castelldefels. Laporta no el volia al seu costat eclipsant-lo.
Ja no era només un problema econòmic, que també, a Laporta ja li delatava aleshores aquesta síndrome de creure’s el Rei Sol, Napoleó i Putin junts i, per tant, temorós de perdre el seu gran protagonisme i súperpoders conquerits a base despotisme i totalitarisme.
I no és que Leo li pugui discutir el tron de l’estrellat, és que no hi ha partit. A més del seu insuperable palmarès col·lectiu i individual en l’univers futbolístic, Messi continua venent més samarretes que ningú al món, ha triplicat els ingressos de l’Inter Miami i ha donat a la MLS un enriquiment imprevist.
Per a més vergonya, un ex-executiu del Barça, Xavi Asensi, va aconseguir atreure’l a l’Inter Miami sense mentides, com va fer també Beckham, rendits a la seva classe i professionalitat més enllà de l’efecte del pas del temps, una circumstància que van gestionar intel·ligentment explotant més la combinació de talent i experiència al camp que exigint-li el que ja no podia donar a l’equip. Això sí, afegint a aquesta confiança un entorn apropiat per sentir-se com a casa, com al Barça, sent el centre del projecte.
Des de Miami, dissabte, Messi va tornar a marcar-li un altre gol a Laporta, que s’ha perdut una mitjana de 250 milions extres anuals, a més de no poder reobrir l’estadi amb la seva estrella més gran, tan multimilionària que Laporta tampoc pot —i això li dol encara més que el seu rampell de plantar-se al Camp Nou per deixar-lo en evidència— ni seure a la mateixa taula. També en aquest pols el podria deixar KO, fins i tot podria comprar el Barça amb els seus estalvis.
Finalment, si s’actualitza la postura de Messi després dels últims esdeveniments marcats per la persistent actitud de Laporta de situar-lo entre l’espasa i la paret, d’emplaçar-lo a aquest homenatge que Laporta vol per a ell i no per a Leo, el panorama s’ha radicalitzat per part seva.
Internament, en el seu cercle de confiança, Leo treu foc pels queixals contra Laporta, mai contra el Barça. El cos li demana guerra, acabar amb aquesta falta de respecte i amb la repulsió que li provoca la falsa i cínica figura de l’actual president, que si a Leo li haguessin anat malament les coses no li prestaria ni la menor atenció. Leo està tip, definitivament cansat de lidiar amb les males arts i la mala llet de Laporta, que si va proposar aixecar-li una estàtua va ser perquè, com a Cruyff i Kubala, el vol ‘mort’ des del punt de vista social.
Què farà Leo? El més probable és que, com fins ara, sàpiga esperar el moment i l’oportunitat per tornar a demostrar-li a Laporta que ja mai serà un dels seus peons. Allà Laporta si creu que Leo no li respondrà amb alguna altra jugada de les seves si el continua provocant.
De moment, la foto guanyadora se l’emporta Beckham.
