Ja fa més de trenta anys, Sarajevo vivia un terrible setge on la població civil era massacrada de forma cruel per franctiradors que disparaven des dels pujols que l’envolten. Molts caps de setmana es barrejaven entre les milícies dirigides pel criminal de guerra Radovan Karadzic alguns tiradors vestits de forma estranya i equipats amb armes que no tenien res a veure amb l’equipament militar. De seguida es van escampar rumors que parlaven d’un macabre turisme de safari per a gent benestant i avorrida que buscava emocions fortes com, per exemple, la pujada d’adrenalina que dona assassinar un innocent.
Era un rumor massa salvatge per a ser cregut, però que va resultar ser cert. Caçadors d’arreu d’Europa i dels Estats Units es trobaven els divendres a l’aeroport de Trieste per agafar un vol de la companyia Aviogenex fins a Belgrad. Allà els esperava un autocar que els conduïa fins a Pale, a només 18 quilòmetres de Sarajevo, des d’on iniciaven la seva aventura. Milicians serbobosnians els conduïen fins a llocs tir des dels quals disparar contra civils. El preu de cada peça oscil·lava entre els 80.000 i els 100.000 euros actuals i depenia de les víctimes. El més cotitzat era caçar un nen –especialment si era un nadó- seguit per les dones embarassades i els militars. Matar un avi era el més assequible. Diumenge a la tarda acabava l’aventura d’aquests assassins, que tornaven a casa seva per reprendre la seva vida l’endemà com si haguessin tornat de la platja o d’uns dies d’esquiada a la muntanya.
El cas és que aquesta atrocitat se sabia. Els serveis secrets bosnians van informar dels fets a la intel·ligència italiana i, anys més tard, durant el judici al Tribunal de la Haia per crims de guerra contra l’expresident serbi Slobodan Milosevic, un bomber nord-americà que treballava de voluntari a Sarajevo relatava haver vist en més d’una ocasió a estrangers vestits amb una barreja de roba civil i militar carregats d’escopetes més pròpies per caçar senglars que pel combat urbà i que, a més, no sabien com moure’s entre les runes.
Ningú no va fer res. Els serveis secrets italians van respondre als seus col·legues bosnians dient que havien acabat amb els vols, però ningú va encetar cap investigació sobre la identitat d’aquestes persones que ocupaven els seus caps de setmana assassinant innocents i han hagut de passar més de trenta anys perquè els mitjans de comunicació se’n facin ressò. A Itàlia això ha suposat obrir amb tres dècades de retard una recerca que ha conduït a identificar alguns d’aquests criminals, tot i que de moment no s’ha facilitat la seva identitat. Se sap que també hi havia tiradors provinents d’Espanya, però aquí embrancats com estem en les nostres cuites quotidianes, en l’eterna esbatussada que mantenen el PSOE i el PP a major glòria de Vox, la cosa es planteja com un tema gairebé intern d’Itàlia, com la promoció d’un llibre escrit sobre per un periodista que vol fer calerons explicant l’horror. Ja se sap que entre els nostres cosins transalpins hi ha gent rara, a més d’uns quants mafiosos que fan negoci amb qualsevol cosa. Només Sumar ha demanat, de moment sense gaire èxit, que es duguin a terme accions legals per escatir si veritablement hi van participar ciutadans espanyols en una barbàrie d’aquesta magnitud.
Alguns mitjans han insinuat que els participants en les caceres humanes tenien vincles amb l’extrema dreta. Resulta indiferent. Aquests monstres assassins que supuren sadisme són, en realitat, rics convençuts que la seva fortuna els atorga la impunitat dels seus actes i vist els anys que han passat fins que les seves atrocitats han sortit a la llum pública, o la reticència italiana a donar noms d’alguns dels participants, fins i tot a processar a aquests criminals, malgrat ser coneguts, o el xiular espanyol davant les peticions d’investigar els fets, els està donant la raó. Són impunes perquè tenen diners i això els atorga un poder que adoren exercir i es permeten actuar com a deus capaços de decidir sobre el destí, la vida i la mort de les persones que no tenen els seus privilegis. Sobre gent que veuen inferior, com una mena de subespècie a la que poden tractar com si fossin bèsties i convertir el seu patiment en un divertiment. En un esport que hi ha qui diu que avui continuen practicant a llocs com Ucraïna.
Alfredo Yabrán, un empresari argentí que va veure com creixia exponencialment la seva fortuna a l’ombra dels governs de Carlos Menem i Mauricio Macri, afirmava que el veritable poder era tenir impunitat. Vist així, si els criminals que participaven en els safaris de Sarajevo han pogut viure sense por de patir les conseqüències dels seus actes atroços durant tres dècades, no ha estat per estar protegits pel poder, sinó perquè ells són el poder.