La cobertura de TV3 sobre el caos de les entrades del partit Barça-Alabès va ser la mínima possible i amb poca rellevància als seus informatius. Tot just va esmentar el que va passar als seus espais esportius, cobrint la notícia com una més sense gaire extensió ni tractament especial, tot i l’excepcionalitat i gravetat de l’episodi. En canvi, va ser cobert amb detall, rigor i professionalitat per Movistar+ a El Día Después, mostrant el maltractament a milers de socis del FC Barcelona per part de la junta de Joan Laporta, la figura del qual va sortir molt mal parada als comentaris i reaccions dels afectats, cosa força lògica, comprensible i legítima, per altra banda, donades les circumstàncies.
Per a TV3 i la resta de mitjans més oficialistes, el caos i la gravetat dels fets, d’una magnitud desconeguda i insòlita en l’àmbit del futbol europeu, va ser relegada a un tercer pla informatiu i minimitzada en els debats amb l’única finalitat de tapar-li les vergonyes a Laporta. Un altre nyap d’època que, casualitat o no, va coincidir amb el primer partit a l’Spotify amb una demanda força inferior a l’oferta els dies previs.
El fenomen va ser la conseqüència dels preus, excessius i elevats, proposats per l’àrea de ticketing, provocant que els turoperadors i les agències, oficials i pirates, iniciessin una rebaixa progressiva de les tarifes, inclòs el mateix club al seu web apel·lant al Black Friday amb descomptes directes del 25% per a l’Alabès i del 20% per a l’Atlètic de Madrid.
Tanmateix, finalment, com van demostrar les imatges de la retransmissió en directe i dels diferents reportatges i altres testimonis sobre el terreny, el que van revelar els fets va ser l’ombra d’un overbooking després de la dràstica i desesperada decisió d’urgència per part de la directiva d’obrir portes per evitar que el motí davant l’oficina d’atenció al barcelonista (OAB) acabés en una manifestació a tribuna o davant de la mateixa llotja presidencial. Ràpidament, les escales d’accés a les localitats es van omplir de socis que, a falta d’una ubicació exacta, buscaven llocs a les graderies que a l’hora de la veritat no existien, una situació que a molts socis i experts els ha portat a sospitar que l’errada teòrica podria haver estat provocada per evitar que dos espectadors poguessin acabar amb la mateixa localitat a les seves respectives entrades, cosa que ja havia passat amb Laporta puntualment, tot i que a molta menor escala.
Encara més peregrines van resultar les explicacions del director general del FC Barcelona, Manel del Río, juntament amb altres responsables del club, dimecres passat -quatre dies després i sense gaire claredat- apel·lant a un problema d'”estrès en el sistema” per l’alta demanda simultània, i que això va coincidir amb la migració progressiva a una plataforma digital per lluitar contra la revenda fraudulenta d’entrades. Segons aquesta versió, aquesta estratègia de digitalització no havia afrontat un volum tan alt d’entrades fins a aquest partit, i per això es va produir aquesta incidència.
Curiós que fins aquell dia contra l’Alabès la junta de Laporta no hagués aplicat un sistema extra contra la revenda si, precisament, l’assignació electrònica per l’app específica per als socis havia de ser la fórmula i el remei infal·lible contra el frau.
Si és cert que aquell dia, i no un altre, el club implementava un reforç especialment dissenyat per evitar la circulació fraudulenta d’entrades, els responsables, des del primer fins a l’últim, han de presentar la seva dimissió per dos motius: pel desastrós resultat de la seva aplicació i per no haver previst un pla de contingència o de reacció davant qualsevol disfunció. I en tot cas, si queda al club alguna autoritat competent, executiva o directiva, és qui ha de dimitir o, si no pot ser, tallar caps (acomiadaments) dels culpables, en el cas que s’identifiquin dins de l’administració del club. O bé procedir a una demanda contra els proveïdors responsables d’aquest desgavell exigint una generosa reposició pels danys i perjudicis materials causats als socis i a la imatge i reputació del club. Altrament, com ha passat, apareixen com els veritables còmplices i malfactors.
Encara més còmica, delirant i autoacusadora resulta l’explicació del director general Manel del Río en el sentit que una de les causes principals és que les descàrregues i l’ús dels ressorts digitals per a la recepció i ús de les entrades electròniques s’acumulessin en un marge de temps curt abans del partit. O sigui, com passa, ha passat i passarà a tots els partits a casa, sigui a l’antic Camp Nou, a Montjuïc o al Johan Cruyff. Una presa de pèl? Sí.
L’altra versió que circula per la web fosca blaugrana, complicada de confirmar, però alhora tan creïble com qualsevol altra, i fins i tot més que les justificacions oficials, situa l’origen del conflicte en diferències econòmiques amb una de les tecnològiques que presten serveis en els sistemes d’assignació d’entrades i que les tensions havien provocat un escenari de crisi i un col·lapse col·lateral. Una versió no gaire allunyada de la causa que va provocar en el seu dia el gran ridícul de la fallada en el streaming de la pretemporada, per cert, encara pendent de resolució. Un desgavell més.